Lletres de batalla de la València medieval. AAVVЧитать онлайн книгу.
les lletres de cavallers catalans o de personatges valencians destacats, com ara Joanot Martorell.43 La conflictivitat social entre la noblesa valenciana en general també ha estat objecte d’alguns treballs d’investigació.44 La particularitat de la present edició rau a donar a conèixer tota la documentació relacionada amb un exemple complet de batalla a ultrança entre dos llinatges de la noblesa valenciana, conservada al fons Crespí de Valldaura de l’Archivo de los Condes de Orgaz.45
La selecció documental, originals i còpies, presenta una variada tipologia documental-diplomàtica de la batalla:
– Cartes-lletres de batalla, cartells de deseiximents: docs. 3, 4, 9, 16, 17, 20, 22, 25, 27, 31/ 43-52.
– Procures: docs. 5, 8.
– Notificacions i actes d’entrega de les lletres: docs. 10, 23, 36.
– Acceptacions i citacions reials, de Joan II d’Aragó, del rei Ismaïl de Granada i del duc de Mòdena: docs. 7, 26, 30/ 53-55.
– Pròrrogues: docs. 13, 14, 15, 21.
– Actes de la batalla i sentència: docs. 32, 33, 34.
– Excomunió i absolució: docs. 39.
– Procés i testimonis davant el tribunal de governació: doc. 29.
– Testament autògraf: doc. 12.
Dels tres llibres de batalla conservats a la Biblioteca Nacional de Madrid volem destacar el manuscrit 7.811. Creguem que podria ser com el que Lluís Crespí de Valldaura conservava a la seua biblioteca personal, citat al seu inventari post mortem de 1491 com «hun libre de batalles molt gros, tot blanch e poch scrit, de paper, ab les armes de pí». Era prou comú la presencia d’aquests llibres en les biblioteques cavalleresques de finals de l’edat mitjana, per una part com a model de comportament a seguir en successives batalles; per una altra, per deixar constància de la participació de membres d’aquestes famílies en les batalles a ultrança en moments en què estaven ja pràcticament prohibides. El papa Juli II, per butlla de 25 de febrer de 1509, va prohibir els desafiaments.46
El Concili de Trento suposa el final d’aquesta pràctica cavalleresca: es prohibeix clarament aquest tipus de reptes. La publicació a València el 1520 del Tratado de los Rieptos y desafios que entre los caballeros y hijosdalgo se acostumbran hacer y cerimonial de príncipes, de Diego de Valera (1412-1488), és el cant de cigne d’una etapa i d’una forma concreta de solucionar les tensions entre la noblesa.47
Hem cregut convenient afegir a la present edició el tractat «Sumari de batalla a ultranza», de mossén Pere Ferrer, cavaller, que inclou el formulari a seguir en algunes tipologies documentals: cartells, procures i notificacions (doc. 1).
El meu agraïment a D. Gonzalo Crespí de Valldaura, comte de Sumacàrcer i d’Orgaz, i a la seua família, per les facilitats donades en l’accés al seu arxiu; als professors i companys del Departament d’Història Medieval i Ciències i Tècniques Historiogràfiques de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València Dr. Mateu Rodrigo Lizondo i Dra. M.ª Milagros Cárcel Ortí, per les correccions i consells en l’elaboració d’aquest treball. Igualment, als professors Dr. Enric Guinot i Dr. Antoni Furió, directors de la col·lecció, per haver-me animat a l’estudi i l’edició d’aquesta obra.
CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ I EDICIÓ
Per a aquesta edició documental hem seguit les normes de transcripció de la col·lecció Fonts Històriques Valencianes de la Universitat de València:
1. Es conserven les grafies tradicionals.
2. Es puntuen i separen les paraules segons les convencions de la llengua moderna.
3. S’accentua el text d’acord amb les regles ortogràfiques vigents.
4. Es respecten les grafies originals, però regularitzem i/j, S/s, u/v i c/ç, d’acord amb els usos actuals.
5. Se simplifiquen les consonants dobles a inici de paraula només.
6. Se substitueix ll per l·l, quan aquestes grafies tenen valor geminat.
7. S’aplica el criteri normatiu de l’ús de majúscules i minúscules.
8. S’usa la dièresi i el guionet d’acord amb la normativa actual.
9. Es despleguen les sigles i les abreviatures. En el cas de noms propis representats per una inicial, es desenvolupa el nom complet entre parèntesis: R(amon).
10. S’empra l’apòstrof d’acord amb la normativa actual.
11. Les formes verbals del verb haver ‘ha’ ‘he’, quan no duen la h, van accentuades de la següent manera: ‘à’ i ‘é’.
12. S’empra el punt volat per a indicar l’elisió de vocals en aquelles reduccions que no tenen representació gràfica en la normativa actual.
13. Les xifres romanes van en versaleta i entre dos punts: .III., .IIIIº., .Vª., .IIM.
14. Les paraules, frases o paràgrafs escrits en llengua diferent a la principal del document van en cursiva.
15. Les lletres o mots omesos per l’escrivà i indispensables per al sentit que són restituïts per l’editor, van entre parèntesis angulars < >.
16. Les lletres o mots que falten per deteriorament del document o forats van entre claudàtors [abc].
17. La indicació d’un blanc s’indica: (en blanc). Si és un manuscrit i hi ha un full en blanc, s’indica: ||5r (en blanc).
18. Les indicacions com (sic) van entre parèntesis redons.
19. Les lectures dificultoses o no segures que sí que poden restituir-se pel significat o per aparèixer en un altre apartat del document van entre claudàtors amb tres punts […]. També se’n pot advertir mitjançant un signe d’interrogació.
20. Les notes i mots al marge del document, la indicació d’un símbol o dibuix, així com els ratllats en el text van en nota a peu de pàgina.
21. Els interlineats van al seu lloc natural en la frase indicats amb les dues barres inclinades d’aquesta manera: \abc/.
22. Cal indicar que el desenvolupament d’algunes abreviatures és en part dubtós atenent la fonètica de l’època. Hem unificat la transcripció de la darrera vocal de la tercera persona del singular del present d’indicatiu amb la lletra «e» perquè, en els casos en què hi apareix complet el verb, així ho fan els manuscrits. Així mateix, hem desenvolupat «voluntat» i no «volentat»; «Guillamó» i no «Guillemó» perquè en alguna ocasió apareix la paraula completa.
23. Els casos sovintejats d’abreviatures que sempre s’escriuen en llatí en els documents no llatins, s’han normalitzat, com ara Barchinona per Barcelona.
24. La nota tironiana, amb sentit de et, es transcriu et o e d’acord amb l’ús de l’escrivà.
Pel que fa a l’edició, cadascun dels documents va precedit, després del número d’ordre en la col·lecció documental, de la data tòpica i crònica, el regest o resum del contingut, seguit de la signatura o signatures arxivístiques, la tradició diplomàtica (original, còpia autèntica o simple), les característiques formals (matèria, mesures, presencia de segells), el notari o notaris que autentifiquen el document o la còpia, la data de la còpia i el tipus d’escriptura.
BIBLIOGRAFIA
BARKER, Juliet R. V., The tournament in England, 1100-1400,