Els registres notarials de Miquel Llagària. Miquel LlagàriaЧитать онлайн книгу.
aportacions incideixen més en els aspectes professionals del notariat, la tesi de José María Cruselles Comportamiento social y actividad profesional entre los notarios de la ciudad de Valencia (siglo XV) ha aconseguit no sols establir les fases de l’aprenentatge, sinó també traçar els perfils i els comportaments d’aquest grup social.6 Durant la baixa Edat Mitjana, els notaris, tot i el caràcter mecànic, manual, de la seua professió, aconseguiren integrar-se en el projecte polític de la burgesia ciutadana gràcies a la seua progressiva presència a l’administració. D’aquesta manera, els notaris de la ciutat consolidaren el seu control sobre l’art de notaria dins les muralles, malgrat que es mostraren incapaços de frenar el constant increment del nombre d’efectius del grup.
Pel que fa a la historiografia jurídica, avui en dia coneixem millor alguns aspectes del dret foral valencià, com són el dret de successions,7 el domini de la terra,8 així com també les pràctiques notarials abans de la guerra de Successió.9 Malgrat tot, es pot detectar un cert desequilibri en la investigació, perquè si per al període medieval la mirada predominant ha estat la de l’historiador —i per tant, s’ha profunditzat en el notariat com a grup social—, per a l’època moderna ha predominat la mirada del jurista i, en conseqüència, s’han estudiat les pràctiques notarials i el dret foral que les emparava. Per altra banda, pel que fa a l’edició i publicació de textos vinculats al notariat, els progressos han estat més bé modestos. D’ençà el 1986, quan Josepa Cortés tragué a la llum un formulari notarial del segle XV, els textos publicats han estat escassos.10 Sols recentment, i de la mà de la mateixa autora, s’ha reprès aquesta línia de treball, en la qual s’insereix la present publicació. En la mateixa direcció cal destacar algunes publicacions de Milagros Cárcel centrades en els formularis notarials de diverses parts del regne.11
Gràcies a aquestes investigacions s’ha perfilat el coneixement del notariat, entès com a grup social amb unes dinàmiques internes pròpies i, alhora, de la pràctica pròpiament dita. Malgrat açò, hem de dir que l’aprofitament que la documentació notarial ha tingut per a la història no ha anat acompanyat d’un treball analític de la institució i dels registres derivats de la seua activitat. Com ha assenyalat Gunzberg, «pel que fa a la bibliografia, cal dir que l’estudi de l’instrument notarial a l’època moderna ha estat una temàtica poc investigada en comparació amb els segles medievals».12 Per altra banda, a casa nostra la major part d’aquests estudis s’han dut a terme prenent com a marc d’estudi la ciutat, i això vol dir la ciutat de València. En canvi, poca cosa sabem del notariat en el món rural. Quin paper realment jugaven els notaris en el conjunt de la comunitat camperola, quins nivells de riquesa assolien aquests individus o quines estratègies socials adoptaven són algunes de les qüestions que resten per resoldre.
El notariat és bàsicament un producte urbà, almenys en els seus orígens. A la ciutat, l’aprenent adquireix els fonaments teòrics i pràctics de la professió notarial i sobretot és ací on millor pot exercir-la. També és cert, però, que bona part dels notaris que procedien del món rural havien aprés els elements fonamentals de la professió junt al seu pare, com és el cas del fill de Miquel Llagària, la qual cosa evidencia el caràcter endogàmic d’aquest ofici. A l’època moderna, per a formar-se com a notari, ja no calia passar per la ciutat. Malgrat això, és ací on els notaris es fan presents a totes les instàncies de la vida social, des de les institucions municipals fins el carrer mateix, on recullen una àmplia diversitat de negocis jurídics que no sols atenyen els afers econòmics sinó també els domèstics. Lògicament, el grup social dels notaris no és homogeni, sinó que està travessat per nombroses diferències internes. El primer tret diferenciador en el notariat valencià de l’època foral és el fet de pertànyer al Col·legi de notaris de la ciutat de València. El propi col·lectiu de notaris amb el vist-i-plau de les autoritats municipals estableix l’obligatorietat de passar un examen per a poder formar part d’aquest col·legi.13
Aquest, però, era sols el primer nivell de diferenciació. No tots els notaris de la ciutat de València, pel simple fet de ser-ho, gaudien d’una bona posició econòmica i social. Molts d’ells havien configurat la seua clientela amb els sectors mitjans de la població urbana. Fins i tot n’hi havia que no acabaven mai de consolidar un clientela àmplia i sobretot fidel. Per això no resulta estrany trobar vídues de notaris que venen els protocols dels seus marits a joves notaris que pretenen aconseguir així una primera clientela. Per damunt d’aquesta majoria, es detecta la presència d’un reduït sector que disposa d’una xarxa de contactes importants i que té entre els seus clients els membres de l’oligarquia local, amb mercaders internacionals o amb les famílies nobiliàries de més alt nivell. Són aquests notaris els que disposen d’un major nombre d’aprenents i oficials. Per a ells, la notaria esdevé una activitat secundària, almenys pel que fa a les estratègies econòmiques. La seua xarxa de contactes, la seua clientela, els ofereix un ampli ventall d’activitats inversores que van des del mercat del crèdit fins el comerç o les transaccions amb cereal. Comptat i debatut, la progressiva omnipresència del notari en totes les instàncies de la vida urbana els permet integrar-se en les files de l’oligarquia ciutadana participant de les estratègies polítiques i econòmiques d’aquesta.
Certament, els notaris més reconeguts es troben a la ciutat de València. Ara bé, pel que fa al nombre, la major part dels notaris del regne treballen en les viles i llocs que vertebren el territori de nord a sud. Es tracta de nuclis agrourbans que funcionen com a centres de redistribució entre el camp i la ciutat, com per exemple Morella, Gandia, Elx o Sueca. Pràcticament tots els pobles tenen, si més no, un o dos notaris que donen fe pública dels seus actes i dels seus negocis.14 De més a més, malgrat la distinció que atorga el fet de ser notari de la ciutat de València, alguns notaris d’aquestes comunitats formen part de les oligarquies locals, és a dir, que arriben a consolidar significatius nivells de riquesa mitjançant la participació en una pluri-activité pròpia de les elits rurals.15 Amb tot, el cert és que aquests llinatges acaben emigrant cap a València.
Enfront d’aquest sector acomodat es troba la major part del notariat. Es tracta de notaris que, bé per l’excessiva presència de companys de professió dins la comunitat, bé per la modèstia de la seua clientela —o ambdues alhora—, assoleixen nivells mitjans de riquesa. Un procés que s’inicia cap a mitjan segle XIV, encara que va accentuant-s’hi al llarg del XV i es fa més evident al segle XVI, degut no sols a l’elevat nombre de notaris, sinó també a l’evolució econòmica del regne en aquesta època. Per descomptat, no es troben entre els desfavorits de la comunitat però no compten amb el status d’altres companys de professió. Sovint, aquests notaris es veuen obligats a cercar la seua clientela més enllà de l’àmbit estrictament local.16
MIQUEL LLAGÀRIA, DE XÀTIVA A SUECA
L’activitat professional de Miquel Llagària com a notari es prolonga durant gairebé vint anys, des del principi de la dècada de 1540 fins a l’any 1561.17 Els seus inicis cal situar-los a la ciutat de Xàtiva. La reiteració del seu cognom entre els protocols consignats a Xàtiva anima a pensar que aquest notari procedisca d’aquesta àrea, i encara que no ha estat possible vincular-lo a cap família, el seu cognom està ben present a aquesta ciutat al llarg del Sis-cents.
Tot sembla indicar que és ací on comença la seua tasca com a notari. Una taula i algunes prestatgeries al carrer sota un tendal, o un obrador modest obert a l’exterior, devien conformar els elements bàsics de la seua oficina. En aquest sentit, el notariat reprodueix el model casa-obrador típic de l’artesanat de l’Antic Règim. La ubicació de l’oficina sol respondre al cercle d’amistats i coneixences socials o bé a la seua proximitat als clients potencials, això és, bàsicament, el mercat, els tribunals o, fins i tot, la taverna. En qualsevol cas, els notaris més modests —i Miquel Llagària n’és un— no estan en disposició de competir per aquests punts d’ubicació, i gairebé quotidianament han d’acudir al mercat i a les portes dels tribunals per parar la seua taula en un punt estratègic des d’on captar els clients. La mancança d’ajudants és un altre element que palesa la modèstia de Llagària. En efecte, mentre els notaris amb més recursos i una clientela vasta disposen d’un,