Sońka. Ignacy KarpowiczЧитать онлайн книгу.
Va començar a dir alguna cosa, però parlava d’una manera monstruosa, no vaig entendre ni un borall del que volia, parlava en un dialecte infernal, gutural; en aquella llengua d’ell cruixien els troncs de joves bedolls, es trencaven els cabirons i no hi havia res que es relacionés amb res, únicament que tot amb tot es desfeia. Vaig demanar a Déu que em tragués el dimoni del davant, vaig pregar i pregar, tancant les parpelles fins que començaren a giravoltar davant meu uns rosegons de pa ataronjats. No va ser fins més tard que tot va tornar al silenci, i jo vaig notar el tacte d’una pell nua, estranya. L’olor de midó. Pensava que la meva mare havia tornat, per fer-me alçar la cara en direcció al camí. Que el mal ja s’havia allunyat, allunyat del tot per la falda de la mare: amb la moto i la figura negra.
Vaig permetre que aquella pell nua, estranya, que m’agafava per sota de la barbeta, em dirigís la cara cap al sol. Aleshores, els meus ulls van trobar-se amb uns altres: amb uns ulls blavíssims, profunds i alegres, enormes, brillants i terriblement tristos. Pensava que era així com havia de ser el mar, com havia sentit a dir algun cop dels jueus de Gródek. Era això el que vaig pensar, una aigua sense final, no es travessa, cal enfonsar-s’hi, i al cap de no res vaig començar a sanglotar, perquè havia entès que estava encantada, captiva i enamorada, per bé i per mal. Vaig entendre que Khospadz hi havia posat el seu segell, jo n’olorava la cera. El Senyor va unir els nostres destins, el seu en la pell negra i el meu en el vestit de flors.
L’home, assenyalant-se amb la mà el cor, va dir:
—Joachim.
Em va mirar.
—Joachim —va repetir—. Und Sie?
Sentia com m’enrojolava. Encara m’estava coent sota la barbeta el tacte de la seva pell. Encara em punxaven les marques de les llàgrimes.
—Sońka —vaig respondre amb la veu més baixa possible, però ell ho va sentir.
—Sońka —va somriure—. Sehr gut.
Va anar cap a aquell bressol negre del costat de la moto i en va treure alguna cosa. Em va donar un cadell llanut adormit: un gos llop petit, marronós. Em va donar un collar de pell per al gos.
—Sońka und Joachim —va dir, i aleshores va pujar a la moto i va marxar, i va aixecar un núvol de pols.
Em vaig quedar amb el cadell adormit. No sabia què fer. Em sentia com una llavor llençada en un camp de pedres. Feia girar entre els dits el collar, intentant llegir-ne unes lletres estranyament estilitzades. No tenia gaire traça amb la lectura, tan sols el que ens havia ensenyat el Popa, a més, no eren lletres que jo conegués, perquè, entre nosaltres, a l’Església ortodoxa les lletres semblen cadiretes, però per una espècie de miracle, vaig aconseguir llegir-les.
—Borbus —vaig dir, i aleshores el cadell va alçar el musell cap a mi.
Així és com li vaig posar nom. Borbus I.
—Borbus —va dir a l’aire l’Igor.
—Borbus —va repetir la Sońka i es va aixecar del tamboret per posar més llet.
I darrere la finestra, la Borbus, Borbus XII, va udolar silenciosament al sol. L’Igor va posar-se al cap un bolígraf, un full de paper, l’smàrtfon, el dictàfon, i l’extracte electrònic del compte on anotava la història de la Sońka. Rumiava si no calia indicar amb més intensitat la parla d’allí o d’aquí (depenia de si mirava des del lloc en què es trobava en aquell moment o més aviat de Varsòvia), o eliminar algunes relacions, metàfores, comparacions, massa urbanes, que a la Sońka mai no se li haurien acudit. O potser sí?
Sí, ves, va pensar, el que he de fer és recalcar el caràcter universal d’aquesta història, la seva narració, que pressento però que encara no he conegut. Aquesta història ha de ser comprensible especialment per als altres, aleshores també serà comprensible per a mi.
Va empassar-se una mica de llet.
—Així que us dieu Sońka —va dir—. Jo em dic Igor. Igorek.
La Sońka va pensar que un nom com aquell no existia, no allí. Potser algun Ihar? En la llengua de la Sońka no hi havia la consonant g. Tant hi fa, mostrant en el seu somriure una bella pròtesi i assenyalant-se amb la mà boteruda el pit, va dir:
—Sońka. Sońka.
Ara ja sabem els nostres noms, va pensar, amb una certa concessió a la mentida.
I després li van venir, a ell, uns pensaments tenebrosos.
La Sońka callava. Sentia alegria i satisfacció, que se li estenien pel cos oblidat i abandonat en un ramal. I a l’agost tornarà a passar una cosa important, una cosa de nou definitiva. Va aixecar-se i del bagul del dormitori en va treure alguns drapets, que va donar a l’hoste, avergonyida.
—Na, pakhladzi21 —va dir en veu alta.
L’hoste no tenia pressa a desfer aquell fardell. Primer el va sospesar amb la mà, una mica estranyat, i una mica encuriosit. No pesava gaire, però el que és important no pesa gaire, igual com el que no és important. Per això és tan fàcil confondre una cosa amb l’altra, enredar-les i perdre-s’hi.
L’Igor mirava aquella tela esfilagarsada. Tenia un pom de flors seques, un drap fet miques amb una gran taca marró. Va concentrar la mirada en aquella taca: cafè?, cacau?
—Kheta jakho krou22 —va dir en veu baixa la Sońka.
Vaig donar a aquell cadell un tros de pa xop de llet. Tenia por que el pare no em deixés tenir aquell regal. Va tornar molt borratxo, tan borratxo que ni tan sols es va preparar per pegar-me, tan sols es va llençar a la màrfega i es va quedar adormit com un soc, i jo desitjava que aquell somni fos una roda de molí en el coll del pare, que aquella roda l’anés estirant cap al fons, que el pare notés la nit i el fred, els ratpenats en els cabells, i unes sangoneres a les parpelles, que s’espantés i tornés transformat: millor per a en Janek i en Witek, millor per a mi i els jivine.23
Perquè el meu pare era el diable. Uns diables que havien fet cau en ell, molt treballadors i que no deixaven de pregar. No diferenciaven el pare dels altres pares, hi havia una quantitat tal de diables allí als pobles que un camell no entraria al paradís.
Jo no podia dormir. Tot havia canviat en mi. Per això, vaig sortir de casa, al banc, on m’havia assegut unes hores abans: feia molt, molt temps. Vaig trencar la prohibició del pare. «Pa notxe tolki kate i bladzi lajatx»,24 deia ell. Tenia por d’aquella voluntarietat, i encara tenia més por del meu atreviment. Tot en mi havia canviat. Era la mateixa i també una altra a la vegada, girada com un vestit al revés. Tenia més por del futur que de la fúria del pare, perquè la fúria ja la coneixia; el futur, no. Mirava el cel. Mirava aquella cúpula amb milions d’estrelles. Senyor meu, pregava, tens milions d’estrelles, dona-me’n una, la més petita, fes-la caure amb un dit o amb un esternut, i jo pensaré un desig. L’estrella més petita, pot ser escantellada, t’ho prego, dona-me-la.
I pel que es veu, la meva marona va intercedir per mi, perquè va triar una estrella, potser no era gaire gran, però estava molt ben feta i era quasi nova, i la va llençar a la Terra. Vaig cloure els ulls, i vaig formular un desig. Encara vaig tenir els ulls tancats, i el meu desig em va deixar una marca de foc al cor. Era un desig com la tapa d’un fèretre. Era un desig molt breu: com a molt una paraula, segurament menys.
—Joachim —l’Igor va evocar amb una veu tranquil·la l’eco del desig dissortat i voraç de la Sońka.
Ara la Sońka es mirava amb els ulls ben oberts aquell jove de ciutat, ros i ja amb indicis de calvície, amb entrades com un riu mandrós, aquell noi d’olor elegant i sense taques de suor a les aixelles, que ja havia envellit, i passava a ser cada cop més transparent i com més savi cada minut que passava. Un noi que havia vingut d’una llunyania invisible per escoltar, entendre i acomiadar la Sońka. Un noi que tenia alguna cosa que feia que un se’l volgués endur a casa, encara que no se sabia si per gaire temps.
La