El rastre del llamp. Ребекка РоанхорсЧитать онлайн книгу.
de casa, sí, però la cabana d’en Tah és una llar, el tipus de casa que surt als contes d’abans d’anar a dormir. És una cabana índia tradicional: una habitació gran en un edifici de vuit parets, fetes de troncs llargs de la mateixa mida, fermament lligats els uns amb els altres, i segellades amb ciment. Hi ha una foguera que ja crema a la cuina de fusta al centre de la cambra, i l’olor de pi és tan agradablement intensa que la noto a la punta de la llengua. Unes mantes càlides teixides en tons vermells, taronges i marrons pengen de les parets entre marcs envellits plens de fotografies descolorides de familiars somrients que no conec però envejo. Un sofà barat i desgastat predomina a la part més al sud de la cabana. Una cuina improvisada amb una pica, uns quants armaris penjats i una vella taula de fòrmica pelada dominen la part oest, directament oposada a la porta principal, orientada a l’est. El terra està fet amb terra compactada coberta amb el que sembla ser un poti-poti de mostres multicolor de catifes que no casen. Òbviament seleccionades del rebuig d’algú altre, però totes aspirades a fons. El llit d’en Tah és a la paret sud; sembla que l’ha fet fa poc. Tot està com sempre que vinc, llevat de la pila de mantes doblegades curosament a la vora del seu vell sofà.
—Tens algú dormint aquí? —li pregunto sense deixar de mirar les mantes, un record de quan era jo qui em quedava a dormir en el sofà d’en Tah.
—Mmm? —segueix la meva mirada—. Aoo. —Sí.
M’espero, però no diu res més.
—I...?
—Hmmm?
Nego amb el cap.
—Tant és. —Sé que només m’ho dirà quan estigui preparat i potser tampoc n’he de fer res.— T’he portat una cosa —li dic.
Fa un grunyit.
—Ja l’oloro.
—Ho sento.
—Has anat a caçar monstres?
—Sí. On la vols?
Arrufant els llavis assenyala la taula de la cuina.
—Per allà.
—No vols això sobre la taula. Fes-me cas.
Mira al seu voltant.
—Prop de la porta, doncs. I wóshdę́ę́’… passa, passa. Tinc una cosa especial. Un regalet!
Deixo anar el cap al costat de la porta i recolzo l’arma al seu costat.
—I doncs, què és aquest «regalet»? —pregunto mentre camino per la cabana en el sentit de les agulles del rellotge.
—Gohwééh! —Somriu amb malícia, la cara morena se li il·lumina mentre sosté una llauna del millor material de la terra. Cafè.
—D’on ho has tret, això? —Sono una mica impressionada. El cafè és car i difícil de trobar. Per sort creix en zones elevades. La majoria de llocs per sobre dels 1.500 metres van sobreviure gairebé intactes a la Gran Inundació, però això no significa que la infraestructura necessària per moure els grans tan valuosos en sortís il·lesa. He sentit històries de cafè bo, de l’etíop dolç i l’indonesi terrós que se servien en botigues especials on només es bevia cafè, però tots aquests fa temps que ja no hi són, ni tampoc els exòtics països d’on venien. Ara el cafè arriba a través de passos de muntanya des d’Aztlan... si és que arriba.
Uns minuts més tard l’aigua bull en un pot al foc. En Tah posa dues cullerades ben plenes del cafè directament dins de la cassoleta. És una quantitat molt generosa, la que comparteix amb mi. L’aroma m’embriaga els sentits immediatament i gairebé em desmaio. No soc capaç de recordar l’última vegada que vaig prendre cafè. La veritat és que la majoria de dies em conformo amb una tassa del te navajo que creix espontàniament al meu jardí. Quan m’ofereix una tassa de llautó plena del líquid espès i negre, no espero que es refredi abans de fer-ne un glop. M’escaldo, però val la pena.
En Tah té un altra olleta al foc, hi posa dues cullerades enormes de puré de blat de moro en dos bols. El puré és espès i gelatinós i la cullera queda dreta quan la clava al centre. Vull agafar la cullera, però em para la mà.
—Espera, espera! —Riu amb nerviosisme i mentre fa un petit ball ridícul, obre un dels armaris de la cuina i en treu una altra sorpresa. Sucre. Fa anys que no veia sucre. Mel de sàlvia, sí, però la vella canya de sucre pre-Inundació? El miro fixament, bocabadada.
Ell riu.
—Tanca la boca que t’hi entraran mosques, Maggie —diu amb un somriure alegre—. També vols sucre al cafè?
En vull? No ho sé pas. No recordo quin gust té el cafè amb sucre.
—Només el puré —contesto. Decideixo no jugar-me-la. El cafè és massa bo i m’enfadaré si el sucre l’espatlla.
Posa una bona cullerada de sucre al puré de blat de moro i el remeno i me’l menjo. El sucre m’esclata a la llengua de manera tan dolça que fa que em facin mal les dents, un complement perfecte al gust ametllat del blat de moro. És meravellós.
—D’on ho has tret, tot això?
—És un regal.
—Un bon regal! Qui és el teu amic?
—No és un amic, sinó un familiar. El meu net.
Ah, el convidat misteriós.
—Ha arribat aquí des de Burque. —Ho pronuncia Buuur-quei, amb una u llarga. Conec el lloc. És una ciutat a uns cent cinquanta quilòmetres a l’est de la Muralla. Era la ciutat que abans de les revoltes s’anomenava Albuquerque, ara només és el que en queda. La part d’una ciutat, la part d’un nom. Sembla just. M’han dit que és un mal lloc. Terra aspra infestada de guerres racials i barons de l’aigua. Problemes molt importants pel que fa a refugiats.
—És ell, qui m’ha portat els regals.
Assenteixo i em poso una altra cullerada plena a la boca. Faig un glop de cafè i tots dos ens concentrem en l’esmorzar. L’únic so que se sent és el de les culleres escurant les parets del bol i els xarrups esporàdics de les tasses. Per primera vegada en molt de temps, sento que em relaxo. La cabana és acollidora i familiar, i el cafè calent i terrós. Durant un moment m’oblido de monstres, noies mortes i caravanes solitàries. Tot és perfecte.
—Així doncs, has parlat amb en Neizghání? —em pregunta en Tah.
La perfecció s’esmicola. Deixo la cullera a la taula, m’ha marxat la gana.
—En Neizghání va marxar. No te’n recordes?
En Tah deixa anar un esbufec.
—Mira que sou tossuts. Tots dos. Em pensava que potser ja havia tornat.
El sucre i la cafeïna m’han arribat al corrent sanguini massa ràpid i em tremolen les mans. Les col·loco al voltant de la tassa i miro la taula on estem asseguts. Miro fixament com la fòrmica barata es pela de les vores i intento pensar què dir. No em ve al cap res gaire profund, així que em mantinc fidel als fets.
—Ja fa gairebé un any, Tah. No crec que torni.
—Que no tornarà? —Fa un soroll amb la gola que denota incredulitat.— Me’n faig creus. I dir tal cosa d’en Neizghání... És una llegenda. Un heroi. Et va salvar la vida quan... —Se li apaga la veu.
Ressegueixo la vora de la tassa amb el polze.
La veu del vell és suau, ferida.
—Ho sento, filla shi. Sé que no t’agrada pensar en aquella nit. —Sospira i pren un glop de cafè.— M’agradaria que em deixessis pregar per tu.
—No.
—No és bo, tota aquesta mort sobre teu. La cerimònia adequada podria anar bé per...
—Tah. Sisplau.
Ho