Sobre la història i els seus usos públics. Josep Fontana LázaroЧитать онлайн книгу.
encarnava l’anomenat «esperit nacional». Una llista interminable de noms de reis i de dates de guerres i batalles era incapaç de despertar el més petit interès en qui buscava en la universitat coneixements i no doctrina o erudició intranscendent. El jove Josep Fontana es va convertir en historiador gràcies sobretot a dues vies excepcionals aleshores: els cursos clandestins sobre llengua, literatura i història de l’Institut d’Estudis Catalans que s’impartien al domicili de Ferran Soldevila i el magisteri de Jaume Vicens Vives a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. D’una manera diferent, però complementària, perquè Soldevila posava l’accent en la síntesi i en la trajectòria política, i Vicens Vives en l’estudi intens d’un període en tots els seus aspectes, especialment els de tipus econòmic i social, es tractava d’elaborar una nova història de Catalunya i una nova història d’Espanya. Una nova història de Catalunya despresa del catalanisme tradicional de caire romàntic i una història d’Espanya contraposada a la visió «ortodoxa», com l’anomenà Pere Bosch i Gimpera, d’una Espanya prefigurada des de l’antiguitat i vertebrada des de Castella. La nova història de Catalunya i d’Espanya havia començat a donar fruits abans de la Guerra Civil i trobà continuïtat i nous desenvolupaments en Ferran Soldevila, després del seu retorn de l’exili, i en Jaume Vicens Vives, una vegada passaren els anys adversos de la postguerra. Aquesta història havia de tenir un ampli i sòlid suport documental, ser rigorosa en l’anàlisi crítica de les fonts, proposar-se el descobriment de les múltiples i diverses causes que feien intel·ligibles els fets i utilitzar el coneixement històric adquirit per a millorar la societat i el país on es vivia.
Sens dubte, Soldevila i Vicens van contribuir molt a fer que Josep Fontana s’interessara per la història, per aquest tipus d’història, i es convertira en historiador. En la seua formació posterior a l’obtenció de la llicenciatura a la Universitat de Barcelona, hi hagué altres moments i influències destacables. Per consell de Soldevila, que entre 1926 i 1928 havia sigut docent al Departament d’Estudis Hispànics de la Universitat de Liverpool, Fontana va ser durant el curs 1956-57 professor auxiliar en un dels centres de referència de l’hispanisme britànic. Hi va establir una relació d’amistat perdurable amb John Lynch, que més tard arribà a ser un dels més prestigiosos historiadors de l’imperi colonial espanyol, de l’Espanya moderna i de les revolucions hispanoamericanes per la independència. D’altra banda, Vicens Vives el va posar en contacte amb Pierre Vilar i aquesta relació amb el gran historiador de la Catalunya dins l’Espanya moderna tingué una enorme influència en Josep Fontana i en la seua manera d’entendre l’ofici d’historiador. Pierre Vilar li va escriure això que segueix el 12 de febrer de 1957:
Si jo no cregués la ciència històrica capaç d’explicació i d’evocació davant de la dissort humana i de la grandesa humana... no passaria pas la meva vida enmig de xifres i patracols. [...] Cal separar, en el problema que ens plantegem, les constants geogràfiques, de les quals neixen algunes diferències i algunes determinacions que només es poden superar en el llarg termini. Cal també saber plantejar-se els problemes de creixement, d’estancament, de demografia, d’inversions, d’estructures socials... Cal també ser pacient i voler-se erudit, anar a les fonts directes, deixar de banda les opinions establertes, els tòpics, i estudiar les xifres i les corbes. De cap manera, però, no convé de restar aquí. Cal cercar els documents descriptius i subjectius, a condició de triar-los bé; i llançar-se amb resolució a l’estudi espiritual de les contradiccions –molt en especial de les contradiccions de classe i dels conflictes polítics, o religiosos, en tant que tradueixen (com ho fan sempre) el social.
Josep Fontana inicià la recerca que el conduiria a obtenir el grau de doctor sota la direcció de Jaume Vicens Vives, i disposà també dels consells i l’ajuda de Ramón Carande, que com a universitari a principis del segle XX havia rebut la influència de Francisco Giner de los Ríos, Eduardo de Hinojosa i Antonio Flores de Lemus. L’any 1916 Ramón Carande obtingué la càtedra d’«Economia Política i Hisenda Pública» a la Universitat de Múrcia, d’on en 1927 passà a la Universitat de Sevilla, i en 1944 pogué reprendre l’activitat docent. Vicens, per la seua banda, era des de 1948 catedràtic d’Història d’Espanya Moderna i Contemporània a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Quan en el curs 1954-55 entrà en funcionament la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Barcelona, amb un petit grup de professors entre els quals destacaven Manuel Sacristán, Fabià Estapé i Josep Lluís Sureda, Vicens es féu càrrec de les assignatures d’història econòmica. El curs següent Vicens es va emportar Jordi Nadal com a ajudant i poc després, Josep Fontana. Va morir l’any 1960, en plena activitat com a historiador, després d’haver fet aportacions rellevants a la història social i econòmica d’Espanya i de Catalunya, i de la publicació de dos llibres en què sintetitzava la seua original i innovadora manera de concebre aquestes dues trajectòries històriques: Aproximación a la historia de España (1953) i Notícia de Catalunya (1954). Després de la mort de Vicens, Josep Fontana va prosseguir la seua tasca docent a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona, interrompuda en 1966, l’any de la «Caputxinada», perquè fou expulsat de la universitat per la seua militància en el PSUC en companyia, entre altres professors, de Manuel Sacristán. L’any 1968 es va incorporar a la recentment creada Nova Universitat Autònoma de Barcelona, del claustre de la qual va formar part des del principi i on tingué una intervenció destacada en les comissions que redactaren els projectes d’estatuts i reglaments de la nova institució. Creada el mateix any que la Universitat Autònoma de Madrid, l’Autònoma de Barcelona pretenia obrir una via nova d’organització universitària, que contrastava amb l’estructura acadèmica arcaïtzant i anquilosada d’aquest tipus d’institucions en l’Espanya de la dictadura. Després d’obtenir el doctorat en 1970, amb una tesi de la qual, a la mort de Vicens, s’havia fet càrrec com a director Fabià Estapé, Josep Fontana coordinà el Departament d’Història, un departament interfacultatiu que impartia classes en tres centres, Filosofia i Lletres, Ciències Econòmiques i Ciències de la Informació, i durant tres cursos, de 1970 a 1973, fou agregat interí d’Història Contemporània Mundial i d’Espanya a la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de l’oposició corresponent, el 25 de febrer de 1974 prengué possessió com a catedràtic a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de València.
Sis anys de vida tenia aleshores aquesta facultat, que en 1967-68 havia començat la seua marxa amb un petit grup de professors, tres dels quals procedien de la Facultat de Filosofia i Lletres, Carlos París («Fonaments de Filosofia»), Antonio López Gómez («Estructura i Institucions Econòmiques en relació amb les Estrangeres») i Álvaro Castillo («Història Econòmica Mundial i d’Espanya»), en companyia entre altres de José Jiménez Blanco («Sociologia i Metodologia») i de Manuel Broseta («Dret Mercantil»). A mitjan curs, al febrer de 1968, s’hi va incorporar Jordi Nadal, que havia guanyat per oposició la càtedra d’Història Econòmica i dos anys després es traslladà a la Universitat Autònoma de Barcelona. Como ell mateix recordava més tard, havia trobat aleshores a València una intel·lectualitat especialment sensible als problemes de l’endarreriment econòmic. En els anys seixanta, la Universitat de València, en el context de la mediocritat imperant, s’havia convertit en un medi excepcional de desenvolupament precisament del nou tipus d’història que interessava a Josep Fontana. La tasca de José María Jover, de dos historiadors de l’entorn de Jaume Vicens Vives, Joan Reglà i Emili Giralt, de Miquel Tarradell, Julián San Valero, Antonio Ubieto i Antonio López Gómez a la Facultat de Filosofia i Lletres, de José María López Piñero des de la Facultat de Medicina, i dels seus respectius i molt nombrosos deixebles, va fer possible una conjuntura única que moltes altres universitats a Espanya mai no van conèixer. Una conjuntura única pel que fa a la recerca i a l’ensenyament d’un nou tipus d’història que proporcionava avanços en el coneixement del passat, units a la preocupació per canviar la societat i al compromís de millorar el país, a la qual cosa havia contribuït en 1962 Joan Fuster amb el seu provocador i estimulant llibre Nosaltres els valencians. Una conjuntura excepcional també pels col·loquis i trobades d’importància i transcendència per als estudis històrics, com el Tercer Congreso Español de Historia de la Medicina en 1969 i el Primer Congrés d’Història del País Valencià, inaugurat el 14 d’abril de 1971. Una conjuntura única