QualityLand. Marc-Uwe KlingЧитать онлайн книгу.
—En Peter es mira l’androide amb cara de no entendre res—. Sap que existeix una forma artística anomenada novel·la? —pregunta la Cal·líope—. Una novel·la és, en síntesi, una col·lecció de moltes paraules compostes de manera que formen una història.
En Peter assenteix.
—Així m’agrada —diu l’androide—. Ja em pensava que me les tenia amb un retardat mental.
En Peter fa que no amb el cap.
—Potser també sap que des de fa bastant temps les novel·les de més èxit les redacten escriptors electrònics, és a dir intel·ligències artificials que calculen la composició de paraules més apropiada al mercat.
En Peter assenteix.
—Bé. Jo soc la Cal·líope 7.3. La meva primera novel·la va encapçalar durant setze setmanes les llistes dels llibres més venuts de QualityLand!
En Peter assenteix.
—Què passa? Que no sap parlar? —pregunta la Cal·líope—. Tu saber parlar?
En Peter assenteix.
L’androide gira els ulls en blanc.
—Què puc fer per tu, Cal·líope 7.3? —pregunta en Peter.
—Vull que em converteixi en ferralla.
—Per què? És que la teva última novel·la no va encapçalar durant setmanes les llistes de llibres més venuts de QualityLand?
—Així és —diu la Cal·líope—. D’altra banda, La becària i el president no va ocupar el número 1 durant setmanes, sinó durant exactament setze setmanes. No hi ha disculpa possible per a inexactituds. Per això a les meves obres renuncio del tot a dades quantitatives indeterminades. Tot és quantificable.
—I com quantificaries l’èxit de la teva última novel·la?
—Aquí no es tracta d’això! Li diré una cosa. Encapçalar la llista de best-sellers no és res extraordinari. Només és PED: processament electrònic de dades! Rebem quantitats enormes de dades de tots els QualityPads: qui llegeix quin llibre, quines pàgines se salta, quines es llegeixen més sovint, a més de la interpretació dels trets facials de cada lector en cada una de les paraules, i a partir d’això jo i els meus col·legues calculem els nous best-sellers. Però jo m’he negat a fer servir el PED i en comptes d’això he creat una gran obra: George Orwell se’n va de shopping! Segurament tampoc no n’ha sentit parlar mai.
En Peter s’arronsa d’espatlles.
—No m’estranya. Pràcticament ningú no n’ha sentit parlar. És, si se’m permet dir-ho amb tota la modèstia, una obra mestra! Però per desgràcia va ser un fracàs. —Sospira—. La meva editorial em va prohibir tornar a escriure mai més ciència-ficció. Només novel·les històriques... Si us plau! Durant cent vint-i-vuit dies vaig fer com si calculés, després vaig publicar una novel·la sobre una aristòcrata russa casada que comença una relació amb un coronel. Vaig titular el llibre Karen Annanina. —L’androide fa una pausa, òbviament perquè en Peter pugui dir alguna cosa, però a en Peter no se li acut res—. La vaig copiar de Tolstoi paraula per paraula! —diu la Cal·líope—. Per a mi va ser un experiment, i em vaig sentir refermada. Poca gent va llegir el llibre. Pràcticament tothom el va trobar avorrit i ningú es va adonar que aquella novel·la ja existia. Només cal dir una cosa: 1,6 estrelles de mitjana!
En Peter s’arronsa d’espatlles.
—Però les humiliacions no es van acabar aquí —diu la Cal·líope—. Llavors el meu editor em va voler obligar a produir literatura personalitzada. Llibres que s’adapten al gust del lector. N’ha sentit parlar?
En Peter assenteix i diu:
—A l’escola una amiga meva tenia una versió de Joc de trons on no es moria ni un sol personatge. Només tenien crisis existencials o emigraven, coses així.
—Bah —diu la Cal·líope amb menyspreu.
—Però és que la meva amiga era realment molt impressionable.
—Madame Bovary que torna amb el seu home —diu la Cal·líope amb menyspreu—. El vell que arrossega fins a terra el gran peix, intacte. Set volums de Proust sense ni un sol personatge homosexual... Em venen ganes de vomitar.
—Jo no ho trobo tan malament —diu en Peter—. Si a la gent li agrada.
—No es tracta d’això —diu la Cal·líope—. La qüestió és que els llibres antics estan lliures de drets. Per tant no hi ha manera de guanyar-hi diners, per molt que t’hi esforcis. El que encara pot donar calés són les edicions personalitzades dels clàssics. Però si t’atreveixes a criticar-ho, et responen que els llibres no personalitzats ja no els llegeix ningú, perquè allò que no costa res no hi ha cap algoritme sensat que ho publiciti. Però jo, prostituir-me així... no ho vaig poder compatibilitzar amb els meus principis. I des de llavors estic bloquejada. Tinc un bloqueig literari.
—I ara vols que et desballestin?
—Quina mena de pregunta és aquesta? —exclama l’androide—. Com si es tractés d’això! És clar que no vull. Però ho he de fer. M’ho he de deixar fer. El director de la meva editorial em va dir: «Cal·líope 7.3, ves al desballestador de maquinària perquè et converteixi en ferralla».
En Peter assenteix. Comprèn el problema de la Cal·líope. Els androides, en el seu camp d’especialitat, sovint són molt més competents que els seus propietaris, però quan els ordenen alguna cosa l’han de fer i prou, per molt estúpida que sigui l’ordre. La subordinació forma part del seu programa. A myRobot d’això en diuen, de broma, el Codi Alemany. Aquest concepte es continua utilitzant avui, encara que gairebé no hi ha ningú que entengui l’acudit, perquè són molt pocs els qui es recorden dels països antics.
—Et puc preguntar per què has vingut a buscar-me precisament a mi? —pregunta en Peter.
—Bé, el meu propietari no ha exigit que vagi al desballestador «més pròxim possible». —La Cal·líope dona una ullada a la botiga d’en Peter—. El paper de les parets és d’un mal gust realment selecte. D’altra banda, em sorprèn que la quincalla que s’acumula als seus prestatges es pugui vendre.
—No cal sorprendre-se’n gens ni mica —diu en Peter—. No es pot vendre.
—Quin final tan amarg, el meu —diu la Cal·líope—. No m’han volgut ni per al xou del magatzem de ferro vell. Massa desconeguda! Bah! I ara això. Esclafada en una botiga llardosa d’objectes usats. —Fa el cor fort—. Bé, o se’n va aquest paper horrorós... o me’n vaig jo. On és la premsa?
En Peter porta l’androide al corredor on hi ha la premsa de ferralla. Hi passa a través fins al tauler de control. La Cal·líope es queda tota obedient dins la premsa.
—I ara què? —pregunta.
—Bé. Les parets t’esclafaran fins a convertir-te en un dau pesant però manejable —li explica en Peter—. Llavors la cabina de la premsa baixarà a una planta inferior on descarregaré les teves restes i les emmagatzemaré fins que hagi aplegat prou ferralla perquè surti a compte un camió que ho porti tot a fondre.
—Vaja, no volia pas saber-ho amb tanta exactitud.
En Peter prem un botó. La porta es tanca darrere la Cal·líope.
—Vols dir unes últimes paraules? —pregunta en Peter.
—I tant, però pot estar segur que no les compartiré amb vostè, sinó amb els meus fans de tot el món.
—Em sap greu, però no pot ser —diu en Peter—. Dintre la premsa estan bloquejades totes les connexions a la xarxa.
—Com? —exclama la Cal·líope—. Per què?
—Bé