Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca RicartЧитать онлайн книгу.
Sr. Querol, en nombre de Barcelona, en nombre de toda Cataluña, en nombre de la España entera, coronó el busto de Milá con guirnalda de laurel, que representa bien en este caso la gloria inmortal que ha adquirido con sus obras».[58]
L’endemà, dilluns dia 4, Aguiló, Verdaguer, Querol i Llorente, juntament amb un grapat més d’escriptors, viatjaren fins a Sant Miquel del Fai (Massot, 2006: 42). Li ho explicava Marià Aguiló a Tomàs Forteza en carta datada el 9 de maig: «Per correspondre a les atencions dels Valencians los acompanyí a St. Miquel del Fay y’n quedaren molt agradats. [...] Forem una vintena y allá se jurá que l’any vinent catalans y valencians anirian a Mallorca, comprometent a en Picó y a mi a acompanyarlos».[59] Cal dir que aquella era una peregrinació pendent des de maig de 1882, en què, a l’escalfor de la patriòtica visita als monestirs de Poblet i Santes Creus, valencians i catalans havien acordat realitzar «junts un romiatje artístich á las gentils Balears»;[60] i que, amb tot, i «malgrat els juraments, aquest viatge no es pogué organitzar el 1886, però no quedà oblidat. Després de diverses estades de Collell a Mallorca, se’n reprengué la idea i es va poder dur a terme el maig de 1887» (Massot, 2006: 42). Finalment, no hi participà cap valencià. Ja que Llorente, que havia mantingut diversos contactes amb mossén Collell per tal de preparar els detalls de la seua participació –«será del cas portar traje negre (de levita per supost), al manco vosté que en l’acte de la reunió literaria a la Llotja portará la veu de Valencia y haurá de posarse al estrado»,[61] li comentava Collell el dia 29 d’abril–, finalment se’n despenjà.[62]
En aquella mateixa carta del 9 de maig, Aguiló també comentava a Forteza que, dies abans dels Jocs Florals, «en Querol me enviá son discurs Ms.» i «en Llorente me enviá un tomet de versos quem dedicá»,[63] en referència al Llibret de versos, de què parlarem després.
2.5 A Poblet i Santes Creus (1882)
Tres anys abans, en maig de 1882, Llorente i Aguiló havien format part de l’expedició que permeté a una trentena de ratpenatistes i de catalanistes visitar els monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus i les ciutats de Valls i Tarragona.
El protagonisme de Llorente en aquella excursió patriòtico-literària fou molt destacat, ja que anava al front de la delegació valenciana, i n’havia sigut un dels instigadors. La presència d’Aguiló –l’únic mallorquí– entre els catalans, encara que un poc més discreta, també gaudí d’un cert protagonisme. A la carta que Llorente envià a Querol dies abans de mamprendre el viatge, el 9 de maig, animant-lo a participar-hi, ja li comunicava que «Aguiló está contentísimo de que nos reunamos bajo aquellas bóvedas, en las que no ha tenido valor de entrar todavía».[64] I a les cròniques que, en els dies posteriors, publicà a Las Provincias el presentava com «el respetable maestro Mariano Aguiló, tan querido de los valencianos».[65]
Efectivament, aquell sentiment devia ser general a la resta dels valencians. Perquè a les cròniques de la visita que Fèlix Pizcueta publicà a El Mercantil Valenciano també es parlava d’ell com d’«el insigne literato D. Mariano Aguiló y el que fue de la biblioteca de esa Universidad literaria, desde cuya época es conocido y respetado entre los valencianos, considerándose él como hijo adoptivo de nuestro país».[66] I en connexió amb el comentari que Llorente havia fet a Querol, Pizcueta també explicava que l’aspecte del monestir de Poblet
produjo en el ánimo de todos invencible tristeza, especialmente del Sr. Aguiló, que conoce palmo por palmo Cataluña, Mallorca y Valencia, que a todas partes en donde hay algo de notable en los tres reinos ha ido, todo lo ha visto y estudiado y que constantemente se ha negado a ir a Poblet para no sufrir honda pena con el aspecto de aquella maravilla destruida por la mano de la barbarie inconsciente o del salvagismo erudito, que es el peor.[67]
Pel que fa als moments en què, durant aquella memorable excursió, més protagonisme gaudí Aguiló, cal assenyalar que realitzà un parlament en la sobretaula de Santes Creus; i que, en la sobretaula del dinar «d’arreveure» que tingué lloc a Tarragona el dia 21, foren llegides múltiples poesies, entre elles una de Llorente i una altra d’ell.
Pocs dies després de la visita, Aguiló explicava al seu cosí Tomàs: «T’anyorí molt en Poblet y Santes Creus. Hi ha hagut efusions de catalanisme de bona mena. En Collell tragué faves d’olla y en Llorente també. Jo vatx fer d’espectador y de president per edat».[68] Gràcies a un comentari d’aquella mateixa epístola, sabem que Aguiló havia estat convidat a visitar València amb motiu dels Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1882, en què Tomàs Forteza actuà com a mantenidor: «Els valencians me demanaren molt que hi anés pels Jochs Florals, si tu [Forteza] hi vas la tentació será molt forta».[69] Finalment, però, li resultà impossible fer el viatge: «No m’han faltat ganes d’anar a veure’ls valencians, a pesar de la calor, sobretot per venir junts, pero no he pogut fer aquest viatge».[70] Per això feia dos encàrrecs al seu cosí: «Fes de ma part una visita a en Llorente», i «compram tot lo que pugas de lo que se ha publicat en Valenciá en aquests ultims anys, y especialment la edició que feren del Procès de les olives. Les Comedies, Milagres, Calendaris, &c. que han sortit desde 1878 (sic), que hi vatx anar pel Centenar del Rey don Jaume».[71]
2.6 A Barcelona (1888 i 1893)
Durant l’octubre de 1888 Llorente viatjà a Barcelona acompanyat de la seua família. Així li ho confessava dies després, per carta, al seu amic Eduard Escalante: «He pasado muy bien tres semanas en Barcelona, con toda la familia».[72] De fet, Valentino (el pseudònim literari de Llorente) donà compte in extenso d’aquella estada a través de set llargs i laudatoris articles que foren publicats a Las Provincias.[73] En una d’aquestes cròniques, datada a Barcelona el 5 d’octubre de 1888, explicava que havia assistit a una reunió de la Lliga de Catalunya convocada per a honorar el provençal Carles de Tourtoulon, i que s’hi havia trobat, entre d’altres, amb «el patriarca venerable del renacimiento literario de Cataluña, el docto bibliotecario de Barcelona, D. Mariano Aguiló».[74] Cal apuntar que també hi era present Jacint Verdaguer, com després podrem comprovar.
Finalment, l’última vegada que n’hi ha constància que els vells amics es trobaren fou en juliol de 1893, novament a Barcelona. Llorente s’havia desplaçat fins a Ripoll per a assistir a les festes de consagració del monestir de Santa Maria. I encara que dos mesos abans ja havia sigut present a Barcelona convidat a participar, en representació de València, com a mantenidor de l’edició dels Jocs Florals catalans –especials per tractar-se del cinqué centenari de la seua institució pel rei Joan I d’Aragó–, és pràcticament segur que no hi havia coincidit amb Aguiló. Perquè a cap de les dues ressenyes que Llorente escrigué sobre aquella festa literària al·ludia a la presència del mallorquí.[75]
El 6 de juliol, però, de retorn de Ripoll, Llorente aprofità el seu pas