Els ous fatídics. Mikhail BulgakovЧитать онлайн книгу.

      L’ALBÚMINA DELS OUS

      Jaume Creus

      Ciència ficció en deien, ara sembla més correcte dir-ne «literatura d’anticipació». Doncs bé, sí, aquest llibre de Mikhaïl Bulgàkov és exactament una novel·la d’anticipació. Anticipació curta, però: encara no quatre anys. I basada en trets que ja es veien a venir o, per ser més precisos, que Bulgàkov ja s’ensumava amb molt d’encert. Un manuscrit conservat (prova d’impremta, de fet) porta data de finalització de la novel·la: Moscou, octubre del 1924. L’almanac Nedra la va publicar per primer cop sencera en el seu número 6 (febrer/març del 1925). I la primera frase del relat diu: «El 16 d’abril del 1928...». Menys de quatre anys, pura matemàtica.

      Amb una anticipació tan curta, és evident que en alguns terrenys era fàcil encertar: canvis de nomenclatura dels carrers, modernitzacions de tota mena (incloses, és clar, les científiques), pantalles de cinema arreu, moda i cartellisme, augment del trànsit, edificis, publicitat del règim, armament. I tot sovint Bulgàkov ens ho recorda fent servir l’adjectiu «bivxi» (que significa ex, d’abans, antic, anteriorment). En un dels seus escrits (Moscou, anys vint), publicat entre maig i juny del 1924, parlava de la seva vida a Moscou els primers anys vint, quan intentava prosperar en feines d’escriptor i director de revista («Conec aquest Moscou de dalt a baix, i d’una punta a l’altra»), parlava del problema de l’habitatge, i ja havia pronosticat, al final de l’escrit: «Moscou, et veig tot fet de gratacels». Podríem pensar que aquest text donà peu a l’inici d’Els ous fatídics. En qualsevol cas, li fornia la matèria primera, això sí. Però la novel·la va molt més enllà. No deixa de ser una crítica al sistema que s’anava dibuixant en el control dels àmbits que Bulgàkov coneixia bé: periodisme, ciència, cultura (escriptors, poetes, gent de teatre). I més que cap altra cosa és una anticipació de les greus actuacions del règim contra els dissidents o els simplement «desafectes». La següent novel·la, Cor de gos, una altra novel·la de gènere fantàstic i crítica de determinat cientifisme, veurà prohibida la seva publicació i, des d’aleshores, l’autor serà considerat un perillós enemic dels soviets des de les pàgines d’Izvèstia. Els ous fatídics és un text que fa de càmera d’ampliació del que serà ben aviat pràctica habitual del nou règim soviètic. Fins en els detalls i les converses es nota aquesta «anticipació». Bulgàkov ens parla —bé que de passada— de la NEP, de la redistribució dels habitatges, de la GPU, del diari Izvèstia, del món teatral (dóna per feta la mort de Meyerhold, que no era sant de la seva devoció, i que realment va ser executat en plena repressió), també, i sobretot, del mal ús de la ciència per l’obstinació dels nous dirigents que no en saben res, de ciència. I només per posar un exemple diguem que la GPU (convertida ja en OGPU), el maig del 1926, li requisarà, en un escorcoll domiciliari, els manuscrits de Cor de gos i els seus dietaris, que contenien opinions contràries als bolxevics. Si bé, en principi la seva faceta teatral semblava ben encaminada —li feien encàrrecs i es muntaven algunes de les obres—, ben aviat, a partir del 1926, les coses van canviar. Aleshores li feien igualment encàrrecs, però després de la feina feta, se li negava la representació o els teatres rescindien els contractes. Va arribar al punt del mal viure i fins va haver de pregar a Stalin que el deixés marxar de la Unió Soviètica. No se li va concedir aquest exili i va haver de patir estranyament dins del seu propi país, el «dolor mortal» de què parlava Anna Akhmàtova en un poema seu (vegeu la meva introducció a Morfina/Relats d’un jove metge, Edicions de 1984, 2012). I aquesta és l’albúmina real d’aquests «ous fatídics» que teniu a les mans.

      En un escrit meu penjat al Núvol de Puigtobella («Dues petges vitals a la Ucraïna de la guerra civil»), els lectors podreu trobar molta més informació sobre la vida i el calvari de Bulgàkov, començant per la guerra civil a Kíev, on havia nascut el 1891.

      Per a la traducció he tingut en compte també les diferències en les diverses edicions, sobretot les provinents d’una altra còpia mecanografiada, utilitzada per Ellendea Proffer per a l’edició americana, que he marcat amb nota a peu de pàgina amb la indicació (Proffer).

      També cal dir, en un altre ordre de coses, que aquesta traducció no té en compte les normes de l’IEC sobre la supressió