Entre els mesos de març i abril de l’any 1549 el notari Miquel Llagària s’installa a Sueca i obri la seua oficina. No es tracta de cap jove inexpert que acaba d’iniciar-se en la professió, anteriorment ja disposava d’una oficina a Xàtiva. Resulta complicat esbrinar perquè abandona la segona ciutat del regne per a installar-se en un lloc que, malgrat les seues funcions de mercat, no deixa de ser una comunitat rural. El trasllat, però, sembla que no millora massa la seua situació ja que, segurament, la condició de nouvingut, la competència d’altres notaris locals i la feblesa de la clientela provoquen que Llagària no treballe exclusivament a Sueca i l’empenten a desplaçar-se des del seu lloc de residència cap a altres comunitats properes, com són ara Corbera, Cullera i, sobretot, Riola. Aquest notari, malgrat tot, passarà la resta de la seua vida exercint l’art de notaria a Sueca i els voltants, enregistrant els actes jurídics que camperols, però també artesans i, fins i tot, petits mercaders, porten al seu davant perquè «no pereixquen per oblit, mas que a memòria perdurable sien conservats e reduhits».¹

Des del mateix moment de la conquesta, el regne de València s’havia configurat com un veritable país de notaris, no sols pel seu nombre, sinó també per la importància de la funció social que exercien i de la documentació que varen originar.² Cap a mitjan segle XVI, el notari, lluny de ser un personatge estrany i marginal, resulta una figura pròxima, gairebé quotidiana, no sols a la ciutat, sinó també al món rural. Al llarg de la baixa Edat Mitjana, la familiarització de la societat camperola amb l’escriptura no ha fet sinó incrementar-se.³ D’aquesta manera, al començament de l’Edat Moderna cap llaurador pot defugir els usos de l’escriptura i, fins i tot, entre els sectors dels més benestants es desenvolupa cert grau d’alfabetització. Així les coses, el notari, com el prevere, està present en els moments més decisius de la vida pagesa: el matrimoni i la mort. Tanmateix, la relació entre notaris i camperols no es circumscriu als grans moments. Els llauradors acudeixen a l’oficina notarial per enregistrar tota mena d’actes i transactions: préstecs, compravendes, procuradories, paus; tot queda per escrit davant el notari. En aquest sentit, el contracte signat ha acabat per substituir els acords verbals com a forma de donar validesa legal i jurídica a un acord privat. Fins i tot, en els casos que l’operació es tancava de manera oral, no era estrany que algun dels seus protagonistes en sol·licitara la materialització en paper. Aquest fet el podem constatar gràcies a les referències incloses en alguns documents enregistrats. Així, per exemple, el 3 de febrer de 1552 Pere Baldoví i Joan Tarascó signen un acte de compravenda d’una terra vinya, «redigint en scrits la venda que de paraula fonch feta dejús scrita».⁴ L’oralitat no desapareix, però progressivament ocuparà un lloc secundari, com testimonien els protocols de Miquel Llagària.

La tasca de Llagària com a notari ha arribat fins als nostres dies a través dels registres que va confeccionar recollint els diversos actes jurídics dels quals ell era testimoni i garant de la seua legitimitat. En aquesta publicació s’inclouen els dos primers protocols conservats. El primer d’ells abasteix diversos anys, amb documents datats entre 1541 i 1550. Aquest, probablement una còpia, està format per una selecció d’operacions, consignades a Xàtiva fins a inicis de 1549 i, posteriorment, a Sueca i els voltants. El següent volum que es conserva correspon a l’any de 1552 i recull un any sencer de treball. Junt als registres esmentats, hem inclòs la transcripció del baldufari de Miquel Llagària. Per baldufari s’entén un índex general dels actes jurídics recollits per un notari en un període concret, en aquest cas, des de juny de 1551 fins a octubre de 1561. Aquesta era una eina molt útil que permetia localitzar ràpidament els documents enregistrats temps enrere pel notari.

Al remat, els protocols notarials de Llagària ens serveixen com a observatori de les relacions socials i econòmiques d’un nucli semiurbà com és Sueca a mitjan segle XVI. Al mateix temps, però, ens ajuden a analitzar el paper d’un notari, més aviat modest com veurem, dins de la societat pagesa d’aquest moment. Per tant, la finalitat d’aquest pròleg és l’anàlisi de la figura de Miquel Llagària com a exemple del notariat en el medi rural. Des d’aquesta perspectiva, considerem els seus registres com a objecte d’estudi en si mateix, per damunt de l’aprofitament tradicional de la documentació notarial com a font per a la investigació històrica.

EL NOTARIAT A L’ALBA DE L’EDAT MODERNA

Al llarg dels últims anys s’han incrementat de manera sensible

Скачать книгу