Senyors, bandolers i vassalls. AAVVЧитать онлайн книгу.
Directors de la col·leccióAntoni Furió i Enric Guinot
© Vicent M. Garés Timor i Xavier Úbeda Revert, 2016© D’aquesta edició: Universitat de València, 2016Disseny de la col·lecció: J.P.Il·lustració de la coberta: Francisco de Goya, Aquí tampoco (Serie los desastres de la guerra) gravat (1810-1815) Maquetació: Inmaculada MesaISBN: 978-84-9134-064-5
E studi introductori
L’11 de desembre de 1545 Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, irrompia en els dominis de Francesc de Borja escortat per la guàrdia d’a cavall, tres algutzirs, sis verguetes, a més d’escuders i domèstics. Al seu pas, uns pobles quasi deserts, rostres femenins alhora solemnes i atemorits, portes d’habitatges obertes i xicalla. Addicionalment, com que el napolità s’havia resolt a impartir justícia in situ, també feren part del seu seguici l’advocat fiscal, un magistrat de la Reial Audiència, així com un procurador fiscal i un escrivà. Més tard arribarien el botxí i un notari. Aquesta contundent i aparentment exagerada mobilització d’efectius per part del virrei va estar l’enèrgica resposta i el corol·lari als flagrants esdeveniments que unes jornades abans s’havien seguit a la localitat de Polinyà.
En efecte, el dilluns 7 de desembre —vespra de la Concepció— quan encara era de nit fosc, l’algutzir Gonçal de Céspedes deixà la vila d’Alzira, de jurisdicció reial, i s’encaminà envers la veïna baronia de Corbera; un dels tants territoris que la casa ducal de Gandia posseïa llavors a la Ribera del Xúquer. No feia sinó un parell de jornades havia rebut una comissió mitjançant la qual se l’impel·lia a capturar uns bandits d’Alzira —sentenciats a mort en absència per l’Audiència— dels quals el duc de Calàbria n’havia obtingut noves que estaven receptats arreu de les senyories dels voltants. No cal dir que aquella ordre li conferia al seu portant mànega ampla perquè hi pogués accedir, de pertot el regne, on ho estimés oportú.
Tanmateix, Céspedes no havia trigat gaire en saber-ne de l’amagatall dels bandolers. I així, en compliment de la seua comesa, aquella gèlida i rellentosa matinada, despuntant envides els primers llustres de llum, l’algutzir, els huit oficials que l’acompanyaven —i que ex professo havia pogut ajustar a Alzira— a més d’un notari, arribaren a l’entrant de la petita població de Polinyà. Així que asseguraren les cavalcadures —fet el dia clar—, embocaren el primer carrer, demanant ací i allà als vianants pel domicili de Joan Burguera, justícia de la localitat, i per la casa de Francesc Montbui.
Acte seguit, tot es va precipitar amb una esbalaïdora vertiginositat. Amb la finalitat d’explicar-ho ens prenem llicència per usar d’algunes cites textuals. De primeres, en ser a les envistes del cap del carrer, Gonçal de Céspedes ordenà avisar el justícia alhora que es disposava a envoltar l’immoble on es receptaven els condemnats, és a dir, la llar de Montbui. Sobtadament, de l’interior van sortir dos homes amb les espases tirades que donaren a fugir en escoltar que l’alguatzil pronunciava: «Teniu al rey!».1 Si bé a l’instant un d’aquells va ser reduït i lligat de mans pels oficials, l’altre va aconseguir esquivar la persecusió vora els canyars del riu Xúquer. El jove capturat resultà ser Bartomeu Olzina, un dels processats.
A males penes s’havia encetat de nou la marxa i Céspedes es dirigia devers la plaça del lloc, quan escoltà repicar les campanes de l’església: sonaven a sometent. El primer en acudir va estar el lloctinent de justícia, Miquel Garcia de Cieza, seguit d’una vintena de persones armades que començaren a cridar: «Aquí, als ladres! Dexau lo home! En terres del duch gosau entrar? Muyren!».2 Fou llavors quan l’agutzil, per primera vegada, enlairant el bastó i demanant el favor reial, va intentar inútilment mostrar la comissió del virrei que portava guardada a l’altura del pit. En l’envestida, els pobletans, assistits per la resta de bandolers, van arrabassar el presoner de les mans dels oficials, alliberant-lo de les lligadures i conduint-lo «a la volta de Sant Sebastià, camí de Corbera».3
Per tant, deixant de banda l’alerta que degué causar la desacostumada presència de les vares d’aquells oficials del rei i les seues inoportunes interpel·lacions, van estar els crits d’uns i altres —a més del característic pic de campanes— el que precipità que la major part dels habitants de Polinyà es feren a la via pública per combatre l’imminent perill.
Enmig de tot aquell aldarull —d’esgarips i tocs de campana— Céspedes identificà a Joan Burguera, el justícia, el qual féu orelles sordes als requeriments de l’alguatzil, justificant-se dient que «lo duch tenia guiats a aquells hòmens, y manat a ell y a tots los de la dita baronia que mirassen molt per aquells hòmens. Y puix staven guiats, que ningú los podia pendre».4 Els bandolers comptaven, doncs, amb la protecció de Francesc de Borja.
En l’endemig, el comú dels veïns s’havien congriat avalotats a la plaça. Llavors l’aldarull es tornà per moments eixordador: les campanes, l’enrenou de la gent, l’escridassada veu d’uns i altres... Amb penes i treballs s’escoltava Gonçal de Céspedes pronunciar: «Hanhí del rey!», soterrat per l’al·legat dels dirigents de Polinyà: «Hanhí del duch!», mentre la munió cridava: «Muyren, Muyren!». Tampoc va poder frenar aquest cop l’escomesa.
El darrer en acudir va estar el notari Jaume Eiximeno, a cavall i armat amb una llança. «Què és açò? En terres del duch sou entrat!». Per tercera vegada, l’agutzil va intentar lliurar el manament del virrei sots pena de vida i mil ducats, tot dient: «Yo só alguazir del rey y vinch ab aquesta comissió a pendre huns hòmens que tenen sentència de mort per la Real Audiència, y vinch de provisió de sa excel·lència e ab la comissió que porte. Legiu-la».5 Acte seguit, el notari girà les regnes de la muntura, i donant-li les espatlles, esperonà l’animal devers Riola.
D’altra banda, les desesperades batallades havien sortit l’efecte esperat, reproduint-se a les localitats veïnes. Al voltant d’una cinquantena d’hòmens armats d’Albalat passaren amb la barca a la vora dreta del Xúquer. Un poc més enllà se’ls uniren altres tants de Sinyent. Aquell clasc de campanes només podia significar dues coses: «que moros los acaçaven o que los enemichs dels Olzines serien venguts».6 Amb la finalitat d’acorralar-los, van acordar dividir-se en dos grups i resseguir el camí de Polinyà al devora del riu, els uns, i els altres la sendera de Sinyent devers el camí d’Alzira i la muntanya.
Quelcom semblant havia ocorregut a Riola, on el notari de Polinyà va accedir cridant: «Uns alguazirs de la Real Audiència [...] són venguts al loch de Polinyà e s’enporten presos als bandolers!», «Vaja la campana, ànima de tal! [...] Anem allà y matem-los».7 Així, la major part dels habitants van prendre les armes i van acudir a Polinyà, encapçalats per Jaume Eiximeno i Pere Matoses, lloctinent de procurador de Francesc de Borja a la vila i honor de Corbera.
En l’entretant, a Polinyà l’agutzil Céspedes es disposava a abandonar la població, quan es va veure novament envoltant pels veïns d’Albalat i Sinyent, que van abastar els accessos de la localitat al crit de «Muyren, muyren los ladres! En terres del duch haveu de entrar?».8 És més, en veure els presumptes intrusos no van dubtar gaire a elevar els acers, preparar arcabussos i ballestes, i arremetre colèricament contra els oficials. Immediatament després s’aplegaren els de Riola. Llavors, el mercader Joan de la Plana, Francesc Noguera, el rector de Polinyà i altres es van interposar, treballant per introduir a l’algutzir i els seus dintre d’uns habitatges, fins que aconseguiren tancar les portes.
Al defora, la gentada continuà baladrejant i colpejant la