A l'horitzó. Эрнан ДиасЧитать онлайн книгу.
podien fer anar en Håkan a buscar ajuda, i a en James no li feia gràcia deixar-lo sol amb la seva dona, els seus fills i les seves coses. L’irlandès afable que havia embarcat a Portsmouth s’anava esvaint: d’ençà que havien atracat a San Francisco, la decepció l’havia anat aclaparant i ben aviat es va convertir en una ombra enutjada i desconfiada de la persona que era abans.
Encaboriat, en James va baixar al rierol amb l’àbac per separar les palletes d’or, més per costum que amb un propòsit clar, i distret, el va submergir dins l’aigua sense parar de remugar. Quan el va treure de l’aigua, el va mirar fixament, transfigurat, com si es mirés en un mirall i no reconegués la cara que hi veia. Llavors, per segona vegada en dos dies, va plorar.
Era la primera vegada que en Håkan veia or i li va semblar que aquelles palletes diminutes eren d’una pal·lidesa decebedora. Va pensar que el quars o fins i tot les escates de mica de les roques ordinàries eren més impressionants que aquelles engrunes esponjoses i opaques. Però en James ho va veure clar. Per acabar-ho de comprovar, va col·locar el granet groc i pàl·lid sobre una roca i va clavar-hi cops amb una pedra. Era dúctil i no es va trencar. No n’hi havia cap dubte: era or.
Traçant una línia des del lloc de la troballa fins a la muntanya, en James va posar-se a treballar amb el pic en un vessant engrunadís a poca distància de la riba. La seva família l’observava amb atenció. Al cap d’una estona va parar, va escopir sobre un roc i el va fregar amb la punta dels dits. Tot de sobte va empal·lidir i, esbufegant, caminant ben rígid i ensopegant com un ocell que no podia volar, es va acostar als seus fills, els va arrossegar fins al vessant del turó i els va explicar el que acabava de trobar. Amb els ulls closos, va assenyalar primer el cel, després el terra i finalment el cor, sobre el qual es va donar copets alhora que repetia les mateixes paraules una vegada i una altra. L’única que en Håkan va entendre va ser «pare». Els nens es van espantar davant la vehemència d’en James, i l’Eileen finalment va haver d’intervenir-hi quan el seu marit va agafar el més petit per les espatlles i li va deixar anar un soliloqui tan exaltat que va fer plorar la criatura. En James no es va adonar de l’efecte que el seu estat tenia en la seva família i va continuar adreçant-se amb passió a les roques, a les planes i al cel.
En molts aspectes, les setmanes següents es van assemblar a la vida que en Håkan duia a Suècia. S’encarregava principalment de collir i caçar per menjar, per la qual cosa feia llargues excursions amb els nens, com solia fer amb el seu germà. Era evident que en James no el volia pels voltants de la mina. Només li confiava feines que requerien força i que no tenien res a veure amb el treball d’extracció en si; i mentre ell movia roques, treia terra amb la pala i cavava una canal des del rierol fins a la mina, en James treballava tot sol amb el pic, el cisell i el martell. Entrava de quatre grapes dins dels forats que havia fet i en treia fragments de roca, hi escopia i els fregava amb la camisa. Treballava des de la sortida del sol fins ben entrada la nit, quan ja tenia els ulls ben eixuts i irritats de treballar a la claror feble de dos llums de querosè de metxa plana. Quan acabava la feina del dia, desapareixia en la foscor, probablement per amagar l’or, i en acabat tornava al campament per menjar i queia rendit vora el foc.
Les condicions de vida de tots plegats es van deteriorar ràpidament. Absort en la feina, en James no havia dedicat temps a construir un refugi com cal per a la seva família; en Håkan havia provat de fer una barraca rudimentària, però només servia perquè la canalla hi jugués. Exposats als elements, la roba se’ls va començar a deteriorar i sota els parracs, la pell vermella se’ls omplia de butllofes. A l’Eileen i als nens, que eren molt rossos, els van sortir unes crostes blanques i escatoses als llavis, als forats del nas i als lòbuls de les orelles. Com que en James es negava a disparar el mosquet per no atreure l’atenció cap a la seva mina, només podien complementar les provisions, cada vegada més magres, amb caça menor, sobretot galls de les artemises, que, com van descobrir ben aviat, estaven tan poc acostumats als humans que els nens s’hi podien acostar i esclafar-los el cap amb un garrot. L’Eileen els cuinava amb una salsa agredolça espessa que feia amb un tipus de baies que en Håkan no va tornar a trobar mai més enlloc. Els nens corrien amb en Håkan tot el dia, esquivant els intents poc entusiastes de la mare de fer-los classes. En James, que treballava sense parar i gairebé no s’alimentava, s’estava convertint en un espectre esprimatxat; els ulls, distrets i alhora concentrats com si veiés el món des de darrere una finestra bruta i inspeccionés el vidre llardós en comptes de mirar-hi a través, sobresortien en aquell rostre macilent i angulós. En pocs dies va perdre almenys tres dents.
Cada nit s’esmunyia cap al seu amagatall. Una vegada es va escaure que en Håkan era allà a prop i el va veure que apartava una llosa que cobria un forat i que hi ficava el que havia trobat aquell dia. En James s’hi va entretenir una estona, ajupit i espiant dins del clot. Després va tornar a col·locar la llosa sobre el forat, va cobrir-la de pedretes, es va abaixar els pantalons i hi va defecar al damunt.
Es feia imprescindible anar al poble de la vora; no ho podien ajornar més. Necessitaven provisions bàsiques i, sobretot, eines per ampliar l’explotació: a en James l’interessava més que res comprar llums que li permetessin treballar de nit. Després d’uns preparatius complexos i secrets, va decidir que era hora d’anar-se’n. Va donar a l’Eileen i els nens tot d’instruccions meticuloses que es reduïen sempre a la mateixa ordre bàsica: res de foc. Va carregar el burro amb poc equipatge i va manar a en Håkan que el seguís.
El trajecte va ser tranquil. No van trobar ningú pel camí. Rarament trencaven el silenci. El burro, feble com estava, anava al darrere de tot arrossegant les potes. En James no s’apartava la mà del pit; sota la camisa esparracada i lligat amb un cordill al voltant del coll, hi duia penjat un sac de tela. El tercer dia al matí van arribar a lloc.
El poble només ocupava una illa de cases: una fonda, una botiga, on es venia de tot, i mitja dotzena de cases amb els porticons tancats. Feia l’efecte que els edificis, rudimentaris i torts, els havien aixecat aquell mateix matí (a l’aire encara se sentia l’olor de serradures, quitrà i pintura) amb l’únic objectiu de poder-los enderrocar quan es fes fosc. Noves però precàries, com si portessin incorporat un procés de degradació, les cases semblaven impacients per enrunar-se. El carrer només tenia un costat: les planes començaven arran dels edificis.
Uns cavalls flacs i lligats a unes estaques al llarg del carrer s’estremien sota eixams de mosques. Repenjats a les parets i als marcs de les portes, uns homes fumaven aparentment immunes als insectes, que probablement eren repel·lits per la fortor del tabac. Com en James i en Håkan, aquells homes també anaven espellifats, i sota uns barrets d’ala ampla, els seus rostres colrats pel sol eren abstraccions en cuir o escorça. Així i tot, conservaven vagues vestigis de civilització que la vida a la intempèrie havia esborrat completament de l’aspecte dels nouvinguts.
En James i en Håkan van avançar sota l’escrutini silenciós dels fumadors, i aquell mateix silenci els va seguir dins la botiga. El dependent va interrompre la conversa que tenia amb un vell que duia un uniforme de la cavalleria descolorit. En James els va saludar amb un gest amb el cap. Els altres dos van respondre. Llavors es va posar a voltar per l’establiment agafant llums de querosè, eines, sacs de farina i de sucre, mantes, charqui (carn deshidratada, salada i assecada al sol), pólvora i altres provisions que va demanar a l’altre costat del taulell amb grunys lacònics. Quan en James va haver acabat, el botiguer va repassar els articles, assenyalant-los amb l’índex i el dit del mig en un gest delicat, com si els beneís, i després va presentar al client el compte escrit amb una mina de plom. En James amb prou feines el va mirar. Va anar al fons de l’establiment, es va mig amagar darrere uns barrils, es va girar d’esquena a tothom, es va encorbar com si fes alguna cosa obscena, va mirar per sobre l’espatlla un parell de vegades i va tornar al taulell, on va deixar unes quantes palletes d’or.
El botiguer devia tenir l’ull entrenat perquè, sense regatejar ni examinar-les, les va enretirar i va donar les gràcies al client. Un noi que devia tenir la mateixa edat que en Håkan però que era la meitat d’alt que ell va començar a arrossegar el que havien comprat cap a fora. El de l’uniforme se’n va anar sense acomiadar-se.
Mentre carregaven el burro, en James i en Håkan van anar a la fonda. Uns quants clients van girar el cap, d’altres van