El rastre del llamp. Ребекка РоанхорсЧитать онлайн книгу.
malgrat la seva formació en medicina. Però llavors diu:
—Hem de girar cua? Tornem i busquem un altre camí?
Miro el sol a través de la finestreta. Creuar-se amb un coiot no és cap broma, però no veig que tinguem gaires opcions.
—No. Perdrem massa temps, si ara fem la volta. Però... —Vaig cap a un costat de la carretera. Apago el motor.— Ara és un bon moment per prendre aquest whisky.
En Kai observa com surto i m’apropo a la plataforma posterior. Abaixo la porta i hi salto a dins. Trobo la gerra de whisky entre unes mantes velles i l’agafo. Em poso dreta al darrere de la camioneta, descargolo la tapa i aixeco la gerra en senyal de salutació. M’acosto el whisky als llavis i en prenc un glop. El licor d’ambre em crema la gola. Ofereixo la gerra a en Kai.
Ha baixat de la camioneta i està dret amb els braços plegats davant la paret de la plataforma, em mira. El sol de la tarda juga a les puntes suaus dels seus cabells, crea flames blaves al voltant de la cara i li fa brillar les ratlles platejades de la corbata. Em mira fixament, com si provés d’entendre què penso, i després s’apropa per agafar la gerra. L’agafa i s’empassa el whisky lentament. I després un altre glop.
—Vas molt de festa? —pregunto.
Abaixa la gerra i inclina el cap cap a un costat, aixeca una mà per protegir-se la cara del sol.
—Suposo que no penses sermonejar-me sobre els perills de l’alcohol per als indis, oi? No em diràs pas que soc una espècie d’estereotip passat de moda.
—Només pensava que el xampany és més del teu estil.
Parpelleja i riu una mica.
—M’estaves escoltant?
—És clar que sí. Però tot això són una pila de mentides.
Riu mentre baixo de la plataforma i tanco la porta posterior. M’hi acosto i li prenc la gerra.
—Mai no n’he tastat. No hi ha una gran demanda de xampany, a la reserva. Tenia quinze anys quan es va produir la Gran Inundació. Crec que ja havia pres un glop de Coors, aleshores. És el xampany de les cerveses, així que deu comptar per a alguna cosa, oi? —Ric del meu propi acudit. Obro el dipòsit de benzina, encaixo el tamís que tinc a les mans i hi aboco el whisky. Veiem com la gerra es buida lentament i s’omple el dipòsit.
Sospira dramàticament.
—Ho superaràs.
—Ho dubto. —Es frega la boca, com si provés de recordar-ne el gust als llavis.— Així doncs, la teva camioneta funciona amb aiguardent casolà.
—Funciona amb qualsevol combustible que pugui aconseguir.
—Pensava que a Dinétah hi havia molt combustible fòssil.
—Aquest és el rumor. Però el Consell Tribal controla la benzina i es ven millor en llocs com Nova Denver i l’ERM, i altres llocs que van ser delmats per la Guerra de l’Energia. Val més la pena allà que aquí. Així que l’envien a gent que està disposada a pagar.
—Què és l’ERM?
—L’Exaltat Regne Mormó. No n’has sentit a parlar mai? És gairebé l’únic que queda a l’oest de Nova Denver, i la major part del que queda d’Arizona que no és Dinétah. He sentit que és una cosa que cal veure.
—L’ERM?
—Bé, això, però em referia al llac Powell, on hi ha les refineries. Només tres-cents quilòmetres a l’oest, prop de la vora de la Muralla. Diuen que les refineries funcionen nit i dia i que els oficials tribals viuen com reis. Seria lògic pensar que després de la Guerra de l’Energia potser farien alguna cosa diferent, saps? Distribuir-lo entre la gent. Construir un maleït panell solar.
—La cobdícia és universal —afirma en Kai. Té una expressió pensativa i la mirada una mica distant.— A Burque tenim barons de l’aigua que són així. Ho controlen tot. Pous profunds i plantes depuradores com mai has vist. Conques i vaporitzadors a les muntanyes. L’aigua els fa rics com prínceps del Renaixement. —S’apuja les ulleres d’aviador i entretanca els ulls cap al sol—. Sembla que a qualsevol lloc on hi ha un recurs natural, hi ha algú disposat a acaparar-lo per guanyar més diners dels que es pot gastar.
Penso en els Protectors, la gent que va lluitar contra les multinacionals a la Guerra de l’Energia i va perdre. Fins que la mateixa terra hi va intervenir i els va ofegar tots, independentment de la política de cadascú.
—L’aigua és vida —dic jo.
—I no es pot beure benzina —respon ell; el vell eslògan dels Protectors que tots vam aprendre de nens. Però alguna cosa a la seva veu sona estranya i, durant un segon, se li enterboleix la cara i els ulls esclaten brillants i gairebé metàl·lics. És sorprenent, i desperta els meus instints de monstre. Però abans que en pugui processar el motiu, dona un cop al costat de la camioneta i em fa saltar.— Em sorprèn que aquesta camioneta encara funcioni. Quants anys té aquesta andròmina?
M’oblido d’aquesta sensació estranya i l’arxivo per preguntar-n’hi el perquè més tard.
—No critiquis la camioneta si no vols marxar caminant ara mateix. És un clàssic. —I ho és. Una camioneta Chevy 4×4 de 1972, de dues tonalitats verdes i blanques i cromada com la reina dels concursos de bellesa que és. L’he ressuscitat més d’una vegada i mai no m’ha deixat tirada. Acarono amb afecte la plataforma posterior i deixo la gerra buida al darrere.
—És una mena de relíquia, oi? —pregunta.
—És d’acer de Detroit. Durarà més que qualsevol cotxe fabricat en els darrers cinquanta anys. Tot un garbuix de fibra de vidre i plàstic.
Ell somriu, com mesurant-me.
—Hi entens una mica, de mecànica?
—En sé algunes coses —reconec—. Si no et saps arreglar el cotxe a la reserva, has de caminar molt.
—No insinuava res —protesta, aixecant les mans—, només era una observació.
—Ah, molt bé, doncs... doncs observa des del seient del passatger. Hem de marxar. —Assimilo la posició del sol i les ombres que s’encongeixen.— Potser tenim una altra hora de camí abans que puguem descansar.
—Descansar? Si ni tan sols és migdia.
—Correcte. Aquest camí en ziga-zaga fa drecera a Twin Lakes. Podem aturar-nos allà. Llavors serà migdia i després tornarem a la carretera pels volts de les tres. Si no, farà massa calor i, si se sobreescalfa, haurem de caminar.
—Pensava que havies dit que aquesta camioneta era una mena de supermàquina.
—No, he dit que era un clàssic, i això significa que l’has de tractar amb respecte. Un cop passat Twin Lakes, la carretera és molt dolenta fins que arriba a Nahodishgish. Que el cotxe se sobreescalfi és mala cosa, però si enganxem un sot gran, l’eix se n’anirà a la merda. Saps com és de difícil substituir l’eix d’un Chevy de 1972 actualment?
—Estic perdent una mica la fe.
—No t’hi amoïnis. Et tornaré a casa d’en Tah d’una peça. —Obro la porta del costat del conductor i m’hi enfilo. En Kai entra pel costat del passatger—. Sempre que res no surti malament.
—No conduirem quan faci calor. No conduirem per les carreteres dolentes en la foscor. Què podria anar malament?
Faig un gran somriure quan encenc el motor, però els ulls involuntàriament s’adrecen al lloc on hem vist el coiot.
—Bé, sempre ens quedaran els monstres.
###
Ens aturem una mica després del migdia, com he dit, just passat Twin Lakes. Per descomptat, aquí no hi ha llacs. L’aigua que hi pogués haver aquí es va assecar ja fa molt temps.
En