Els valencians, poble d'Europa. AAVVЧитать онлайн книгу.

       1976. L’exclusió valenciana de la reforma política espanyola

      Ramon Aznar i Garcia

      Universidad Internacional de Valencia-VIU

       Introducció

A la mort del general Franco tres opcions competien al tauler polític espanyol; a saber: continuïtat, reformisme i ruptura. Els esdeveniments ocorreguts l’any 1976 –en els quals es centra aquest article– van resultar decisius en la decantació de l’opció que acabaria sent hegemònica: el reformisme. Les forces polítiques de l’oposició democràtica valenciana tractaren d’influir, unitàriament, en aquella pugna d’interessos. Com veurem, el resultat fou decebedor.¹ S’iniciava així una convulsa transició política ordida amb sonores distincions constituents –les tres nacionalitats– i, més avant, amb sorolloses querelles estatutàries. A conseqüència d’aquelles decisions, la integració politicoconstitucional de l’autonomia valenciana va quedar lluny de resultar òptima.

       La coordinació dels demòcrates

El 25 de gener de 1976 es van celebrar a més de quatre mil municipis espanyols les primeres eleccions municipals –indirectes de segon grau– des de la II República.² Als pocs dies, el govern decretà la pròrroga de les corts franquistes, les quals anaven a continuar legislant fins l’estiu de l’any següent.³ En seu parlamentària, el president Arias Navarro propugnà una democràcia «española, no copiada, desarrollada por nosotros mismos, a partir de nuestras necesidades, experiencias y modo de ser»; és a dir, l’evolució reglada del règim i una via espanyola a la democràcia.⁴ També, la necessitat que «todas las regiones de España dispongan de una organización institucional».⁵ De resultes d’aquesta voluntat descentralitzadora, els polítics valencians més destacats del règim es reuniren a Madrid en la Casa Regional de Valencia «como respuesta de colaboración de las demandas del gobierno» i amb el propòsit de tractar «la posible elaboración de un Estatuto Regional».⁶ Aquella iniciativa ben prompte es traslladà al plànol institucional i així, l’1 d’abril, diversos procuradors en corts valencians sol·licitaren formalment al govern l’«autonomía económica, administrativa y cultural de la región valenciana».⁷ Per descomptat, també l’oposició es movia en un sentit autonomista i la Junta Democràtica del País Valencià i el Consell Democràtic del País Valencià iniciaren una campanya en favor de l’estatut d’autonomia, en el context de la qual es redactaren els avantprojectes d’estatut d’Elx i del Consell.⁸ Aleshores, el govern designà Mariano Nicolás García governador civil de València.⁹ Mentrestant, la Junta Democrática de España i la Plataforma de Convergencia Democrática –els principals organismes unitaris d’oposició d’àmbit estatal– acordaren constituir Coordinación Democrática.¹⁰ Sorgia així la idea de ruptura pactada.¹¹

Quan les incipients organitzacions polítiques valencianes cooperaven per tal d’influir en l’escenari estatal, Joan Fuster, que havia esdevingut un intel·lectual de referència per a bona part de l’esquerra local, publicava Un país sense política (reflexions valencianes). L’assagista –fent ús d’una hermenèutica marcadament iconoclasta– considerava palmària la despersonalització col·lectiva dels valencians, als quals ridiculitzava considerant-los «una societat arcaica amb televisors». Des del seu punt de vista, l’únic referent vàlid s’hi trobava a Catalunya.¹² Amadeu Fabregat, qui ressenyà el llibre i estava al corrent del conflicte que originà l’àcida crítica fusteriana, es va referir a la «processó de les frustracions col·lectives», destacadament «la catalanitat discutida i indiscutible dels valencians».¹³ Una altra novetat editorial –La via valenciana d’Ernest Lluch– sostenia, en canvi, que «aquest ha estat un país amb política, política d’una burgesia sòlida i coherent». La discrepància entre ambdós autors coexistia, això sí, amb una coincidència fonamental: la comparació dels processos sociohistòrics valencià i català, i l’accentuació de les carències valencianes –reals o suposades–.¹⁴ Fruit d’aquesta òptica foren certes consideracions que Lluch realitzà arran de la presentació del seu llibre: «sí, aquí la gent és menys seriosa que a d’altres bandes. No diguem ja al Principat! També crida més i es vesteix fins i tot d’una altra manera. Àdhuc els polítics són diferents, com bé dius: són més joves i no tenen al darrera una gran tradició política, malgrat que en un any s’ha fet un gran avenç en aquesta qüestió».¹⁵

La col·laboració entre les organitzacions de l’oposició democràtica valenciana es va concretar en la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià.¹⁶ L’organisme «unitari, autònom i independent de qualsevol altre» exigia participar en l’apertura del procés