Joan Fuster: indagació, pensament i literatura. AAVVЧитать онлайн книгу.

       Introducció

      Sempre s’ha dit, perquè ell així ho va manifestar repetidament, que Joan Fuster menystenia la filosofia; tanmateix, molts són els que consideren que alguns dels seus textos no en són lluny, que podrien fins i tot rebre el qualificatiu de filosòfics. Que Fuster era un pensador costa menys d’acceptar, així ho veuen i ho declaren cadascun dels autors d’aquest llibre. Un pensador polièdric, polifacètic que, com alguns altres que el precediren i amb qui se sent connectat, s’avé més amb el pensament fragmentari i ondulant (canviant, escèptic, provisional) que no amb el sistemàtic, més propi dels que ell considera filòsofs i metafísics.

      I aquesta és la qüestió. Si identifiquem la filosofia amb la pretensió de construir sistemes, d’escriure tractats que fixen per sempre més les idees que es consideren universals, eternes i immutables, no hi ha res més allunyat de la concepció que tenia Fuster del seu quefer. Però juntament amb la figura de Descartes, tenim la de Montaigne i amb aquest sí que se sent còmode, a casa.

      És un assumpte de concepcions de la seua tasca i de com abordar-la. Com diu Ferran Sáez en el seu escrit, Fuster, com Montaigne i Pla, «havia renunciat a clavar l’agulla en el caparró de la papallona», no volia atrapar un pensament per fixar-lo, perquè això vol dir embalsamar-lo, i els pensaments, les idees, han de volar, moure’s. Per això, la seua forma d’abordar-les, d’acompanyar-les, és l’assaig. L’assaig és sempre fragmentari i provisional. Aquest és el tema de Sáez, resseguir la influència comuna de Montaigne, com a iniciador del «pensament ondulant», de l’«ontologia del moviment», que trobarem després en Pla i en Fuster, i que es caracteritza justament pel seu caràcter lliure, canviant, que fuig de sistemes i posicions definitives.

      Però, Montaigne no fa també filosofia? No és l’assaig una forma possible de fer filosofia? Aquesta és la proposta del text de Neus Campillo: Fuster fa filosofia sota la forma de l’assaig, una més, juntament amb els diàlegs, les meditacions, els tractats o els sistemes..., en què es pot fer filosofia. Servint-se de L’assaig com a forma de Theodor W. Adorno, Campillo emprèn la tasca de «mostrar que la “forma assaig” és una expressió del pensament pròpia del pensar filosòfic i que es dona en gran part de l’obra de Joan Fuster». Aquest pensament que s’expressa mitjançant l’assaig és un de crític, un de revisió constant que renuncia al resultat definitiu, a la paralització d’aquell moviment que ondulava, com ondula el jo, que es prova en els seus pensaments, sense una meta ni un aturador, és ell, el jo mateix qui li dona unitat. Un jo que reconeix i practica la incertesa, l’actitud escèptica.

      Aquesta és justament l’actitud que practicaren aquells hommes de lettres dels qui Fuster se sent cautament en relació, hereu. I aquests, i les seues relacions, són els que Anacleto Ferrer explora en la seua contribució: Erasme, amb qui l’assagista de Sueca comparteix la voluntat d’independència; Montaigne, «el seu clàssic» per excel·lència, la influència més reconeguda i recognoscible en la seua obra, i Voltaire i Diderot, amb qui comparteix la motivació il·lustrada del sapere aude!, i, «en conseqüència», la devoció pel dubte. Com diu també Ferrer, els interessos i les ocupacions literàries i de recerca eren moltes i diverses. Fuster diu de Montaigne que va escriure «sobre tot allò humà i part d’allò diví», i això també li és d’aplicació, a ell mateix. I en qualsevol dels diversos temes dels quals s’ocupa podem veure, tal com ens diu Antoni Defez en la seua aportació, «les seves idees i actitud vital».

      Ho podem veure, per exemple, en les seues observacions sobre el paisatge. El paisatge que li agrada és un d’humanit – zat i racionalitzat, lluny dels excessos de les geografies abruptes i feréstegues tan estimades pels romàntics. També en la seua consideració del paisatge es fa present el tarannà antimetafísic de Fuster i així ens ho mostra Defez en el seu capítol. L’únic que desperta el seu interés és la mar, el Mediterrani, si és possible «sense interferències ni destorbs» i és que res en ell «no incita al somni, a la mística ni al pànic».

      També és la consideració fusteriana del paisatge (o el medi) la que, en un primer moment, suscita l’atenció de Simona Škrabec en el seu escrit. Així comença un viatge expositiu que passa de la consideració del paisatge a la de la representació pictòrica del paisatge, i de la d’aquest, a la de la realitat o la falta de representació que caracteritza la pintura abstracta. L’estudiosa explora, així, aquesta anàlisi de Fuster en El descrèdit de la realitat. La pintura ens mostra la manera com una civilització percep (conceptua) la realitat i permet així «analitzar i reflexionar sobre com estan construïts els conceptes més bàsics i alhora més abstractes», o com diríem els filòsofs, sobre el nostre esquema conceptual. Així, la tesi de Škrabec és que allò que interessa Fuster en l’obra esmentada no és la història de la pintura sinó, per així dir-ho, la història d’aquells conceptes que aquesta crea o manifesta. Alhora explora en aquest escrit la manera fusteriana de concebre l’assaig i la seua tasca cívica i literària.

      El present llibre inclou, doncs, cinc capítols fets per especialistes que