Escriure. Stephen KingЧитать онлайн книгу.
i Elvis Presley encara no, i tocaven. Jo vivia prop del campus, a les habitacions Ed Price (set dòlars la setmana, amb un canvi de llençols). L’home havia arribat a la Lluna, i jo, a la llista d’alumnes problemàtics. Era una època de miracles i prodigis.
Un dia de finals de juny d’aquell estiu, una colla dels que treballàvem a la biblioteca dinàvem a la gespa de darrere de la llibreria universitària. Entre en Paolo Silva i l’Eddie Marsh, hi havia asseguda una noia esvelta amb una rialla estrepitosa, els cabells tenyits de vermell i les cames més boniques que havia vist mai, que destacaven sota una minifaldilla groga. Duia un exemplar de Soul on Ice, d’Eldridge Cleaver. No me l’havia creuat per la biblioteca i no em podia creure que una estudiant d’universitat pogués riure d’una manera tan meravellosa i desvergonyida. A més a més, per molt que fos bona lectora, renegava com una obrera, no com una estudiant (jo ho podia dir perquè havia treballat en una fàbrica). Es deia Tabitha Spruce. Al cap d’un any i mig ens vam casar. Encara estem casats i mai s’està de recordar-me que quan la vaig conèixer em vaig pensar que era la nòvia de poble de l’Eddie Marsh, no una estudiant. Potser una cambrera lectora, que treballava a la pizzeria i tenia la tarda lliure.
23
Ha funcionat. El nostre matrimoni ha durat més que tots els dirigents mundials excepte Castro, i si seguim parlant, discutint, follant i ballant els Ramones –gabba-gabba-hey!– és probable que segueixi funcionant. Veníem de diferents tradicions religioses, però la Tabby, com a feminista, mai ha tingut gaire afició pel catolicisme, on els homes dicten les normes (inclosa la directiva divina de fer-ho sempre sense condó) i les dones renten la roba interior. I jo crec en Déu però no m’interessa la religió organitzada. Tots dos veníem de classe treballadora, tots dos menjàvem carn, érem demòcrates típicament reticents de tot el que hi havia fora de Nova Anglaterra. Érem sexualment compatibles i monògams per naturalesa. Malgrat tot, el que ens uneix més profundament són les paraules, el llenguatge i l’ofici compartit.
Quan ens vam conèixer, tots dos treballàvem en una biblioteca, i jo vaig enamorar-me d’ella en un taller de poesia la tardor del 1969, quan jo feia quart i la Tabby tercer. Vaig enamorar-me d’ella, en part, perquè jo entenia què escrivia. Vaig enamorar-me d’ella perquè ella sabia què escrivia. També perquè duia un vestit negre sexi i mitges de seda, de les que van amb lligacames.
No vull ser gaire despectiu amb la meva generació (o sí: vam tenir l’oportunitat de canviar el món i vam acabar optant per la teletienda), però hi havia la idea, entre els estudiants que escrivien que coneixia llavors, que la bona escriptura sortia espontàniament, en un rampell d’inspiració que s’havia d’atrapar al vol; si volies «assaltar els cels», no podies passejar-te simplement amb un piolet a la mà. Potser l’ars poètica del 1969 mai va quedar més ben expressada que en aquella cançó de Donovan Leach que feia així: «First there is a mountain / Then there is no mountain / Then there is». (Primer hi ha una muntanya / Després ja no hi ha cap muntanya / Després sí.) Els aspirants a poetes vivien en un món de rosades fabuloses, com de Tolkien, i caçaven els poemes directament de l’èter. L’opinió era força unànime: l’art de veritat venia del... més enllà! Els escriptors eren taquígrafs ungits pel dictat diví. Com que no vull avergonyir cap dels meus companys de l’època, aquí teniu una versió inventada del que comento, a partir de trossos de poemes de veritat:
tanco els ulls
en la fosca veig Rodan Rimbaud
en la fosca
empasso la tela
de la solitud
cornella soc aquí
corb soc aquí
Si li preguntaves al poeta què volia dir aquest poema, molt probablement et miraria despectivament i es faria un silenci força incòmode. És evident que el fet que el poeta hagués estat incapaç d’explicar-te res dels mecanismes de la creació no es considerava gens important. Si se li insistia, l’autor o l’autora podia respondre que no hi havia cap mecanisme, només el brot d’emoció seminal: primer hi ha una muntanya, després no hi ha cap muntanya, després sí. I si el poema té poca gràcia, si es basa en la premissa que paraules tan genèriques com solitud volen dir el mateix per a tothom —ei, tio, què passa, deixa’t estar de merdes antiquades i queda’t amb la moguda. No combregava gaire amb aquesta actitud (encara que no m’atrevís a dir-ho en veu alta, almenys no explícitament) i estava encantat que a aquella preciositat vestida de negre i amb mitges de seda tampoc li fes el pes. No és que ho digués explícitament; tampoc calia: el que escrivia ja era prou clar.
Fèiem el taller un cop o dos a la setmana al menjador del professor, en Jim Bishop. Devíem ser una dotzena d’alumnes i tres o quatre professors que treballàvem en una meravellosa atmosfera d’igualtat. Abans del taller, es mecanografiaven i mimeografiaven els poemes en el departament de literatura. Els poetes recitaven mentre la resta llegíem el poema. Aquí teniu un dels poemes que va escriure la Tabby aquella tardor:
CÀNTIC GRADUAL PER A L’AGUSTINE
Qui desperta a ple hivern l’os més prim?
Les rialles adormides de les llagostes,
el xivarri dels somnis de les abelles,
l’olor de mel de la sorra del desert
que el vent duu en el seu úter
cap als turons llunyans, cap a les cases de Cedre.
L’os ha sentit la promesa clara.
Algunes paraules alimenten; omplen
més que un munt de neu en una safata de plata
o el gel que vessa de bols daurats. Els resquills de gel a la boca de l’amant no són sempre millors,
ni el desert que sempre somia un miratge.
L’os que es desvetlla entona un càntic gradual enredat en la sorra que conquereix ciutats
en cicles lents. El seu elogi sedueix
el vent que passa cap al mar
on un peix, atrapat en una xarxa ben travada,
sent la cançó de l’os en la neu perfumada de frescor.
Es va fer un silenci quan la Tabby va acabar de llegir. Ningú sabia exactament com reaccionar. Semblava que el poema tingués tot de cables que tibessin cada vers fins a fer-los gairebé brunzir. Vaig pensar que la combinació del llenguatge elaborat i l’imaginari delirant era emocionant i clarivident. El seu poema em va fer sentir menys sol en la meva creença que la bona literatura pot ser, alhora, embriagadora i explicar alguna idea. Si la persona més seriosa del món podia follar com un boig (de fet, es pot embogir en ple caos sideral de l’acte en si) per què un escriptor no podia perdre la xaveta i seguir tocant de peus a terra?
Del poema també m’agrada una certa ètica del treball, alguna cosa que suggeria que escriure un poema (o un conte, o assaig) tenia tant en comú amb fregar el terra com amb raptes mítics de revelació. Hi ha un moment a A Raisin in the Sun que un personatge crida: «Vull volar! Vull tocar el sol!» i la seva dona contesta: «Primer acaba’t els ous ferrats».
En el debat de després de la seva lectura, va quedar clar que la Tab entenia el seu poema. Sabia exactament què havia volgut dir i ho havia dit gairebé tot. Coneixia sant Agustí (354-430) perquè era catòlica i era estudiant d’història. La mare d’Agustí (també santa) era cristiana, però el seu pare, pagà. Abans de la conversió, Agustí només volia dones i diners. Després, va continuar lluitant contra els seus impulsos, i se’l coneix per la pregària del llibertí, que fa així: «Déu meu, fes-me cast... però encara no». La seva obra se centra en la lluita de l’home per renunciar a la fe en si mateix a favor de la fe en Déu. I de vegades es comparava amb un os. Un gest típic de la Tabby és abaixar el mentó quan somriu: la fa semblar alhora sàvia i guapíssima. Llavors ho va fer, me’n recordo, i va dir:
–A més a més, m’agraden