La bèstia humana. Emile ZolaЧитать онлайн книгу.

      I

      En entrar a l'habitació, Roubaud va deixar sobre la taula un pa de mig, un paté i una ampolla de vi blanc. Al matí, abans de baixar al seu lloc, madò Victoire devia haver cobert el foc de l'estufa amb una tal carbonissa que la calor era sufocant. I el sotscap d'estació, després d'obrir una finestra, s'hi va repenjar.

      Era al carreró d'Amsterdam, a l'última casa a mà dreta, un edifici alt on la Companyia de l'Oest allotjava alguns dels seus empleats. La finestra, al cinquè pis, a l'angle del sostre de mansarda que feia recolzada, donava sobre l'estació, aquella rasa ampla que foradava el barri d'Europa, tot un descabdellament sobtat de l'horitzó que aquella tarda semblava fer més gran encara un cel gris de mitjan febrer, d'un gris humit i tebi, travessat pel sol.

      Davant, sota aquella polseguera de rajos, les cases del carrer de Roma s'enterbolien, s'esborraven, lleugeres. A mà esquerra, les marquesines dels molls coberts obrien els seus porxos gegantins, amb les vidrieres fumades: la de les grans línies, immensa, on la vista es perdia, i que els edificis de correus i de la caldereria separaven de les altres, més petites, d'Argenteuil, de Versalles i del Cinturó; mentre que, a mà dreta, el pont d'Europa tallava amb la seva estrella de ferro la rasa, la qual reapareixia per anar més enllà, fins al túnel de les Batignolles. I, sota la finestra mateix, ocupant tot el vast camp, les tres dobles vies que sortien del pont es ramificaven, se separaven en un ventall les branques de metall del qual, multiplicades, innombrables, s'anaven a perdre sota les marquesines. Les tres casetes dels guardaagulles, més enllà de les arcades, mostraven els seus petits jardins nus. En l'esborrament confús dels vagons i les màquines que obstruïen els rails, un gran senyal vermell tacava el dia pàl·lid.

      Durant un instant, Roubaud s'hi va interessar, comparant, pensant en la seva estació de Le Havre. Cada vegada que venia a passar un dia a París, i que s'instal·lava a casa de madò Victoire, la professió el tornava a atrapar. A la marquesina de les grans línies, l'arribada d'un tren de Mantes havia animat les andanes; i va seguir amb els ulls la màquina de maniobra, una petita màquina-tènder, de tres rodes baixes i acoblades, que començava a desenganxar el tren, amb l'obligat senyal d'alarma, portant, empenyent els vagons cap a les vies de la cotxera. Una altra màquina, ben potent, una màquina d'exprés, amb dues grans rodes devoradores, aparcava sola, deixant anar per la xemeneia un gran fum negre, que pujava dret, ben lent dins l'aire calmós. Però tota la seva atenció la va atreure el tren de les tres i vint-i-cinc, amb destinació a Caen, que ja era ple de viatgers i esperava la màquina. Aturada més enllà del pont d'Europa, no la veia; només la sentia demanar la via, amb lleugers tocs de xiulet apressats, com algú a qui venç la impaciència. En sentir cridar una ordre, va respondre amb un toc breu que havia comprès. Després, abans de posar-se en marxa, hi va haver un silenci, els purgadors es van obrir, el vapor va xiular arran de sòl, en un broll eixordador. I aleshores va veure sobreeixir del pont aquella blancor que s'inflava, arremolinada com un borrissol de neu, envolada a través de l'armadura de ferro. Tot un racó de l'espai n'estava emblanquit, mentre que els fums engrossits de l'altra màquina deixaven anar el seu vel negre. Darrere, s'apagaven uns sons prolongats de botzina, uns crits de comandament, unes sotragades de plataformes giratòries. Es va produir un esquinç i va distingir, al fons, un tren de Versalles i un tren d'Auteuil, l'un ascendent, l'altre descendent, que s'encreuaven.

      Quan Roubaud anava a deixar la finestra, una veu que pronunciava el seu nom va fer que s'hi aboqués. I va reconèixer, a baix, a la terrassa del quart pis, un noi d'una trentena d'anys, Henri Dauvergne, conductor en cap, que vivia allà en companyia del seu pare, cap adjunt de les grans línies, i les seves germanes, Claire i Sophie, dues rosses de divuit i vint anys, adorables, que portaven el pòndol de la casa amb els sis mil francs dels dos homes, enmig d'un esclat continu d'alegria. Se sentia riure la gran, mentre la petita cantava, i una gàbia, plena d'ocells exòtics, rivalitzava en refilets.

      —Guaita, Roubaud, és a París? Ah, sí, per l'afer amb el sotsprefecte!

      Repenjat de nou, el sotscap d'estació va explicar que havia hagut de marxar de Le Havre aquell matí mateix, amb l'exprés de les sis i quaranta. Una ordre del cap d'explotació el cridava a París, i acabaven de fer-li un bon sermó. Estava prou satisfet de no haver perdut la plaça.

      —I la seva senyora? —va demanar Henri.

      La