La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985. José Garcelán MuñozЧитать онлайн книгу.
paleontológica del señor Rodrigo Botet, en el antiguo Hospital de San Pablo. El Ayuntamiento obsequió con un banquete, en los Silos de Burjassot, a los Alcaldes y concejales forasteros que habían venido al centenario. También los amigos políticos (republicanos gubernamentales) del catedrático de Oviedo, don Melquíades Álvarez, que vino con igual objeto, dieron otro banquete a este hombre político. El día 30 el Ayuntamiento dio un gran banquete, en el local del Círculo Valenciano, a las comisiones universitarias y representantes de los ayuntamientos que habían venido a Valencia. [...] El día 31 tuvo lugar en el Teatro Principal el gran certamen que se había anunciado con motivo del centenario, distribuyéndose los premios y leyendo el discurso el doctor Gimeno. Por la tarde se había hecho una solemne y publica manifestación universitaria. El rector, con las autoridades superiores y representantes de todas las facultades y escuela, en 28 carruajes de gala, con banderas y estandartes, recorrió la ciudad para descubrir las lápidas conmemorativas de la fundación de la Universidad.
Finalment, aquests actes es van clausurar oficialment amb un sopar que la Universitat va oferir als seus convidats a l’Hotel París, on el rector Candela va pronunciar un discurs agraint l’assistència i la col·laboració de tots els professors de l’assemblea universitària. Els va animar a mantenir el compromís de defensar els furs i l’autonomia universitària, així com el nou model d’universitat en tres vessants: com a centre d’investigació científica, d’il·lustració i de cultura general. Amb tot, les cerimònies i les festes que s’hi van desenvolupar van servir per aglutinar els pensaments i els esforços dels acadèmics per millorar els estudis superiors, i perquè el professorat universitari plantejara al Govern tot allò que consideraven necessari per aconseguir una universitat europea capaç, avançada i independent. Una universitat, al cap i a la fi, del segle XX (Comas, 2002: 115).
3. L’EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA
Tot i que l’extensió universitària s’inicià dintre de la programació de les festivitats organitzades amb motiu del IV Centenari, hem cregut interessant dedicar-li un apartat a banda, donada la importància que té com a element de projecció cultural de la universitat cap a la societat en general.
L’extensió universitària sorgeix a Anglaterra cap al 1871 com un intent d’apropament al proletariat a través de la cultura. Es tractava de portar la universitat a aquells que no hi podien assistir, de difondre el seu ensenyament entre les classes de la societat que, bé per la pobresa o bé per la distància física no podien gaudir dels seus beneficis. L’obra d’una sèrie de precursors que anaven de poble en poble divulgant desinteressadament la cultura entre els seus compatriotes va tenir ressò a Cambridge i Òxford, que hi van veure una manera d’instruir persones amb educació deficient. Es va pensar per a dotar els menys afavorits d’una cultura, d’una preparació que no podien rebre d’una altra manera. Era, parlant pla, la universitat per als pobres (Esteban i Lázaro, 1985: 37).
Aquesta idea fou traslladada a València de la mà del rector Manuel Candela, qui va exposar el seu propòsit de creació el 13 de desembre de 1901 davant el Claustre extraordinari de la Universitat. El projecte fou acceptat, i quedà així constituïda la Junta de Extensión Universitaria el 15 de gener de 1902, que de seguida es va dirigir al personal docent universitari sol·licitant ajuda i col·laboració. Tot i això, és de justícia assenyalar que els primers passos per construir l’extensió universitària també els va fer el rector Ferrer y Julve, però com en el cas del IV Centenari, fou Manuel Candela qui va emprendre l’obra, arran de la mort del primer, a principis de 1902 (Comas, 2002: 81-83).
No fou València el primer espai on es va impulsar aquesta institució. L’estudi d’Oviedo fou pioner en establir l’extensió, gràcies als treballs dels professors de la Facultat de Dret. Conferències en la universitat amb caràcter general i dirigides a un públic mixt, conferències pedagògiques per a mestres on es trencara amb les antigues jerarquies acadèmiques i s’afavorira el diàleg, classes especials dedicades a obrers i lliçons fora de la universitat, eren les línies que allà se seguien. No es pot obviar la influència que les idees de la Institución Libre d’Enseñanza (i del regeneracionisme) van tenir en l’elaboració del projecte, així com també les del professor Rafael Altamira.
L’obertura de l’Extensió Universitària de València, com ja hem assenyalat, es va fer coincidir amb la commemoració del IV Centenari de la fundació de la Universitat, amb un acte al Paranimf el 26 d’octubre de 1902. Les paraules del rector en aquest acte són ben il·lustratives dels corrents regeneracionistes: «nuestra reconstitución social no necesita de armas, sino de libros; no necesita de ejércitos, sino de lecciones» (Comas, 2002: 260). Jesús Bartrina, secretari de la junta organitzadora de l’extensió universitària, fou l’encarregat d’introduir el projecte el dia de la inauguració de les festivitats del IV Centenari (Comas, 2002: 256):
Me corresponde romper el silencio en este acto solemne en el que la universidad de Valencia, para glorificar su pasado, abre nuevos horizontes a su porvenir [...]. Fue el Excmo. Sr. rector Manuel Candela a quien se le debió la idea de instaurar en nuestra querida universidad, al lado de la enseñanza reglamentaria [...], otra enseñanza más expansiva, cimentada en el deseo de saber por el saber mismo, cuyas aulas estuviesen abiertas, sin recelos, para todo el mundo, cuyos estudios no tuviesen más limitaciones que la sabiduría del maestro y las necesidades del discípulo, enseñanza que entre las gentes llegase muy lejos y que en la ciencia rayase muy alto. Alentábale principalmente su amor de hijo a la patria y a la escuela, y en segundo lugar el ejemplo dado por la universidad de Oviedo y muchas universidades extranjeras, en las que aquella democrática institución estaba dando envidiables resultados.
No obstant això, en Las Provincias es recull que «el impulso dado a la enseñanza universitaria en el año anterior, con motivo de los congresos celebrados para solemnizar el IV centenario de la fundación de nuestra Universidad, murió en flor, pues no se reanudaron los cursos extraordinarios que entonces se habían comenzado para la divulgación científica».4 Aquest projecte va patir molts daltabaixos, i com veurem a continuació va haver de fer front a una forta competència amb la Universidad Popular impulsada per Blasco Ibáñez. Tot i això, la Universitat va continuar sent un punt d’encontre cultural de la ciutat de València, acollint al seu si assemblees, com la Asamblea Pedagógica de Valencia, que se celebrà l’any 1909; conferències, com la del director del Laboratori Químic de l’Ebre, Eduardo Vitoria, que tingué lloc al novembre de 1915; o fins i tot exposicions, com la de pintura i escultura organitzada per la Juventud Artística Valenciana, que es va instal·lar al claustre de la Universitat l’1 de juliol de 1917.5
En tot cas, la iniciativa de l’extensió universitària, intermitent i sovint descuidada, va progressar uns lustres més tard, com palesa Deleito y Piñuela (Esteban i Lázaro, 1985: 37-45; Gallardo, 2005: 282-297):
La Extensión Universitaria establecida aquí por iniciativas particulares, no siempre de la Universidad, diferentes veces en los últimos veinte años y fracasada todas ellas; resucitada en 1916 por la facultad de Ciencias, sin más recurso que su entusiasmo; parece haberse consolidado en el quinquenio último (1919-1924), y a ello ha contribuido –es de justicia reconocerlo– la subvención que el Estado otorga actualmente a este servicio [...]. La extensión universitaria ha representado una propaganda provechosa. Gentes de todas las clases, que apenas recordaban la Universidad, atraídas por los anuncios de los periódicos, donde se procura dar minuciosamente el programa de conferencias y cursillos, han empezado a habituarse a frecuentar nuestras aulas. Naturalmente, han tenido predilección del público y concurrencia más numerosa las enseñanzas médicas o jurídicas, que cuentan con abundantes profesionales; las de carácter local o actualidad inminente; las disertaciones literarias, sobre todo si cultivan la nota amena y pintoresca, y los discursos de oradores consagrados fuera de aquí. De cualquier modo, nuestros locales han sido insuficientes muchas veces para contener a los espectadores, síntoma halagador, que permite abrigar esperanza en una mayor y próxima compenetración entre la Universidad y el pueblo valenciano.
Fet i fet, el diari Las Provincias recull la inauguració, el dia 2 de novembre de 1922, del curs de conferències d’extensió universitària de la Facultat de Filosofia i Lletres, amb dues conferències de Rafael Altamira sobre las «Direcciones