De València i Mallorca. Josep Massot i MuntanerЧитать онлайн книгу.
no com ara, que s’ha anat dividint i subdividint fins al punt que els estudiants de Filologia Catalana no estudien ni provençal, ni francès, ni italià, llengües i literatures indispensables per a entendre com cal l’evolució del català i de la seva literatura, i pràcticament no s’hi dóna gens de llatí, igualment indispensable per a conèixer el català», ha afirmat recentment en una conversa informal.
Ja abans d’acabar els estudis va publicar dos articles que encetaven la seua trajectòria intel·lectual, gràcies a un dels quals, dedicat al romancer tradicional espanyol a Mallorca, va establir relació epistolar amb Ramón Menéndez Pidal, mestre de filòlegs. Així mateix, a la Universitat de Barcelona va poder gaudir d’excel·lents professors, entre els quals, a més de Martí de Riquer, cal esmentar Antoni Vilanova, Antoni M. Badia i Margarit, Joan Bastardes, Joan Petit, Carlos Seco, José Manuel Blecua… «Amb en Blecua [ha recordat també], un altre professor excel·lent, ens vàrem fer molt amics, fins al punt que volia que em quedés amb ell a la Universitat. Fins i tot, quan vaig entrar a Montserrat, els primers dies em venia a veure molt sovint i em deia: “¡Salte, que te necesito!”».5 En 1965 Josep Massot esdevingué director de la revista internacional Studia Monastica, càrrec que va mantenir fins a 1994, i també intervingué en la celebració del II Congrés Litúrgic de Montserrat.
Entre 1962 i 1970, mentre feia classe als seus companys monjos, realitzà estudis eclesiàstics a Montserrat mateix, on tingué excel·lents professors de Bíblia, d’Història Eclesiàstica, de Filosofia i de Teologia, cosa que li va permetre d’ampliar el ventall de coneixements i li facilità els estudis interdisciplinaris. D’altra banda, durant l’estiu de 1966 i el primer semestre de 1970 realitzà estades als monestirs alemanys de Münsterschwarzach (Francònia) i de Sankt Bonifaz de Munic per a estudiar llengua i cultura alemanyes, i va seguir cursos intensius al Dolmetscher und Sprachen Institut, un equivalent de les actuals facultats de Traducció i Interpretació.
Encara que, com acabem de veure, la seua primera producció intel·lectual s’enceta a l’inici dels anys seixanta, fou la dècada dels setanta la que veié desplegar l’enorme potencial humà i cultural de Josep Massot i Muntaner. En 1970 esdevingué col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana. En 1971 rebé l’encàrrec de dirigir Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’entitat editorial en exercici més antiga del món, un nomenament que el condicionà notablement i que li impedí de seguir amb alguns dels seus plans, ja que, per exemple, no pogué tornar a Alemanya, tal com tenia previst. I poc temps després fou ordenat sacerdot.
D’altra banda, durant tres cursos (1970-73) fou professor de Literatura Catalana a la Universitat de Barcelona; i al llarg de molts anys ha ensenyat català i literatura al clericat de Montserrat, on actualment és professor d’Història de l’Església moderna i contemporània. L’any 1970 assistí al Col·loqui d’Amsterdam, que suposà el naixement provisional de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), i on es publicà un número de la revista Norte de tipus bibliogràfic, en el qual va col·laborar per encàrrec del Dr. Badia i Margarit. I en 1973 participà en la constitució oficial de l’AILLC, que es materialitzà en el Col·loqui de Cambrigde. Fou el moment en què el Dr. Badia li demanà que acceptara de ser secretari de la novella associació, càrrec que ocupà fins al 1993. D’aleshores ençà, n’és conseller, responsable de publicacions i coordinador de la sèrie Estudis de llengua i literatura catalanes, que s’inicià el 1980 i que ja va pel setanté volum. Mentre era secretari de l’AILLC, formà part també del consell assessor de la Institució de les Lletres Catalanes. En 1974 esdevingué membre del consell de redacció de la revista Serra d’Or, que passà a dirigir en 1994, un càrrec que encara manté. Al si de Curial Edicions, l’any 1975 fundà la revista Randa, dedicada a temes baleàrics, que des d’aleshores dirigeix. I en 1979 va substituir Joaquim Molas com a director del Diccionari de la literatura catalana.
Per encàrrec d’Enric Casassas, aleshores president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), en 1985 fundà la Societat Catalana de Llengua i Literatura, societat filial de l’IEC que va presidir fins a 1991; i un any després, la revista Llengua & Literatura, de la qual va exercir com a director fins al 2010 (actualment, en forma part del consell de redacció). És membre també del consell de redacció de la revista Estudis Romànics i dels consells editors del Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Editorial Barcino, on va aconseguir, entre d’altres coses, que es reinstaurara la col·lecció dedicada als estudis verdaguerians.
Així mateix, ha pertangut o pertany al consell assessor de diverses revistes catalanes i estrangeres, entre les quals Caplletra i Catalan Review; ha impartit nombrosos cursets i conferències arreu dels Països Catalans i a diverses universitats estrangeres; i ha assistit sovint a congressos i reunions científiques de tota índole i abast. I encara, a la dècada dels anys vuitanta, formà part del consell assessor de la CIRIT (Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica); va ésser assessor i col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana i del Petit Curial; i des de 2008 és codirector de la Catalan Historical Review, publicada per l’Institut d’Estudis Catalans.
L’any 1991 representa una data ben rellevant, en el transcurs de la seua biografia intel·lectual, ja que fou el moment en què la família del mecenes Rafael Patxot i Jubert cedí al Monestir de Montserrat l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya; i Josep Massot rebé l’encàrrec d’ordenar, estudiar i conservar el llegat d’un dels treballs de recerca etnomusicològica més importants d’Europa. La cura i l’esforç que, d’aleshores ençà, ha dedicat a l’anàlisi i la publicació d’aquest immens fons –entre els anys 1993 i 2011 ha publicat els volums IV-XXI dels Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya– han fet possible que els estudiosos i els lectors interessats disposen d’uns documents impagables per al coneixement de la literatura popular, l’etnografia, la música i fins i tot la fotografia, no sols de Catalunya, sinó també de les Illes Balears i del País Valencià.
D’altra banda, cal destacar que des del 1999 és membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual n’ha estat successivament tresorer, secretari, vicepresident, president en funcions durant un any (2013-2014) i president des del 2014. I que des del 2000 és igualment membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual és secretari. Per si això no fóra suficient, encara cal afegir-hi que forma part del consell de publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans; del patronat de la Fundació Mercè Rodoreda (concretament del comitè tècnic, des del 2015); i de la Societat Verdaguer (des de la seua fundació el 1991). A més, és membre d’honor de la Societat d’Onomàstica; membre d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; membre corresponent de la Societat Arqueològica Lul·liana (fundada a Palma el 1880); i membre honorari de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME).
En el capítol de premis i reconeixements, cal assenyalar que: el 1989 va rebre el Premi Francesc de Borja Moll, de l’Obra Cultural Balear, pel conjunt de la seua obra; en 1993 fou distingit amb el Premi Crítica Serra d’Or i el Premi Sanchis Guarner, de la Fundació Jaume I, pel llibre Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània; en 1996 rebé la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya; en 1998, el Premi Nacional de Cultura Popular, també de la Generalitat de Catalunya, per la recuperació i l’edició de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya; en 1998 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears; en 1999 rebé el Premi Ars Magna de la Casa Catalana de Mallorca; en 2000 fou distingit amb el Reconeixement de Mèrits del Patronat de l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor; en 2009 li fou concedida la Medalla d’Or del Consell de Mallorca; i en 2012 va rebre el que segurament és el guardó més prestigiós de tots els que es lliuren de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural.
El respecte i l’admiració que hom professa envers el treball del pare Massot, i també l’estima a la seua persona, s’expressen de moltes i molt diverses maneres; i potser una de les més eloqüents siguen els volums i escrits d’homenatge que, en els darrers anys, li