Matèria. Mercè Rius i SantamariaЧитать онлайн книгу.
sobre la «personalitat» dels astres; en els quals, d’altra banda, resideixen a milionades els alter ego de cada un de nosaltres, els humans («parlo pels dos sexes», fa constar), sense que hi falti ni un dels «esdeveniments» de cada biografia.21
Ara bé, ineluctablement, la infinitud de les còpies obeeix a la finitud dels éssers que arriben a l’existència. O, si es prefereix dir-ho així, a la llei de conservació de la matèria, que impedeix els afegitons («res de nou sota el sol»). Perquè els uns neixin, els altres han de morir –prou que ho sabia Anaximandre. En abordar la sempiterna qüestió humana, encara més punyent en temps de revolta, el lirisme de Blanqui s’enfila: «Si hem de creure alguns cronistes del firmament, des del sol fins al dellà de l’orbe terrestre s’estén un vast cementiri de cometes, amb lluors misterioses, que apareixen els vespres i matins dels dies clars.»22 Aquest «enigma», el de les ànimes dels cometes morts, li fa veure també que l’univers no seria etern de debò –per la singularitat d’allò que es repeteix– si no s’hi escaiguessin resurreccions. Cal que la matèria engendri nous astres. Cal que els engendri de nou. A Blanqui, les hipòtesis que devien córrer en aquella època sobre l’origen de les nebuloses se li transformen en visions anhelosament profètiques: «Llavors, els observadors poden percebre de lluny, a través dels seus telescopis, el teatre d’aquestes grans revolucions, sota l’aspecte d’una claror pàl·lida, barrejada amb punts més lluminosos. La claror només és una taca, però aquesta taca és un poble d’esferes que ressusciten.»23 Al capdavall, si sota el sol tot és vell, les revolucions ja han d’existir en algun indret –o resultarien impossibles.
Tot es manté, i alhora tot canvia. La reiteració de les còpies no implica homogeneïtat ni monotonia. Hi ha esclats inesperats; esdeveniments incendiaris es propaguen entre les esferes ad infinitum i, després de la consumpció, revénen, tornen a viure. Nous esquitxos despunten en el si d’una tènue claror –prenys d’humana esperança. No pas esperances vagues, indeterminades, sinó ben singulars, tal com ho són aquells que encara no les han perdudes del tot. Això significa que la injustificable necessitat de l’existència no mata la llibertat; almenys, fins que no arribi l’extinció de l’univers, de què Blanqui no dubta ni un instant. És que eternitat no equival a immortalitat. Tot i així, mentre els astres continuïn rodant, els múltiples «bessons» de cada individu conservaran les possibilitats que ell no ha sabut o pogut realitzar: «existeix una terra on l’home segueix el camí menystingut en l’altra pel seu doble».24 En fi, si la redempció és possible, està escrita en el firmament –no més enllà de l’univers material. Es tractarà, si escau, d’una redempció immanent. Per Blanqui, política. Així doncs, a L’eternité par les astres va compondre una al·legoria de la revolució, el buscat suport científic de la qual l’arrancava del mite –i la lliurava al misticisme. Qui conegui l’obra de Walter Benjamin entendrà de seguida per què la lectura d’aquest text el va colpir.
Evidentment, per bé que reprenien l’antic problema de l’eternitat de l’esdevenir, les agosarades tesis de Blanqui no assolien el mínim rigor filosòfic exigible en el seu segle. I no obstant això, l’enunciat que clou el llibre ens dóna peu no solament a mirar enrere, cap a la filosofia antiga, sinó també endavant, cap a l’actual: «Impertorbablement, en l’infinit, l’eternitat juga a les mateixes representacions.» Dit i fet; per això retornen, amb Blanqui, les representacions de l’univers presents en altres autors, anteriors o posteriors, ja que l’eternitat ignora l’abans i el després. Però si ens crida l’atenció, d’una banda, l’autoreflexivitat de la sentència citada, d’una altra, els recursos literaris emprats al llarg de tot el llibre (en la forma i el contingut) ens desvetllen la pregunta –a hores d’ara, explícita o implícita en qualsevol discurs filosòfic– sobre els límits de la representació.
Quan s’afirma l’eternitat del canvi adduint que el canvi mateix no canvia –en el sentit que n’hi ha sempre arreu–, es pretén donar a l’argumentació el poder persuasiu de la lògica. En realitat, ben al contrari, se n’infringeixen els principis, és a dir, les lleis de la representació mateixa. En comptes de bastir una demostració, s’apel·la subreptíciament a l’experiència empírica: al fet que «hi ha» canvi. Val a dir, però, que, si són els éssers existents –en la seva existència– allò que ens interessa, de l’experiència no ens podem estar. Ni Blanqui ni tan sols Nietzsche no van saber estalviar-se el pas en fals entre el «retorn del mateix canvi» i el «retorn dels ens canviants». Discorrien com a individus atrapats en el temps.
El pensament representatiu o discursiu –el que discorre a través dels conceptes– no aconsegueix d’explicar prou bé la temporalitat, en la mesura que li és constitutiva. Hom no pot saltar la seva pròpia ombra. D’aquí ve que Nietzsche atribuís als filòsofs grecs una «intuïció» (mística) com a única via d’accés a l’U, sense la qual els conceptes no podrien unificar la dispersa multiplicitat amb què aclaparava els homes l’experiència sensible de l’esdevenir. Ara, si costa molt de representar-se la temporalitat, encara més l’eternitat; el desig de reeixir-hi justifica l’admiració dels filòsofs, d’ençà del primer moment, envers el formalisme matemàtic. En canvi, si s’escull la temporalitat discursiva per dir –paradoxalment– l’eternitat, llavors l’alternativa al llenguatge de les matemàtiques és el de l’escriptura. No solament per gust es fixà Nietzsche en els poemes o sentències lapidàries del presocràtics. I Blanqui es posà a frec de l’astrologia.
«L’eó és una nena que juga a les bales.»25 Ho va escriure Heraclit, l’excepció entre els presocràtics, considerant que no bandejà al món de l’aparença l’esdevenir com a tal, el canvi en si mateix, sinó que hi bandejà la creença que l’esdevenir sobrevenia als objectes. La interpretació nietzscheana n’extreu emfàticament que són aquests –els pretesos ens canviants o subjectes al canvi– les falses representacions amb què s’enganyen els mortals. Només hi ha la multiplicitat, si bé no és dispersa perquè la sostenen, en un dinamisme sense aturador, les irresolubles tensions internes. No pas, doncs, seguint un ordre lògic tal com l’entendran Aristòtil o Hegel. L’eó, el temps-eternitat, s’assembla al joc d’una criatura: no respecta cap més llei que les que ella mateixa es va donant –i canviant irresponsablement– mentre juga. Als antípodes del trist destí dels individus abocats a l’ápeiron d’Anaximandre, en aquesta imatge del joc veu Nietzsche l’expressió de la innocència còsmica.
La nena, que també podria ser un nen –de fet, ho ha estat durant molts segles–, juga a les bales o a qualsevol altre joc que no prohibeixi l’eventual solitud de la jugadora. Atès que el nom paîs admet l’article dels dos gèneres i l’enunciat no el defineix, podem suposar que Heraclit «parla pels dos sexes».26 A l’igual de Blanqui... o no ben bé. Un «astre sense atmosfera» com ell, què en faria de l’humanisme? Nen o nena, tant se val. I humanista és encara la reivindicació de la diferència femenina.
L’enutjosa descoberta que el Sol no girava al voltant de la Terra no tallà les ales a la jove autoestima de la humanitat, sinó que li’n donà de noves. Més tard, arran de la teoria de l’evolució, l’humanisme ja va haver d’escometre un dur procés de rehabilitació, l’última etapa del qual és el reconeixement de «drets humans» als animals, com si els propis dels humans fossin drets animals o, altrament dit, biològics. Però distanciar-se de la humanitat pròpia no vol dir escampar-la pel regne animal i tot. El matisat antidarwinisme de Nietzsche instava l’home a guanyar una tal distància –cal sobreposar-se a allò que se’n diu «humanitat»–,27 sempre amb el benentès que no es tracta d’un imperatiu moral. Aquest ja el defensà Kant bo i tenint per lícit d’exportar la llei moral a altres planetes habitats, si n’hi havia, perquè el criteri d’universalitat –n’estava convençut– no era exclusiu de la natura humana, ans comú a qualsevol ésser racional; vet aquí, en fi, una distància que l’ésser humà prenia respecte a l’espècie humana ad maiorem gloriam de l’humanitarisme colonitzador.
Sempre que l’humanisme ha predicat superacions ho ha fet des de l’autocomplaença. Fins i tot en qüestionar el domini dels humans sobre el planeta s’empara