Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats. AAVVЧитать онлайн книгу.
d’entitats influï-des per organismes d’ensenyament lliurepensadors”».27
El 13 de setembre de 1923 s’esdevé el colp d’estat de Miguel Primo de Rivera i la junta militar al regne d’Espanya. La xarxa d’associacions catòliques aconsegueixen el reconeixement com a associacions «professionals» i representants de l’estudiantat general. El 1924 el dictador provà de basar la formació d’una Juventud Patriótica (joventuts del seu projecte de partit únic, la Unión Patriótica) en les associacions oficials d’estudiants. Alguns dels representants estudiantils no acudiren i la resta, en veure les intencions del govern, abandonaren la reunió. A partir d’aquell moment comença una consciència d’alternativa i de lluita contra la dictadura reaccionària que erosionarà pregonament aquell règim.
L’any 1925 els dirigents del moviment estudiantil decidiren que havien de mantindre separades les associacions professionals de la lluita ideològica. Això no volia dir renunciar a l’activitat política, sinó la creació d’una societat que treballaria ja clarament en el terreny polític i enfront del clericalisme. Sorgia així la Unión Liberal de Estudiantes. Emilio González López es declarà autor de la idea, i en les seues memòries n’explicava l’estratègia: «(...) era menester crear amb tota urgència una organització que admetera en tots els seus termes la lluita contra el clericalisme i portara la qüestió al seu vertader terreny, ço és, allunyar de la contesa estudiantil les Associacions oficials, contra les que mamprenien els catòlics, i combatre’ls per mitjà de la Unión Liberal de Estudiantes que, com ells, tenia una finalitat política i, per tant, admetia la lluita en eixe camp. (...) La neutralitat de les Associacions oficials (...) feia que molts estudiants de creences catòliques, però no reaccionaris en política, formaren en les files de les Associacions oficials en comptes de fer-ho en les de la Confederación de Estudiantes Católicos».28 El curs 1925-26 sorgiren les Agrupaciones Profesionales de Estudiantes (APE), evolucions de les diferents associacions oficials de les diferents facultats. La unió d’aquestes societats el curs 1926-27 donà lloc al naixement de la Federación Universitaria, aviat Federación Universitaria de Estudiantes (FUE). A València, el febrer de 1930, a partir de la visita del militant estudiantil Sbert que tornava del seu desterro, es constituïren diferents juntes de les associacions professionals d’estudiants (APE). El 1931 quedà constituïda la Cámara Federal Escolar Valenciana. La FUE es definí com a federal i liberal, i el contingut social de la qual imposava a la universitat i als universitaris una missió més transcendent que la de formar professionals.
La primera junta de l’APE de Filosofia i Lletres, aprofita per a veure la participació de dones (en una Facultat en la que tradicionalment assistien en un percentatge més nombrós), com ara Amàlia Martínez Iborra i Carme Domingo, i també la implicació de molts dels membres d’Acció Cultural Valenciana (ACV), també actius dins la FUE. El president d’aquella APE era Francesc Bañón, també tresorer en ACV, amb Josep Llavador i Manuel Sanchis Guarner, tots dos d’ACV, foren els delegats de l’APE de Filosofia i Lletres de la Universitat de València al congrés de la FUE celebrat a Madrid el novembre de 1931. Altres dels que treballaren per constituir aquella APE foren San Valero i Flétxer, segons indica Gonçal Castelló en les seues memòries.29 I des de la perspectiva de la seua tendència comunista, diu sobre M. Sanchis Guarner: «Admirava en ell la seua constant utilització de la nostra llengua, cosa que a mi en el fons m’agradava. Sí que recorde que va vindre al primer Congrés de la FUE que es va fer a Madrid l’any 1931, i, malgrat militar en el valencianisme, sempre el vaig considerar un fuista ferm i segur, pertanyia al petit grup que reclamava un to universitari al valencianisme cultural i una major dedicació de la Universitat a la cultura autòctona». Si bé la FUE estava més a prop de tolerar que de compartir el valencianisme, també rebia les influències dels seus membres d’ACV, sobretot mitjançant l’acció d’aquesta APE, que a la tardor de 1930 assumia: «Companys. Opinant que la nostra cultura ens deu d’ésser ensenyada per la nostra Universitat en la nostra llengua, vos proposem als estudiants associats professionalment que es desvieu –altra volta– del camí oficial i adopteu el nostre idioma com a oficial per a tractar de les nostres coses».30 Avant se’n feia ressò elogiosament: «L’Associació Professional d’Estudiants de Filosofia i Lletres ha aprovat en la Junta General celebrada hui la oficialitat del valencià i la tolerància de la llengua castellana. Felicitem als cívics escolars per este nou avanç de llibertat i justícia» («L’Universitat», Avant, 7, 25-X-1930). L’actuació dels membres d’ACV dins de l’APE de Filosofia i Lletres era condescendent i gens maximalista, en comparació amb la que mostraven en les pàgines d’Acció Valenciana; però ferma i constant, perquè calia véncer les possibles reticències del públic: «per part de l’alumnat, perquè pocs d’ells atorgaven a la llengua una importància equiparable a la de la resta de les demandes estudiantils, i per part de la majoria del professorat, perquè per la seua procedència forana i la seua formació aliena a tot allò que fóra valencià no s’hi sentia gens identificat».31 A més, entre 1930 i 1931 se celebraren «sopars d’universitaris valencians», que servien de trobada entre llicenciats i estudiants valencianistes de la Facultat de Filosofia i Lletres.
Durant el govern de Berenguer, allò que se’n digué la Dictablanda, s’estengueren els enfrontaments entre catòlics i membres de la FUE, que ja resultaren molt intensos amb motiu de la reincorporació d’Unamuno a la seua càtedra, el maig del 1930. Els estudiants de la FUE no assistiren a la inauguració del curs 1930-31 de la Universitat de València, perquè no els permeteren llegir-hi un discurs que havien preparat.32 A més esvalotaren una miqueta i cantaren la Marsellesa. Al dia següent els estudiants celebraren una assemblea en el paranimf, llegiren el seu discurs i criticaren l’Estatut General de l’Ensenyament Universitari. Mostraren el seu rebuig al sistema educatiu i en redactaren un manifest que denunciava la corrupció de la universitat, cosa que provocà un expedient contra els autors que només fou sobresegut per la intervenció de Joan Peset Aleixandre. L’agitació continuà, amb esclats que combinaven el rebuig al govern, els problemes derivats de la coexistència de tres plans d’estudis, els xocs entre estudiants de diferents ideologies i el boicot a la tria de representants. Segons Perales, la «postura dels fueistes contra el règim anava més enllà de qualsevol disposició acadèmica, per a esdevenir un clar enfrontament de concepcions polítiques, en el que els estudiants participaven amb la força que els donava haver eixit victoriosos en les anteriors batalles. Per a culminar la pugna contra la dictadura, la FUE es veié involucrada, mitjançant alguns dels seus membres, en el moviment revolucionari del 15 de desembre».
Després de les sublevacions de Jaca i Cuatro Vientos, vingué l’ordre de tancar les universitats el gener de 1931 i la imposició d’un mes de vacances. La Unión Federal de Estudiantes Hispánicos (UFEH) i amb ella la FUE valenciana, rebutjaren aquestes vacances i continuaren extraoficialment amb les classes. Encara que el rector no els va cedir el paranimf per a realitzar els cursets substitutius, hi comptaren amb la col·laboració d’alguns professors. La convocatòria d’eleccions impedí la represa normal de les classes. A les acaballes de març hi hagué avalots a la Universitat, la «FUE demanà que s’acceptara la dimissió presentada pel rector Zumalacárregui, qui just abans de renunciar com a rector decidia junt al govern suspendre les classes fins a després de les eleccions. Però amb això no es va acabar l’avalot, perquè els estudiants continuaren demanant l’amnistia dels presos polítics».33 El mateix 13 d’abril, proclamat el triomf de la República, un grup d’estudiants amb la bandera de la FUE i càntics de la Marsellesa i visques a la República, accediren a l’edifici del carrer La Nau, penjaren la seua bandera del balcó del rectorat i llançaren al carrer el retrat d’Alfons XIII. Posteriorment portaren la bandera republicana a la Facultat de Medicina. Les tensions i les bregues havien subvertit el funcionament universitari: encomanats del clima general, en l’alumnat hi hagueren mostres de militarització, i es van crear seccions per a la lluita i una inclinació cap a l’ús de la violència preocupant. El Ministeri d’Instrucció Pública legislaria sobre una matèria tan aliena al seu ideal àmbit com dur armes en les universitats, amb amenaça de prohibició d’estudiar en qualsevol centre oficial.34
Enmig d’aquest ambient el valencianisme no havia desaparegut de les aules universitàries durant la