Al meu pare i a la meva mare, que es van esforçar per oferir-me una educació que ells no van tenir perquè no hagués de passar per l’esclavitud del treball, cosa que em va permetre ser una mica més lliure.

A Lidia Górriz, la meva directora de tesi, que va confiar en mi i em va acompanyar en un procés de coneixement sobre una àrea poc abordada des de l’art.

Al meu codirector de tesi, Octavi Comeron, que, en els seus últims dies, es va esforçar per lliurar-me una correcció extensa i detallada per a un assaig que encara havia d’acabar.

A tu, David, ja que va ser l’inici d’un treball que continua i ens ha unit fins avui.

I a tu, Laura, per la teva professionalitat, per la confiança dipositada en autors joves i per liderar una editorial que planteja altres formes més enllà de la comercialitat.

Introducció

Aquest llibre, Art (in)útil: sobre com el capitalisme desactiva l’art, indaga la noció d’art emergent des del prisma del fenomen de la mediatització com a «productor» i configurador de realitats i, per tant, de línies formals i discursives d’artistes.

Hi ha hagut diverses motivacions que han provocat que aquesta investigació s’hagi acabat convertint en un llibre que explora qüestions sobre la consideració de l’art, com a professionals d’aquest camp, des d’una perspectiva quantitativa o de volum d’audiència. L’estímul principal per plantejar aquesta qüestió sorgeix del canvi de paradigma al voltant de la idea d’exposició amb l’objectiu de donar visibilitat a obres: una visibilitat necessària perquè arribin a ser art.

Les institucions culturals independents, públiques o privades, semblen néixer i conceptualitzar-se com a llocs productors de treball que impulsen artistes emergents a generar obres que gaudeixen de certa visibilitat en un context local. A causa d’un entramat de negociacions socioculturals i econòmiques, neix en l’artista una necessitat d’exhibir per existir amb la finalitat d’aconseguir una meta «professional», i és així com la convocatòria pública esdevé la forma més accessible per aconseguir-ho, en què «tothom» té l’oportunitat de participar «democràticament».¹

Això significaria que el centre o institució és un dispositiu que estructura línies de treball i, per tant, un productor que conceptualitza i projecta què ha de ser art. No obstant això, plantejar aquest escenari ens porta irremeiablement a preguntar-nos: és l’artista qui s’adapta a la seva producció, al tipus de treballs «acceptats» per institucions per tal de ser exhibits o, per contra, és l’exposició institucional, la que dota el treball d’una importància hipotètica, amb la conseqüència indirecta de generar legítimament creacions confrontants de semblança formal i conceptual? Dit d’una altra manera: els artistes creen la seva obra amb una línia argumental i estètica adaptada per tal que les institucions entenguin el seu treball com a art i per poder exposar, amb l’objectiu final d’obtenir visibilitat i adquirir valor artístic?

Atesa la gravetat de la proposta, que afecta la qüestió sobre com entenem l’art que actualment es produeix, proposo una segona pregunta: aquesta forma de relació és un mecanisme per institucionalitzar el treball i el producte artístic, cosa que converteix el poder politicoestatal en dogma?

La voluntat d’investigar al voltant de la idea de l’artista i la institució com a ens legitimador sorgeix de l’observació de similituds en línies de producció de convocatòries en les quals participen artistes. Els creadors s’adapten a les institucions per exhibir la seva obra? O l’obra és un fenomen expositiu que legitima allò que hem de considerar art? S’assumeix, des del sector artístic, la idea de treball exhibit com a obra existent, cosa que genera dependència de les exhibicions? O, per contra, és només un efecte secundari de la responsabilitat atorgada a les institucions que «mediatitzen» discursos? La generació de l’èxit liberal en forma d’economia i visibilitat és resultat d’un procés global mecanitzat pels mitjans comunicatius?

Per desenvolupar aquesta investigació ens hem

Скачать книгу