Sàtira i falles. Josep Lluís Marín i GarciaЧитать онлайн книгу.
llengua que no està tan malmesa com se’ns ha volgut fer creure». Però més enllà d’aquest valor com a testimoni del valencià col·loquial i popular del seu temps, destaca la reflexió d’Abelard Saragossà (2010),[32] qui considera que el model lingüístic de Bernat és natural i digne, amb un grau d’elaboració notable, i que conté molts elements susceptibles de vehicular en el valencià culte actual.[33]
6. DISTRIBUCIÓ I DIFUSIÓ
Quan escriu les seues explicacions falleres, al llarg de la dècada dels cinquanta i començaments dels seixanta del segle XIX, Bernat i Baldoví era ja un escriptor ben conegut i popular, amb una àmplia producció en teatre (tant representat com publicat), poesia i premsa satírica. El perfil del públic d’aquestes obres no devia diferir massa de la gent que acudia a veure les falles i llegia les explicacions, un públic heterogeni, bàsicament urbà, on es podria trobar majoritàriament artesans, comerciants i jornalers.[34] Per aquesta raó, no és estrany que els textos fallers del suecà s’imprimiren amb l’objectiu de posar-se a la venda. De fet, el llibret de la plaça de l’Almodí de 1855 ens ofereix el primer testimoni sobre la venda de les explicacions falleres impreses en aquest quintet que figura en la contracoberta:
Està en este quadernet
la història de Viçanteta
i del pobre conillet.
Val lo manco una pesseta,
però es ven... per un quinzet.
No sabem si la venda de les explicacions era habitual amb anterioritat a Bernat, però és evident que la seua popularitat i fama constituïen un atractiu que justificaria aquesta pràctica.
Els fulls solts o quaderns que contenien les explicacions falleres devien posar-se a la venda de manera ambulant prop de la falla en qüestió, com recullen testimonis gràfics i escrits de començaments del segle XX. Però també es devien distribuir a través del circuit habitual de difusió dels altres textos de la literatura popular i satírica.[35] Això explica que alguns dels textos fallers de Bernat i Baldoví veieren la llum en les principals impremtes de la ciutat de València, com ara les de Julián Mariana o Ignacio Boix (Imprenta de la Regeneración Tipográfica), habituals impressors de moltes de les seues obres, que hi veurien també l’ocasió de fer negoci.[36]
Malauradament, no tenim dades sobre les tirades de les explicacions falleres de Bernat ni de les xifres de venda. De fet, les úniques informacions de les quals disposem són de llibrets de falla posteriors, però pensem que poden resultar illustratives. Així, Ribelles Comín (1978: 347) parla de les sis edicions que arribaren a fer-se del llibret de la falla de la plaça del Tossal de l’any 1863, ja comentades. Per la seua part, El Mercantil Valenciano publicava el 20 de març de 1873 que a les deu del matí ja s’havia esgotat una edició de 2.500 exemplars del llibret de la falla del carrer de les Carabasses.
Crida l’atenció que les explicacions falleres de Bernat i Baldoví es comercialitzaren com a obres anònimes, en contrast amb la resta de les seues publicacions, que apareixien firmades directament per ell o amb alguna marca identificadora (algun dels pseudònims habituals o les referències a l’autor en algun fragment inicial). S’ha d’aclarir que l’anonimat ací és una convenció del gènere, que inicialment s’explicava perquè els versos fallers exposaven una crítica epigramàtica en nom de la comunitat i no hi havia lloc a la veu individual de l’autor, però també com una manera d’evitar possibles represàlies dels criticats (abans de l’establiment dels mecanismes de control per part de les autoritats).[37] No obstant aquest «anonimat formal», és probable que la gent sabera qui era l’autor dels versos, bé perquè l’autotextualitat i la reutilització de fragments dels seus escrits devien servir de mecanismes de reconeixement per part del públic, bé per altres vies. Fins i tot, la popularitat de Bernat devia servir de reclam per a la venda de les seues explicacions.
Finalment, a banda de la venda i la distribució comercial de les explicacions falleres, hem de recordar que els versos que conformaven la part central de l’explicació s’exhibien públicament (i gratuïtament) al costat de la falla i tenien, per tant, un nombre de lectors potencial molt elevat.
7. L’ACCIÓ DE LA CENSURA
Ja hem comentat com les falles són en origen un instrument simbòlic d’ajusticiament popular, vehiculat a través de la sàtira i dotat d’una forta càrrega de violència, que es plasmava al·legòricament mitjançant l’exhibició i crema en un cadafal d’aquelles conductes o pràctiques considerades censurables per un grup que s’erigia en representant de la comunitat. Això feia que a mitjan segle XIX les falles foren vistes, tal com diu Ariño (1992: 84), com «una fiesta marginal al poder, una práctica simbólica sospechosa y peligrosa, que debía ser sometida a vigilancia y control».
Així, les autoritats (normalment l’Ajuntament, però en ocasions també el governador, la Capitania General o l’Arquebisbat) van establir mecanismes de control i repressió de la festa.[38] Entre aquests destacava l’establiment de la censura prèvia, per la qual els promotors de la falla n’havien d’entregar al consistori un esbós, acompanyat dels versos que havien d’explicar-ne el significat. A més d’aquesta censura prèvia, una volta plantades les falles, els guàrdies municipals s’encarregaven de vigilar que allò que s’exposava al carrer s’ajustara al projecte autoritzat.
Les explicacions falleres de Bernat no es van salvar de la censura. N’és un clar exemple el del cadafal i els versos de la falla de la plaça de Teatre Principal l’any 1858, que l’autoritat va censurar per la crítica social i política que contenien, tot i que l’any següent el mateix projecte i versos foren autoritzats. Però encara pot haver-n’hi un altre cas, ja que sembla que, per raons morals o polítiques, la censura degué prohibir l’explicació que va escriure per a la falla del carrer de les Avellanes de 1850, encara que sí que es va plantar el cadafal corresponent.[39]
8. PROJECCIÓ POSTERIOR DE LES EXPLICACIONS FALLERES DE BERNAT I BALDOVÍ
És innegable que Bernat i Baldoví va donar un important impuls a la literatura fallera gràcies a la impressió de les seues explicacions i a la distribució d’aquestes per mitjà dels canals habituals de la literatura satírica. I a aquest fet van contribuir de manera notable la fama i popularitat de l’autor, de manera que que sovint s’ha presentat com el creador de la literatura fallera, però aquesta és una idea que hauria de matisar-se per diverses raons. La primera és que el coneixement limitat que es té dels autors dels versos fallers anteriors i coetanis a Bernat dificulta analitzar qualsevol possible evolució del gènere en aquella època i el paper que hi tingué el poeta. En segon lloc, qualsevol estudi sobre la gènesi i evolució de la literatura fallera no es pot aïllar del marc més ampli de la literatura humorística popular, que tants temes i característiques compartia amb les falles i amb els seus versos.[40]
A més, s’ha de recordar que en els primers perfils biogràfics de Bernat publicats després de la seua mort, com ara els escrits per Constantí Llombart (1879: 260-275) o Joan Baptista Granell, sota el pseudònim de Jaime Bazán (1890), no es fa cap menció als textos fallers que va escriure el poeta, que llavors eren considerats una part molt menor de la seua obra. Això no és estrany si pensem que en aquell moment la festa de les Falles no tenia encara l’abast i la importància que va assolir unes dècades més tard.
De fet, serà ja en la primera dècada del segle XX quan la visió de Bernat i Baldoví com