Asmodeu. Albert Toldrà i VilardellЧитать онлайн книгу.
presenta; el pare l’adverteix que la seua filla si sent parlar de fotre es posa malalta, quan David li demana que no diga aquesta paraula: «Ce est li moz au deiable!». La fi lla, que ho sent, l’accepta com a criat.
La primera nit, David li posa la mà a les mameletes, i demana què és això; ella respon: «Ce sont mes memeles, / qui mout par sont blanches et beles». Continua l’exploració: baixa la mà fi ns al «pertouis [forat] desoz lo vantre, / par o li viz el cors li entre»; nota els pèls que hi creixen, suaus i tendres. David demana de què es tracta, i ella fa: «Mes prez» (els meus prats); tot seguit, tocantli la vagina, demana què és «ceste fosse soeve et plaine», i ella: «Ma fontaine». Després, tocant-li el clítoris, pregunta per «ceste engarde» (elevació); ella diu que és «li cornerres [el cornetista] qui la garde». I li explica: si una bèstia entra al seu prat per beure aigua de la font, el vigilant farà sonar el corn.
Llavors li toca a ella: li pren el penis («l’a par lo vit saisi») i demana què és això «si roide et si dur / que bien devroit percier un mur». Ell contesta: és el seu corser, que té molta fam. Després ella abaixa la mà i «les deus coillons taste et remue»; pregunta per «ce sachet», són dues pilotes? David diu que són dos palafreners que vigilen el cavall, «tots jorz sont en sa compeignie». Llavors la noia li proposa que acoste el seu corser «en mon pré», i David «li met lo vit», doncs. Li diu que bega de la seua font, ell tem el cornetista, però ella respon: «S’il en dit mal, / bien lo batent li mereschal!». Total, que «tant li met el con lo vit [...] Qe qatre foiz la retorna! / Et se li cornierres groça [rondina], / si fu batuz de deus jumaus! [bessons]».18
Un altre, del joglar picard Jean Bodel, de la segona meitat del segle XII, es diu Le Vilain de Bailluel. Una pagesa ha preparat un banquet per rebre el seu amant, el sacerdot, quan de sobte s’hi presenta el marit. Ella li fa creure que té molt mal aspecte, el fica al llit, li tanca els ulls i es posa a plorar com si fos mort. Ell, estúpid, s’ho creu, que és mort. Ve el capellà, i avisat de la comèdia, li canta els oficis escaients; quan acaba, despulla la dona, es llença damunt d’ella sobre un jaç i comencen a fer l’amor. El marit, que ho veu, crida: «Filz a putain!». Els amenaça, «se je ne fusse mors». El religiós contesta: «Puisque vous êtes mort, / je dois bien en tirer profit. / Tenez-vous coi [calleu], fermez les yeux, / vous ne devez plus les ouvrir!». Té tanta lògica, que el marit ha de callar i veure com el capellà «prit son plaisir».19
Per fi, veurem un darrer fabliau, quasi un roman: el de Trubert, de Douin de Lavesne, de la fi del segle XIII. L’heroi Trubert es una mena d’anti-Perceval (selvàtic, boig) o d’anti-Tristany (disfresses) popular que es revenja de la noblesa feudal amb violència contra els homes i amb sexe contra les dones. Trubert comença venent a la duquessa una cabra per «un foutre et cinc sous». Després, a la nit, sabent que el duc dorm en un altra cambra, truca al dormitori de la duquessa fent-se passar per ell, a les fosques; hi entra i es fica al llit; la duquessa, pensant-se que és el seu marit, fa la seua voluntat, i després el felicita: ha estat molt «bons ouvriers», més que feia temps, i ell encara hi torna, amb gran plaer d’ella. Trubert se’n va i aleshores s’hi presenta el duc, es fica al llit i fa l’amor amb la dona; ella, meravellada, li demana: «savez vos or quantes foiz sont?». Comptant aquesta, diu, catorze, li demana què ha begut que l’ha posat tan fort, i li prega que faça totes les nits el mateix.
Després de diverses aventures, Trubert torna al castell disfressat de dona, amb el nom de Couillegaie, quelcom com collonada; totes les donzelles volen dormir amb ell: Aude, Béliset, la neboda del duc, i la més petita, Roseite, fi lla del duc, la més bella. A la cambra, totes tres es despullen, «et Trubert les vit toutes nues / voit les connez bufiz [els conyets inflats], sanz barbe». Trubert es fi ca al llit amb Roseite; ella l’abraça, ell té una erecció («le vit li tent»), la noia ho nota i li demana què és això; ell diu que un conillet; ella vol saber què fa, i Trubert diu que vol dormir al seu cony; ella l’acarona: «Roseite entre ses mains le prent [...] Belement le tient et manoie, / et li viz en sa main coloie». Trencat el gel, ella se’l posa «a l’entree dou con». Quan és a punt, Trubert «tout li a dedenz embatu». A la noia li plau el conillet: li demana que avance, diu que mai no el deixaria anar, que mai no havia tastat un plaer tan dolç; Trubert cada volta envesteix més fort, i Roseite encantada: «feites adés, que mout me plait». Trubert acaba i ella vol tornar-hi immediatament, «encor li couvendra entrer», però ell li diu que el conillet ha de reposar; la xica l’agafa «par la teste» i s’espanta pensant-se que és mort, però de seguida el conill torna a alçar el cap, dins de la seua maneta.20
Bocaccio s’inspira en aquestes narracions populars; tot i donar-los una forma literària cortès personal, manté el to irreverent i desenfadat, de vegades obscè i iconoclasta dels relats orals. Al Decameró el sexe és tractat de manera amoral; la culminació dels relats és la unió sexual dels protagonistes: «quello diletto presero oltre al quale niuno maggior ne puote amor prestare».21 Fins i tot els imaginats narradors de les novel·les de Bocaccio, que es mouen en un context d’elegància cortesana, ballen cançons populars amb dobles sentits lascius: «Alzatevi i panni, monna Lapa», o «Sotto l’ulivello è l’erba», o «Io mi comperai un gallo delle lire cento?» (V, concl.). I es troben amb una baralla entre els criats Licisca i Tindaro; ella es queixa que ell ha entrat al «Monte Nero per forza e con ispargimento di sangue»; Tindaro replica que no és així, sinó que «v’entrò paceficamente e con gran piacer di quei d’entro» (VI, intro.).
En la mateixa línia, tenim el text de Les cent nouvelles nouvelles, col·lecció de relats de l’any 1436, una mena de Decameró a la francesa; hi trobem també el delit en la brofegada de caire popular. Un gran home de lleis de París intenta gaudir de la jove criada, per «la devocion que Monseigneur avoit aux saincts» d’ella, fent el joc de paraules entre saincts i seins. Un dia que la noia tamisa farina ell l’assalta, però ella li diu que cal assegurar-se que la senyora dorm; elles vestirà amb la seua roba, mentre ella hi va. El que fa llavors la criada és despertar la vella senyora i contar-li-ho tot; aquesta acudeix i veu el seu respectable marit vestit de dona i tamisant la farina. L’esposa li demana on són tota la seua saviesa i dignitat, i ell contesta que a la punta de la fava: «Au bout de mon vit, dame, là ay-je tout amassé aujourd’huy».22
La comare de Bath («the wife of Bath»), de Geoffrey Chaucer (1387), expressa molt bé la concepció popular sobre el sexe, en un llenguatge ple d’equí vocs i dobles sentits. Diu que ha estat casada cinc vegades, i que a tots cinc marits els ha buidat les bosses, en referència tant als diners com als testicles. Ataca després la religió, invocant la Bíblia: on ha prohibit Déu la poligàmia? Els patriarques de l’Antic Testament tenien diverses dones. On ha exigit Déu la virginitat? Continua: per a què va fer Déu els òrgans reproductors? Prenent exemple de la generositat divina, la comare es proposa fer servir a dojo el seu instrument: el seu marit el tindrà sempre que vulga, de nit o de dia.
Segueix amb una diatriba contra la tradició misògina medieval; les dones, afirma, empren les armes que tenen: la bellesa, el sexe. La comare diu que bevia, i com una cosa porta a l’altra, el vi duu a Venus, i una boca llaminera es mereix una agradable cua («a gluttonous mouth moste han a likerous hayl»). Compara l’oferta i la demanda sexual explícitament amb un mercat, com si hagués llegit la teoria del capital sexual de Bourdieu. Si hi ha molta demanda, el preu puja; si molta oferta, baixa; si el preu és baix, el producte és dolent. La comare, en restar vídua del quart marit, encara és jove i té el millor quoniam que es puga imaginar. Sempre, diu, ha seguit les seues inclinacions, i mai no ha negat a cap mosso la seua cambra de Venus.23
L’inefable abat Pierre de Brantome (1540-1614) va escriure un llibre força entretingut sobre les dones i el sexe, d’allò més transgressor,