Эротические рассказы

Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca RicartЧитать онлайн книгу.

Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana - Rafael Roca Ricart


Скачать книгу
de les primeres coses que vaig advertir en començar a estudiar Llorente i la Renaixença valenciana fou que el període presentava diversos buits bibliogràfics que exigien ser estudiats amb deteniment. I és per això que, entre les principals pretensions del meu estudi, ha figurat la d’aportar materials de coneixement dels personatges i de les associacions que el protagonitzaren, sobretot cartes inèdites i ressenyes periodístiques desconegudes. Aquesta i la de demostrar que a partir dels contactes, les trobades, les col·laboracions i els punts de confluència i de dissensió que mantingué amb Marià Aguiló, Constantí Llombart, Vicent Blasco Ibáñez, Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera i Frederic Mistral és possible observar amb gran claredat quina fou la forma i manera com Teodor Llorente esdevingué un dels escriptors més importants i influents de la literatura catalana contemporània, poeta simbòlic i líder indiscutible de la Renaixença valenciana. Un clàssic modern.

      Marià Aguiló i Fuster (1825-1897) fou la persona a qui Llorente considerà, al llarg de tota la vida, com el seu mestre de la Renaixença, ço és, el seu primer guia intel·lectual i literari. Si podem afirmar que fou l’escriptor de l’àmbit lingüístic català que més l’influí és, bàsicament, perquè foren els seus encoratjaments i consells els que estimularen Llorente a continuar versificant en la llengua materna i l’ajudaren a conformar el seu ideari renaixencista. De fet, d’ell begué quatre conceptes doctrinals fonamentals en la seua biografia literària: el «regionalisme», la unitat de la llengua, l’estima per la literatura clàssica, i la fraternitat cultural amb Catalunya i les Illes Balears. És a dir, Aguiló li transmeté el «foc patriòtic», com bé recordà Llorente a propòsit de l’homenatge que en 1909 dedicaren els escriptors catalans al mallorquí. I, molt probablement, també el tan famós «apoliticisme»; ja que «Aguiló sempre es declarà allunyat de qualsevol intenció política» i «s’esverà realment quan a partir de la fi dels setanta veié el caire precisament polític que anava prenent aquell moviment que ell havia ajudat a posar en marxa» (Tomàs, 1995: 36). Fins a tal punt resulta decisiu el mestratge d’Aguiló que és molt probable que, sense ell, Llorente mai no s’hauria interessat –si més no en la mesura en què ho féu– per la llengua i la literatura catalanes.

      Encara que breu, la relació cultural i personal que des d’abril de 1858 fins a juny de 1861 s’establí entre tots dos escriptors resultà ben intensa i eficaç. Probablement perquè, tot i que només hi havia nou anys de diferència entre ells, la influència que Aguiló exercí sobre Llorente fou piramidal: de mestre a alumne, ja que es produí durant els anys de formació del valencià. El diferent estatus laboral i intel·lectual que tots dos gaudien –el mallorquí era el bibliotecari de la Universitat i un activista cultural de prestigi, mentre que Llorente era un estudiant que començava a produir els seus primer assajos lírics i dramàtics– acabà de determinar i configurar una amistat que es perllongà fins a la mort d’Aguiló.

Teo028.jpg

      Bust de Marià Aguiló al parc de la Ciutadella (Barcelona).

      En aquest sentit, resulta important destacar que Llorente mai no perdé el contacte amb Aguiló, i que sempre recordaria els anys d’estudi i de descoberta literària que l’uniren al mallorquí amb vertader agraïment i complaença: se’n sentí regraciat no sols per l’aportació cultural que havia rebut d’Aguiló, sinó també per la personal.

      Per acabar de copsar el significat d’aquesta dedicatòria, cal tenir en compte també que Llorente únicament dedicà les tres edicions del Llibret de versos que publicà en vida a dues persones: Marià Aguiló, les de 1885 i 1902, i Frederic Mistral, la de 1909. L’altre escriptor a qui Llorente dedicaria un llibre fou Víctor Balaguer, a qui adreçà l’obra històrica Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia (1887).

      Poeta i erudit, quan Aguiló arribà a la capital del Túria tenia 33 anys, i encara que no havia publicat cap obra venia envoltat d’una aurèola intel·lectual gràcies a la qual passava per ser un dels promotors del moviment renaixencista a Mallorca (Guarner, 1983: 39). A València corrien els temps en què els jóvens Llorente i Querol, ferits ja de la vena literària, cursaven les darreres assignatures dels seus estudis de dret. Assidus consultors de llibres, aviat establiren contacte amb el bibliotecari, que degué veure en ells passió, capacitat i interés.

      A partir d’aquell moment els contactes amb Aguiló foren constants i determinants per al futur literari de tots dos estudiants, ja que aquell saberut començà a descobrir-los un munt d’expectatives culturals autòctones –intuïdes però no del tot desvetlades– i els connectà amb la literatura produïda a Catalunya i les Illes Balears; esdevingué un estímul i un model a imitar. En paraules de Lluís Guarner (1980: 43), Aguiló «descobreix als dos joves poetes els tresors de la literatura valenciana clàssica del XV i els impel·leix a estudiar la nostra cultura pròpia, posant-los alhora en contacte amb el moviment renaixentista de Catalunya».


Скачать книгу
Яндекс.Метрика