Pla d'una universitat o d'una educació pública en totes les ciències. Dénis DiderotЧитать онлайн книгу.
fi fer capellans o monjos, poetes o oradors. No és d’això del que es tracta!» De què es tracta, doncs? De formar ciutadans útils, súbdits fidels i zelosos, particulars instruïts, honrats i amables, bons esposos, bons pares, homes de gran gust, clergues edificants, il·lustrats i pacífics... La finalitat de l’educació, per a Diderot, és la utilitat social. I en nom d’aquesta utilitat i modernitat, el filòsof condemna el model vigent d’universitat, el que continua imperant a París, a Leyden i a Alemanya, el que ell coneix i ha patit. La universitat continua sent «gòtica», és a dir, medieval, bàrbara, malgrat les crítiques dels il·lustrats, impotents davant el pes de la tradició. Quin sentit té estudiar el dret romà i, en canvi, desconèixer els costums i els codis jurídics en vigor? Ensenyar una medicina teòrica, sense a penes pràctiques? O aprendre dues llengües mortes que només serveixen per a un nombre molt petit de ciutadans? Diderot té al davant el contramodel, allò que no ha de ser una universitat; és a dir, allò que és ara. Per contra, insisteix en l’ensenyament pràctic i sobretot profitós, fidel a la seua idea d’utilitat social. La medicina ha de ser fonamentalment clínica, basada en l’estudi directe dels malalts i de l’anatomia humana –no oblidem que al segle XVIII encara estava prohibida a molts països la dissecció de cadàvers. Teologia i filosofia han d’alliberar-se del llast escolàstic, d’una educació basada en la retòrica i la lògica, i fer més lloc a la raó. Diderot censura igualment l’ascendent de què continua gaudint la metafísica mentre que, per contra, es negligeix la física, les ciències naturals. I és aquest mateix sentit d’utilitat el que el porta a desaconsellar l’estudi del grec i del llatí per als més joves, en l’inici mateix del batxillerat, malgrat la seua competència en aquestes dues llengües i el fet que una bona part del Pla estiga consagrada a un gran nombre d’autors grecs i llatins. En la seua opinió, s’aborden massa aviat les llengües antigues i massa tard les ciències modernes.
Cal invertir l’ordre tradicional, clàssic, de l’ensenyament. Començar pel concret, per la pràctica, per les arts mecàniques, més pròximes a la vida diària, per a passar progressivament a l’abstracte, a l’especulatiu, a l’imaginari, és a dir, a les arts liberals. En la base de tot, Diderot col·loca les matemàtiques, l’aritmètica i la geometria més elementals. Després, l’ordre dels estudis continuarà amb la física, l’astronomia, la història natural, la química i l’anatomia, per passar posteriorment a la lògica, la gramàtica general, la llengua nacional i, finalment, el grec, el llatí, l’eloqüència, la poesia i les belles arts. Diderot no es limita a oferir les línies mestres, generals, sinó que detalla minuciosament el contingut de cada matèria, la seua ubicació en l’itinerari curricular i la bibliografia específica. El Pla, que no qüestiona la divisió tradicional en quatre grans facultats –Arts, Medicina, Dret i Teologia–, atorga a la primera un caràcter de preparació a les altres tres i a les escoles professionals. És l’única per on hauran de passar tots els estudiants, equivalent en realitat al batxillerat, i on s’aprèn a llegir, escriure i raonar. On Diderot pensa també que s’ha de començar a implantar el seu pla d’estudis. Les altres tres facultats tenen ja un caràcter més especialitzat i destinat a la formació de professionals en les respectives matèries: metges, jutges, advocats i capellans.
La programació, ja ho he dit, hi és descrita de forma molt detallada. Hi ha tot el pla docent, amb les diferents matèries distribuïdes per cursos i classes, paral·lels o successius. El primer curs de la Facultat d’Arts combina les matemàtiques, la física elemental, l’astronomia, la història natural, la física experimental, la química i l’anatomia, amb la lògica, la gramàtica general, les llengües modernes, les llengües clàssiques i la retòrica. El segon curs obligatori comprèn la metafísica, la moral, la religió, la història, la geografia i l’economia («els primers principis de la ciència econòmica, o de l’aprofitament més avantatjós del propi temps i dels propis talents. L’art d’administrar la casa i de conservar la fortuna»). El tercer està reservat al dibuix i l’arquitectura, i el quart a la música, la dansa, l’esgrima, l’equitació i la natació. Com que els cursos eren paral·lels, els estudiants podien simultaniejar les hores lectives amb l’exercici físic i els balls galants. I encara haurien de destinar una part del seu temps a la lectura de la bibliografia corresponent, amplíssima i molt actualitzada. Una formació molt completa i, segurament, impracticable, no sols per la quantitat de matèries programades i de llibres suggerits –que testimonien la vasta erudició de Diderot en tots els camps del saber: home il·lustrat, tot li interessava–, sinó també per la dificultat que haurien tingut els estudiants per a poder aprofundir-hi i, menys encara, per a comprendre la majoria de les obres recomanades, que no eren manuals escolars ni lectures de base, sinó llibres molt especialitzats i de gran complexitat, assequibles només per a lectors ja formats. Això al marge, sorprèn una vegada i una altra l’abundància i excel·lència dels textos que aconsella, l’enorme domini que tenia de la producció científica del seu temps. Amb tot, no deixa de sorprendre també, en el llibertí Diderot, la censura d’alguns autors, com Petroni, el sol nom del qual ja fa enrojolar, i altres que poden resultar igualment perillosos per als lectors joves.
Malgrat les reserves que Diderot pogués tenir sobre la intenció de Caterina d’implantar-lo –no moltes, perquè es posà a redactar-lo de seguida, cosa de la qual es penediria més tard, ja que pensava que, si hagués disposat de més temps, l’hauria preparat millor–, no es tracta d’un pla merament teòric o abstracte. Ja hem vist que entra en el detall del programa docent i tampoc no s’està de fixar els horaris o de regular el sistema de contractació del professorat. Tampoc no és utòpic. Diderot el veu realitzable de forma immediata, si s’aconsegueixen vèncer dues dificultats. «Els dos grans obstacles a la prompta execució d’aquest pla –escriu a la tsarina el 6 de desembre de 1775, en la carta en què li anunciava l’enviament del manuscrit– són l’escassesa de llibres clàssics i la manca de professors». Però, per a això, hi ha també remei: demanar a D’Alembert i als altres savis d’Europa que escriguen obres de referència sobre totes les matèries i formar un cos de professors russos, nadius, que asseguren la consolidació del sistema.
Diderot projecta sobre l’imperi rus els somnis de la Il·lustració: volia fer-ne, com pensava que Caterina ho desitjava, una extensió de l’Europa de les Llums. El fet que es tractàs d’un país nou i encara per fer permetia construir des de la base, des del no-res, tot el sistema d’educació. Ja sabem que la tsarina no en va fer gaire cas, i que el manuscrit, junt amb altres papers del filòsof, acabaria perdent-se entre els prestatges de la biblioteca imperial. Però el Pla d’una universitat no estava concebut només per a Rússia. Podia aplicar-se a qualsevol altre país, començant per França mateix, que és el que Diderot té sempre present. I potser la circumstància revolucionària ho hagués fet possible. Però a París ningú no tenia notícia de l’existència d’aquest text de 85 pàgines, i a Sant Petersburg ja ningú no se’n recordava. Nou anys després d’haver-lo escrit, el 1784, Diderot moria, i l’any següent la seua filla enviava a Caterina els manuscrits del seu pare, en agraïment al favor que l’emperadriu havia dispensat sempre a la família i que encara es prolongaria amb alguns subsidis més.
El Pla d’una universitat només veurà la llum cent anys després d’haver estat escrit, quan J. Assézat l’inclogué en el tercer tom de les Obres Completes de Diderot, publicat a París el 1875. Assézat li donà aleshores el títol de Plan d’une université pour le gouvernement de Russie. Tanmateix, la publicació de la correspondència de Diderot ens ha permès conèixer el títol que ell mateix li va posar. En la ja citada carta a Caterina del 6 de desembre de 1775, li diu: «Vaig donar fa quatre o cinc mesos al senyor Grimm el Pla d’una universitat o d’una escola d’ensenyament públic de les ciències i les arts liberals». Les edicions més modernes han optat pel de Pla d’una universitat o d’una educació pública en totes les ciències, també utilitzat per Diderot i que és el que hem adoptat en la nostra edició. Aquesta té en compte la ja referida edició de J. Assézat i les publicades ja en el segle XX: la d’A. Billy, en la Pléiade (1951); la de P. Vernière (1966, actualitzada el 1994); la de R. Lewinter (1969-1972); la de J. Fabre, H. Dieckmann, J. Proust i J. Varloot (en curs de publicació des de 1975) i la de L. Versini (1994-1997), l’índex onomàstic de la qual ha estat de gran utilitat per a la confecció de les notes de la nostra edició.