Assaigs d'ètica i estètica. David HumeЧитать онлайн книгу.
«Sobre la norma del gust» –assaig que, d’haver seguit amb el pla inicial, hauria constituït una de les parts del Tractat.
Com dèiem, Hume pren la conversa com a model per a l’escriptura assagística. Certament, el seu estil està molt allunyat de la confessió agustiniana; i no fa d’ell mateix «la matèria del meu llibre», com Montaigne. L’assaig humeà se centra més directament en l’objecte de reflexió, sense un jo tothora interposat ni divagacions excessives. Però això no significa que no construesca un punt de vista des del qual es consideren les qüestions, se sospesen les raons, s’opina, etc., que no deixa de transmetre la idiosincràsia de l’autor. Malgrat les grans diferències entre els distints assaigs humeans, hi trobem sempre l’afany per fer valdre una tesi determinada per argumentar-la, tot i que sense la pretensió d’aconsellar, com en el cas de Bacon. El punt de vista defensat està immers en un diàleg continu amb altres punts de vista, representats per opinions convencionals, consideracions contràries, possibles objeccions, sàvies citacions d’autors clàssics, etc. En aquest intercanvi de raons, Hume assaja la defensa d’una posició basada sempre en el sentit comú i l’experiència, i hostil als prejudicis i a les conviccions dogmàtiques. La conversa entre persones sol menar a algun lloc –que és probable que siga més remarcable quan es duu a terme entre esperits cultivats–, per bé que normalment caldrà donar-li algunes voltes. Encara que no s’hi arribe a un acord final, com passa la major part de vegades, els enraonadors acaben tenint una millor comprensió de la qüestió, que inclou l’apreciació dels motius i les raons d’uns i altres amb tots els pros i contres, i habitualment s’ho passen bé conversant. Aquest pot ser un bon model per a la filosofia mateixa.
En definitiva, els Assaigs de Hume assoleixen el propòsit de combinar amb solvència la lucidesa en la reflexió i la bellesa en l’expressió. El seu amic John Home afirmava que aquesta obra és «alhora popular i filosòfica, i conté una estranya i afortunada unió de ciència i bella escriptura». Per a Eugene F. Miller, editor contemporani de l’obra, «els assaigs són elegants i entretinguts en estil, però completament filosòfics en el temperament i el contingut». No debades, el crític i filòsof Leslie Stephen considerava el seu autor «el pensador més agut de la Gran Bretanya del segle XVIII, i l’intèrpret més qualificat de les seues tendències intel·lectuals.» Fet i fet, és molt probable que siga en els assaigs, i no en els tractats abstractes, on trobem el vertader Hume; no sols per totes les raons anteriors, sinó també per la tendència d’aquest «diletant» –si fem cas de la presumpta acusació de Jeremy Bentham–, a caure en la digressió, com ell mateix ens confessà en la seua autobiografia.
La selecció
Els Assaigs (Morals i Polítics, originàriament) es publicaren per primera vegada en dos volums els anys 1741 i 1742 i foren constantment revisats per Hume, per a continues reedicions i ampliacions. Però només dos dels assaigs que presentem ací –«Sobre la delicadesa del gust i la passió» i «Sobre la simplicitat i el refinament en l’escriptura»– apareixien ja en aquesta primera edició. Els altres quatre no foren escrits fins una quinzena d’anys després (al voltant de 1755), quan Hume preparava el volum que havia d’anomenar-se Five Dissertations i on s’havien d’incloure inicialment «Sobre el suïcidi», «Sobre la immortalitat de l’ànima », «Sobre la tragèdia», «Sobre les passions» i «La història natural de la religió». Però advertit del perill que, per les opinions expressades, suposava publicar els assaigs sobre el suïcidi i la immortalitat de l’ànima, l’escocès acceptà substituir-los per un de nou–«Sobre la norma del gust»–, escrit expressament, i el volum acabà convertint-se en les Four Dissertations, publicades el 1757. Tanmateix, de «Sobre el suïcidi» i «Sobre la immortalitat de l’ànima» –els anomenats «assaigs no publicats»– circularen còpies prèvies i en 1770 aparegué també una traducció francesa, sembla que no autoritzada. Acabarien publicant-se pòstumament, l’any 1777, precedits d’una advertència de l’editor que volia servir d’«antídot al verí contingut en aquests escrits», com deia la portada. La reedició de 1783 fou la primera en què figurà el nom de l’autor.
Els assaigs que presentem ací són alguns dels més importants i d’interès més ampli dels continguts en la col·lecció d’assaigs de Hume. N’hi ha tres –«Sobre la tragèdia», «Sobre la norma del gust» i «Sobre la simplicitat i el refinament en l’escriptura»– que són principalment de tema estètic; dos més –«Sobre el suïcidi» i «Sobre la immortalitat de l’ànima»– són de tema moral o existencial, amb una clara dimensió metafísica; i, finalment, un altre –«Sobre la delicadesa del gust i de la passió»– fa de pont entre les dues esferes.
En el primer assaig ací inclòs, «Sobre la delicadesa del gust i de la passió», Hume compara la naturalesa d’aquests dos tipus de delicadesa. Si conreem la primera tant com evitem la segona, és perquè, si bé –en augmentar la nostra sensibilitat als plaers i als dolors– totes dues poden fer-nos més feliços, la delicadesa de la passió ens deixa desprotegits davant dels accidents de la vida. En aquest sentit, el caràcter temperat és més desitjable. Però Hume defensa que el conreu del gust estètic pot ser una bona guia per a la passió, ja que ens fa molt més selectius. La delicadesa del gust millora el temperament: fa que controlem més les nostres emocions, que estiguem menys sotmesos a la fortuna i que tinguem amistats més duradores. Aquest assaig, que connecta el gust estètic i el sentiment moral, constituiria també un pont entre el Tractat i els mateixos Assaigs.
A continuació, «Sobre la tragèdia» s’ocupa de l’aparent paradoxa que suposa el fet que les emocions desagradables, especialment en la ficció, ens siguen alhora plaents. Hume presenta i discuteix l’explicació que donà Fontenelle i proposa la seua pròpia teoria, que es basa en un joc entre emocions subordinades i dominants que estan presents en una mateixa experiència emocional. Addueix també altres fenòmens que confirmarien aquest mecanisme: l’encís per la novetat, la impaciència que provoca la curiositat, l’atracció per les coses difícils i l’ingredient de la gelosia i l’absència de la persona estimada en l’amor. Aquest és un tema important en la teorització estètica, que és també d’interès per a tota persona que reflexione sobre el poder de l’art i la literatura.
Però més influent per al pensament estètic modern i contemporani ha estat l’assaig «Sobre la norma del gust». El seu caràcter innovador rau en el fet que trasllada el focus d’atenció de l’objecte al subjecte o receptor, però sense renunciar a trobar paràmetres d’apreciació estètica compartits. Hume comença presentant la posició que considera que la bellesa és un sentiment plaent causat per un objecte però que existeix només en la nostra ment, de manera que cap resposta no és superior a una altra. Aquest punt de vista contrasta amb el del sentit comú –tal com el defensa Hume–, segons el qual les respostes avaluatives són sentiments i, per tant, no són vertaderes ni falses, però sí que n’hi ha de millors i de pitjors. Podem fer aquest tipus de judicis perquè tenim normes que representen consensos a què s’ha aplegat a partir de l’experiència. La mesura de l’objectivitat ve de la uniformitat de les respostes, que fa possible l’existència de sentiments comuns a tota la humanitat, el refinament i la receptivitat del gust a la reflexió, etc. Hi cal també, però, l’exercici en un art particular, així com la pràctica del judici, que requereix el coneixement de les obres diverses que han estat admirades en diferents èpoques i països i l’hàbit de comparar obres i estils i sospesar el seu valor relatiu. En això, el paper dels crítics aguts, de les persones de gust cultivat i versades en el judici estètic, és fonamental. L’obstacle al consens ve, però, dels biaixos i cobejances personals, que cal maldar per neutralitzar, tot adonant-nos que hi ha certes diferències degudes al tarannà, l’edat, les inclinacions i el punt de vista moral que són, en bona mesura, irreductibles. L’assaig s’ocupa, així, de temes fonamentals per a la reflexió estètica contemporània, com són la diversitat d’opinions, la universalitat del sentit estètic, la formació del gust estètic, els criteris de judici estètic, la comunitat dels crítics, etc.
D’altra banda, «Sobre la simplicitat i el refinament en l’escriptura» aborda la qüestió relativa a en què consisteix escriure bé. Hume recorre a la definició d’Addison: es