Caminar per la vida vella. Lluís Quintana TriasЧитать онлайн книгу.
un soroll o també una situació, una escena… que li suscita també el record d’un episodi semblant en el passat. A partir del segle XVIII, que nosaltres exemplificarem amb textos de Goethe, la consideració de la memòria canvia i aquell tòpic literari de l’objecte retrobat, que persistirà fins a l’actualitat, com veurem, i amb molta força, conviu amb temes literaris relacionats ja amb la memòria involuntària, més lligats a una situació, i provocats per sensacions menys dependents de la vista que no pas d’altres sentits.
La memòria involuntària té una altra característica. Si, tal com observava Edelman, la memòria parteix de la nostra capacitat de generalitzar, una característica de la memòria «voluntària» és que aquesta capacitat ens fa prescindir dels detalls menors. Quan algú a qui no vèiem de fa temps ens proposa recordar el moment de la nostra primera trobada, fem un exercici de memòria voluntària i ens esforcem a tenir una idea de conjunt i a fer que els nostres records coincideixin. La memòria involuntària en canvi reté tot de detalls petits, inconnexos, lligats a diversos sentits, coexistents en el mateix instant, que són fonamentals per a evocar una experiència autèntica del passat. Per això és molt difícil compartir la memòria involuntària amb ningú més.
La memòria involuntària ens interessa, insistim, com un fenomen que té unes conseqüències literàries evidents. En la història de la literatura trobem fenòmens que funcionen d’una manera semblant, o bé perquè estan causats per la memòria o bé perquè tenen conseqüències semblants: la percepció d’una realitat que fins aleshores desconeixíem. Hem parlat de l’associació d’idees; veurem també el déjà vu o l’anagnòrisi. Entre els fenòmens lligats a la percepció de realitats desconegudes destacarem la rêverie, que aquí traduirem per somieig. Altres qüestions com les epifanies o les experiències místiques també mereixeran la nostra atenció. Mostrarem especial interès a establir distincions entre tots aquests fenòmens, tot i que les fronteres sovint són borroses: distingirem entre conceptes diferents que es designen amb termes idèntics (passa amb el déjà vu, que alguns cops s’usa per descriure memòries involuntàries) i, alhora, distingirem entre termes que de vegades s’usen com a sinònims (passa sovint amb la memòria involuntària i el somieig).
La terminologia que usarem prové en gran part de la tradició de la crítica literària, però hi ha altres àmbits que també hi han aportat els seus termes. És el cas de la psicologia. Però com que la psicologia, potser més que altres ciències, està dividida en moltes i diverses escoles, la terminologia que usa no és homogènia. Per exemple, la psicòloga Nicola S. Clayton usa episodic memory per designar la memòria involuntària, i el moment en què hi ensopeguem, com en l’anècdota de Goethe, és segons Clayton un episodic recall, és a dir, un «record episòdic». Curiosament, i basant-se en experiments fets amb animals, per a Clayton no es tracta d’un fenomen lligat a la ment humana, sinó que es troba «in the core cognitive capacities», això és, en el nucli de les capacitats cognitives. Des de la psicologia cognoscitiva, qui ha donat una explicació força completa de la memòria que Proust va popularitzar és la de Robert Epstein, per al qual la teoria proustiana de la memòria du inexorablement a una teoria estètica. Ho comentarem en el seu moment.
Inevitablement la percepció que tenim de la memòria està fermament lligada amb la que tenim del pas del temps. Ara bé, cal advertir que el pas del temps no és percebut de la mateixa manera en totes les èpoques. Cal advertir també que ni tan sols el concepte de temps és el mateix. L’única cosa que potser no ha canviat és el desconcert que ens provoca aquest concepte. Aquí potser és el lloc de fer la citació (que més d’un lector esperava) d’Agustí d’Hipona (s. IV dC) al capítol XI de les seves Confessiones (398 dC) [Confessions (1989)]:
Quid est ergo tempus? Si nemo ex me quaerat, scio; si quaerenti explicare velim, nescio.
[Què és per tant el temps? Si ningú no m’ho demana, ho sé; si ho vull explicar a algú que m’ho demana, no ho sé.]
De fet, tot el capítol XI de les Confessions és una disquisició sobre el temps causada per la necessitat d’explicar-se l’eternitat de Déu, per respondre preguntes com «què feia Déu abans de la creació?». Tot i que el llibre d’Agustí ens indica quina era la percepció que la seva època tenia del temps, els seus comentaris sovint encara ara són vàlids. Com aquest que hem reproduït: ens resulta difícil parlar del temps, i especialment allunyar-nos de la idea que la nostra època en té. No farem un seguiment dels canvis que aquesta percepció ha tingut, però és indubtable que tots els autors que llegim en tenen una, i que això afecta la manera com veuen la memòria i els seus efectes.
Un dels científics que ha treballat més sobre el que recordem i el que oblidem és Sigmund Freud. Curiosament, tot i ser un gran creador de termes i neologismes, Freud rarament va usar els termes «oblit» i «memòria» en la seva obra de manera sistemàtica. Ara bé, com va observar el filòleg Harald Weinrich en un estudi fonamental sobre l’oblit, que aquí sovint tindrem en compte, això no vol dir que Freud se’n desinteressés. Però aquesta manca de treball sistemàtic sobre aquells conceptes potser explica una afirmació sorprenent de Freud en un dels seus últims assaigs: Das Unbehagen in der Kultur (1930) [El malestar en la civilització (2008)]. Efectivament, després d’elaborar durant anys una teoria que, com diu Weinrich, va fer que l’oblit perdés la seva innocència, Freud, en aquest escrit publicat gairebé al final de la seva vida, observa:
Wir rühren hiermit an das allgemeinere Problem der Erhaltung im Psychischen, das kaum noch Bearbetitung gefunden hat, aber so reizvoll und bedeutsam ist, daß wir ihm auch bei unzureichendem Anlaß eien Weile Aufmerksamkeit schenken dürfte.
[Toquem aquí el problema general de la conservació en el psiquisme, que fins ara a penes ha estat treballat, però tan estimulant i significatiu que, aprofitant l’ocasió, podem concedir-li la nostra atenció un moment.]
Si tenim en compte que «la conservació en el psiquisme» no és més que una manera d’al·ludir a alguns fenòmens memorístics (no tots), i que ell ha estat treballant durant anys en la recuperació d’aquests records, diríem que considerar «a penes elaborat» l’estudi sobre la memòria sembla un comentari irònic. Però tot seguit afegeix una afirmació que és, sens dubte, una confirmació de les seves teories:
[…] im Seelenleben nichts, was einmal gebildet wurde, untergehen kann, […] alles irgendwie erhalten bleibt und unter geeigneten Unstände, z. B. durch eine so weit reichende Regression, wieder zum Vorschein gebracht werden kann.
[[…] a la vida psíquica res del que ha estat construït un cop no desapareix mai, […] tot es conserva d’alguna manera i, en circumstàncies favorables com, per exemple, mitjançant una regressió suficientment profunda, pot ser tornat a un primer pla.]
Aquesta és una idea fonamental en l’estudi de la memòria involuntària. Veurem com, abans de Freud, nombrosos autors s’adonen que hi ha moltes coses que es conserven a la memòria l’existència de les quals havia passat desapercebuda. Després de Freud, un cop assimilada aquesta idea a la nostra cultura, molts autors recrearan les «circumstàncies favorables» que fan sorgir aquests records enterrats.
Durant la segona meitat del segle XX, la memòria ha aparegut com un nou actor que ha convulsionat la percepció de les ciències socials, i especialment de la història. Conceptes com «història oral», «memòria col·lectiva» i fins i tot aparents oxímorons com «memòria històrica» s’han imposat en els debats. Les causes són diverses: la desaparició de la cultura rural imposada per la industrialització, la construcció de les nacions (el nation building), el trauma col·lectiu causat per les dues guerres mundials, la valoració dels testimonis de l’Holocaust… Però certament l’obra d’autors com Proust (mort el 1922) i Freud (mort el 1939) hi ha fet alguna cosa. No entrarem a considerar aquestes qüestions, però planaran inevitablement sobre el nostre discurs.
3.
L’associació d’idees
Comencem per un fenomen que hem relacionat amb la memòria involuntària i