Cartes de poblament valencianes modernes. AAVVЧитать онлайн книгу.
registres notarials, com en els mesos següents o els anys immediats a una carta pobla continuaren fentse nous establiments de cases i terres a més famílies, la qual cosa no obsta perquè siga normal la llarga enumeració de noms i cognoms. Probablement en això va ajudar l’existència de negociacions prèvies amb els senyors, de tal manera que es feia una primera llista d’interessats, i també que són usuals els casos en què de forma directa o indirecta ens consta que aquests nous pobladors ja havien pres possessió de cases i terres mesos abans de l’atorgament de la carta pobla. El document que acabem d’exposar sobre les negociacions a Cirat així ho demostra: els nous veïns responen al senyor que, si no es posen d’acord, collirien allò que havien plantat eixe primer any i se’n tornarien als seus pobles d’origen.
També és significatiu d’aquestes cartes de poblament modernes la inclusió de les llargues i abundants garanties legals que s’atorguen les dues parts, habitualment escrites en llengua llatina i, això sí, amb una important similitud entre uns casos i altres. És evident que hi hagué algun tipus de formularis notarials a partir del 1609, que eren copiats, no sempre bé per cert, pels diversos notaris. No és fàcil reunirles en grups a partir d’aquests criteris, però sí hem vist casos en què podia deduirse l’existència de cadenes de models de carta pobla en aquesta part de les clàusules legals. En tot cas, i més enllà de formalismes administratius, una cosa que ressalta més que a l’època medieval és el caràcter de document pactat entre dues parts que tenen aquestes cartes de poblament. Per contra, i raonablement per la diferència d’època històrica, és pràcticament absent la referència a delimitacions territorials de la població, més necessària en el segle xiii en el context de la conquesta cristiana d’alÀndalus.
CRONOLOGIA
Com hem comentat abans, i es veu immediatament a la llista de cartes de poblament que publiquem, la gran majoria es concentren en un període molt breu de temps a partir de l’expulsió dels moriscos en la tardor de 1609. Aquest és un dels grans fets històrics dels valencians d’època moderna i que, en aquest cas, marcà un trencament humà, social i demogràfic d’envergadura que va generalitzar la necessitat de repoblament de les àrees rurals.
Tanmateix, ja abans d’aquesta data hi hagué la concessió i el pacte d’algunes altres cartes pobles. Només hem trobat vint-i-un textos, quasi la meitat en el període anterior a 1550 i la resta més concentrats en l’últim quart del segle xvi i els primers anys del xvii, repartits geogràficament arreu de les terres valencianes. La diversitat també caracteritza aquest grup de cartes ja que van alternant-se les que corresponen a modificacions de les condicions de poblament anteriors (Cortes de Pallars, Carlet i Benimodo, Matet, Xestalgar, Mascarell...), amb uns casos d’intents de fundar o refundar poblacions en la costa del nord de Castelló (Torreblanca, Orpesa, Benicàssim i Montornés) a les darreries del 1500. Així mateix és rellevant el fet que, per raons òbvies, en aquest grup es troben les darreres corresponents a comunitats de moriscos, sent l’última la concòrdia sobre reducció de censos a l’alqueria de Benicalaf, a la Vall de Segó, de l’any 1603.
El segon i fonamental cicle d’atorgament de cartes pobles és el del primer quart del segle xvii, a conseqüència del decret reial d’expulsió dels moriscos publicat a València el 22 de setembre de 1609 i dut a la pràctica durant els mesos immediats. En aquest sentit, i també en concordança amb els manaments reials, alguns senyors procediren molt ràpidament a atorgar les primeres cartes de poblament. La primera coneguda és la del 21 d’octubre de 1609 corresponent a Setla, una petita alqueria dins el terme de Muro del Comtat, atorgada per un cavaller local, Jeroni Nunyes, i recentment localitzada per Sergi Silvestre. En els dos mesos següents n’hi hagué vuit més, alguna també de petites localitats, com ara el Pujol, al terme de Benimuslem, o la del Lloc Nou de Benamira o de Sant Jeroni, atorgada el 8 de desembre pel monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Això podria fer pensar que la menor dimensió demogràfica de la localitat podia influir en la rapidesa de repoblar el lloc, però altres casos desmenteixen aquesta possibilitat. En novembre Josep Folch i Cardona, cavaller de l’orde d’Alcántara, repoblava en dos dies seguits les seues baronies de Serra i Ria, i Soneixa i Assuévar, i el 6 de desembre Francesc Figuerola, cavaller de Montesa, poblava la veïna baronia de Nàquera, totes elles poblacions de moriscos de mitjana entitat. I el cas més destacat és el de la carta pobla de la Valldigna i totes les seues localitats de moriscos, atorgada pel monestir cistercenc del mateix nom el 12 de desembre del mateix any.
A partir d’aquest moment la immensa majoria de les cartes de poblament, fins a dos terços de les que coneixem, foren atorgades en tres anys, de 1610 a 1612, però especialment concentrades el 1611: quaranta d’elles el primer any, cent vint-i-quatre l’any 1611, trenta-cinc l’any 1612, set el 1613 i quatre el 1614. El ritme, doncs, és el reflex del context polític del Regne de València arran de l’expulsió, de les pressions successives de la corona i els seus oficials regnícoles per potenciar el repoblament, i dels dubtes i dificultats en la pràctica per part dels senyors per aconseguir poblar de nou les seues baronies. L’interès de camperols valencians i de fora del regne per aconseguir terres per a les seues famílies, s’entrecreuava amb la desconfiança i recel per les condicions plantejades per la noblesa, amb especial preocupació sobre què anava a passar amb els deutes i censals pendents de les comunitats morisques, tal com reflecteixen les negociacions que s’han conservat. Això explica la lentitud del ritme d’atorgament durant l’any 1610 i que, només amb nous manaments, fins i tot amenaçadors, per part de la corona, finalment al llarg del 1611 esclatà la concessió de cartes pobles i es generalitzaren arreu del regne, especialment a partir del mes d’abril i durant la segona meitat de l’any, quan hi hagué dies que s’atorgaren fins a tres i quatre en la mateix jornada durant el mes de juliol.
A partir del 1613 baixà notablement el seu nombre a unes poques cada any, sent 1618 i 1622 els primers dels quals no en tenim cap documentada fins ara. El degoteig continuà fins al principi de la dècada del 1650. Part d’elles són encara repoblaments de petites alqueries o llogarets: Artesa, Alcudiola i Massalalí, a la Valldigna, el 1616; Paredes, terme de Xèrica, i Barxeta el 1617; Torques, terme de Sogorb el 1623; l’Alqueria d’Asnar o Ràfol Blanc, al Comtat, el 1626, i el mateix any els llocs de Rafelguaraf i Faldeta, i així algunes més. També hi ha algun cas especial per tractarse d’una població amb major entitat però amb problemes específics, com succeí amb la vila de Corbera de la Ribera i dos dels més importants antics ravals urbans de moriscos: el d’Elx i el de Xàtiva.
Però la majoria de les cartes d’aquest període són ja modificacions de les primeres atorgades, bé perquè no arribà a quallar la primera, bé perquè els nous veïns reclamaven una baixada de rendes i censos per la pobresa que patien, fins arribar alguna a tenir tres documents successius en el temps, com és el cas de l’esmentada Corbera de la Ribera, Guardamar de la Safor o Anna, en el comtat del mateix nom. Aquestes modificacions, a més, afecten tot tipus de senyories, des de petits llogarets com Gaibiel o Benicolet, a grans senyories com ara el comtat de Bunyol (Bunyol, Iàtova, Macastre i Alboraig), o el marquesat de Llombai i les seues localitats (Llombai, Catadau, Alfarb i Alèdua). I també amb la geografia més diversa, des de zones de muntanya de l’interior, cas de Navarrés, Xest o Petrer, a les situades en zones més costaneres, com ara Gata de Gorgos o Pedreguer, en zones de regadius significatius, com Carlet, Faura o l’esmentada Corbera, fins arribar a les rodalies de la ciutat de València, en el cas de Picassent.
El tercer període que podem identificar s’estén durant bona part de la segona meitat del segle xvii, la principal característica del qual és la dràstica reducció en l’atorgament de cartes pobles, la qual cosa indica el canvi de tendència en les possibilitats d’assentar més gent però també en l’estabilització del procés. Així, a partir de la modificació d’Almedíxer de l’any 1659 i durant quasi trenta anys, fins a la modificació de la de Guardamar de la Safor el 1687, no ens consta cap altra carta pobla llevat de la de la refundació de Benidorm el 1666.
Tanmateix, podem identificar un quart període a partir de la darrera dècada del segle xvii, que perdurà al llarg de tot el segle següent i al qual corresponen un poc més de trenta cartes pobles. Allò ressenyable ja no és la seua intensitat, a més del fet que perdure el seu mecanisme jurídic després de l’abolició del Furs, sinó que responen en