Figura d'assaig. Joan FusterЧитать онлайн книгу.
artista, no toqui un fons intemporal. L’existencialisme, per exemple, moviment de l’última postguerra i fill de la descomposició de la burgesia, engagé a més no poder amb el nostre temps, mostra, segons confessa Sartre, certains aspects de la condition humaine i fa possibles certaines intuitions métaphysiques, aspectes i intuïcions que cal considerar, en efecte, permanents.
9. Josep Pla ha explicat, en el pròleg de Llagosta i pollastre, el seu escepticisme respecte al «missatge personal i exclusiu» de l’escriptor. És clar que, si per «missatge personal i exclusiu» es vol entendre Déu sap quines evanescències estranyes i hipersublims, tindrà una bona part de raó Pla a considerar-ho pretensiós i pueril. Ara bé: no fora menys pretensiós ni pueril l’excés en el sentit contrari, com ell fa, afirmant que «la primera obligació d’un escriptor és observar, relatar i manifestar l’època que li ha tocat viure». Que la literatura és «el reflex d’una societat determinada en un determinat moment», com Pla suposa seguint De Sanctis, és una veritat a mitges. Aquesta idea, formulada així, oblida que entre la societat i el seu presumpte reflex literari hi ha, interferida, alguna cosa important: precisament, allò en què s’ha de produir el reflex, l’escriptor. I l’escriptor no reflectirà mai objectivament, perquè ell no és un objecte, com l’espill, sinó tot un —bon o mal— subjecte. Fins i tot si aconseguís ser objectiu en el reflex, hauríem de tenir en compte que no ho reflectirà tot, que només reflecteix allò que un criteri previ, conscient o no, l’indueix a triar. De tota manera, l’artista, reflecteixi o no la societat en què viu, és una part viva d’aquesta societat. El novel·lista —com el poeta, el pintor i el músic— és tan protagonista de la societat i de l’època seves, com ho pugui ser qualsevol altre dels seus contemporanis. Pràcticament, ho és més, i més variable, puix que ho és a consciència. Trobo que la societat, reflectint-se o no en l’obra de l’escriptor, s’hi confessa. Posats a designar les relacions entre l’escriptor i la societat, en comptes del mot «reflex» —sempre problemàtic i lligat, a més, a una estètica inoperant—, jo optaria pel de «testimoniatge».
10. Ja queda dit, doncs, que, en referir-me a l’originalitat «natural» de cadascú, no intenti de fer cap democràtica equiparació de valors. Per altra banda, si en dic «natural», no és perquè consideri l’originalitat com un mer accident biològic: va implícit en això el reconeixement de factors no natius, de formació, d’atzar, de voluntat, que hi contribueixen tant, i a vegades més, que el mateix «talent» espontani de l’artista.
TRES ADVERTIMENTS
INTRODUCCIÓ A DIARIS 1952-1960
«Durant alguns anys, i amb el sol propòsit de fixar sobre el paper les reflexions que lectures, humors o fets em suggerien, he intentat portar un diari, un quadern d’apunts assidus i confidencials». Repeteixo ací la declaració. En repensar-la, ara, potser m’inclinaria a corregir els dos últims adjectius. Les anotacions del meu diari, en efecte, no sempre han estat realment «assídues», i sobretot, mai no han tingut una autèntica vocació —diguem-ne vocació— «confidencial». L’«assiduïtat» no podia no ser sinó ben variable, subjecta a l’atzar dels estímuls i de la feina, i per tant, amb alternances més o menys marcades. És probable que, en un recompte final, el conjunt representi una certa aplicació, una relativa constància: al cap i a la fi, aquest «diari» m’ha servit de tot, de memoràndum i d’exercici, de lloc per a la digressió i per a l’acumulació de materials, i l’he aprofitat amb una freqüència bastant voluntariosa. Però, tot i això, hi ha hagut temporades que l’he deixat de banda, setmanes senceres sense escriure-hi una ratlla. I, particularment, l’operació descartava, ja per ella mateixa, d’entrada, qualsevol vel·leïtat de «confidència». No es tracta de cap «diari íntim»…
Dubto que un «escriptor» arribi mai a produir un sol paper que sigui «íntim» de debò. El simple fet d’escriure ho comporta: l’«escriptor» escriu precisament perquè algú el llegeixi, i tard o d’hora algú acaba per llegir-lo. La «intimitat», en canvi, acostuma a ser taciturna, gairebé silenciosa; en tot cas, és ben poc amiga de confiar-se a la lletra. No importa, doncs, que de vegades el tema de l’escrit sigui personalíssim, emplaçat en les misèries o en les alegries més secretes de l’autor. Des del moment que «redacta», ell ja sap que es projecta de cara al públic: en el fons, el busca. Si en ocasions adopta algunes cauteles, serà per pura fórmula o per evitar-se maldecaps imminents; però el destí últim de la «redacció» és el de caure a mans d’un lector. Samuel Pepys —que ni tan sols era «escriptor»— cal·ligrafià el seu diari amb els signes del sistema Shelton, i emprà un argot enigmàtic, mescla d’anglès, de portuguès, de francès i de llatí, en els passatges més indecorosos: tanmateix, ¿no pensava que un dia o altre serien desxifrats aquells fulls, i que obtindrien l’audiència que provisionalment eludia?
No, no hi ha «literatura íntima»: no hi ha ni «escriptura íntima». Quan escrivim —literatura o no—, ens lliurem als altres… Sigui com sigui, tampoc no anaven per aquí les meves predileccions. En decidir-me a dur un «diari», no em movia la intenció de cultivar els trucs de la «intimitat». «Agenda pública» era el títol que vaig voler donar a la frustrada publicació d’una tria de les seves pàgines, fa un parell d’anys. Però, en definitiva, me’l proposava com alguna cosa més que una «agenda pública». Havia de ser, més que res, un instrument de treball, per a mi. Exactament: una mena de dipòsit d’apuntacions, calamo currente, directes, a partir de les quals, després, em fos possible d’esbossar reelaboracions més àmplies o més estudiades. És el procediment que utilitzen la majoria de gent del ram, encara que no li donin la formalitat de «diari». En els meus càlculs, aquesta formalitat es presentava ben temptadora: m’agrada, per escrúpol, conservar l’ordre de les dates, i també, una mica, seguir la tradició del gènere. Però, fonamentalment, m’interessava el «dipòsit». D’aquest bloc de manuscrits podia sortir…
En podien sortir articles de periòdic, fitxes per a monografies, un capítol de llibre, fins i tot algun llibre complet. Una bona part de la meva feina impresa, en volum o no, té aquesta procedència. La inscripció en el «diari», és clar, no venia condicionada pel designi d’una publicació immediata. Això vol dir que, en prendre la ploma o el bolígraf, puc fer el que em ve de gust: no he de sotmetre’m a cap «limitació» greu. Un article de premsa ha de tenir una extensió determinada, un to mesurat, un motiu actual; la monografia presumptament erudita té les seves lleis; els llibres han de construir-se d’acord amb unes exigències concretes, segons la clientela els demana. En el «diari» no existeix res de tot això. Hi ha una llibertat prèvia. És una manera d’escriure «d’anar per casa»: l’escriptura en samarreta, si puc dir-ho així, i al capdavall, aquesta era l’única «intimitat» viable. A l’hora d’acudir a la impremta, calia adaptar-se a les regles del joc: l’article, la monografia, el llibre. M’hi he llançat tant com he sabut. I he de confessar que el «dipòsit» m’ha servit de molt en la tasca.
Naturalment, no tot admetia la solució rigorosa i mudada. Una nota de quatre línies podria convertir-se en un article de quatre folis, i hi guanyaria en claredat i persuasió; una cita o una dada, un esborrany d’hipòtesi històrica o literària, serien susceptibles de derivar en investigació lenta i madura; mitja dotzena de planes d’especulació, ben explotades, esdevindrien un llibre regular. Però ha calgut renunciar-hi. Per falta de temps o per sobres de mandra, o perquè la cosa no s’ho valia. Afegim-hi, encara, els apunts condemnats a quedar-se en apunts, curts o llargs, inclassificables, difícils d’encabir en les rutines editorials. Tot plegat era un romanent o un residu que no gosava sacrificar. Ben al contrari, sempre he cregut que tenia el seu camí a fer. En el 1956, quan jo tot just «començava», ja vaig reunir una sèrie de textos del «diari», i els vaig posar en mercat. El llibre es deia Figures de temps. Després en vaig preparar un altre amb la mateixa estructura: Indagacions possibles.