Lèxic familiar. Natalia GinzburgЧитать онлайн книгу.
congelada!», deia la mare, però amb alegria, perquè li agradava molt l’aigua freda. «Encara estic tota congelada! Quin fred que fa!».
I sortia a donar una volta pel jardí, embolicada amb el barnús, amb una tassa de cafè a la mà. Els meus germans eren tots a l’escola i, en aquell moment, a casa, hi havia una mica de pau. La mare cantava i agitava els cabells molls en l’aire del matí. Llavors se n’anava a l’habitació de planxar amb la Natalina i la Rina.
L’habitació de planxar també s’anomenava «l’habitació dels armaris». Hi havia la màquina de cosir; i allà s’estava tot el dia la Rina, cosint a màquina. Aquesta Rina era una mena de modista a casa: però només se li donava bé repassar els nostres abrics i posar pegats als pantalons. De vestits, no en feia. Quan no era a casa nostra, era a casa dels Lopez: la Frances i la mare se la passaven. Era una dona menuda, menuda, una mena de nana. A la mare li deia «senyora maman», i quan es trobava el pare pel passadís fugia com un ratolí, perquè ell no la suportava.
«La Rina! Avui també hi és, la Rina! —s’enfuriava el pare—. No la suporto! És una xafardera! I a més, no se li dóna bé fer res!». «Però si els Lopez la demanen sempre», deia la mare per justificar-se.
La Rina tenia un humor canviant. Quan venia a casa després d’un temps sense venir, es mostrava afable i s’oferia a fer mil feines: deia que refaria tots els nostres matalassos i coixins, que rentaria les cortines, que trauria les taques de les catifes amb el pòsit del cafè, com havia vist fer a casa de la Frances. Però ben aviat se’n cansava, s’emprenyava amb en Lucio i amb mi, que érem amb ella perquè abans ens havia promès que aniríem a passejar i ens donaria caramels. En Lucio, el fill petit de la Frances, venia gairebé cada dia a jugar a casa. «Deixeu-me en pau! Haig de treballar!», deia la Rina, sorruda, mentre cosia a màquina, i es barallava amb la Natalina.
«Aquesta Rina del dimoni!», deia la mare els matins que la Rina, sense haver avisat, no es presentava a casa, i no sabíem on s’havia ficat, i la Frances tampoc no l’havia vista. Hi havia matalassos i coixins, per iniciativa seva, desfets, flocs de llana amuntegats a «l’habitació dels armaris», i catifes sobre les quals el pòsit del cafè havia deixat taques groguenques. «Aquella Rina del dimoni! No deixaré que torni més!». La Rina, al cap d’unes setmanes, tornava: alegre, amable, plena d’iniciatives i promeses. I la mare oblidava de seguida els errors que havia comès, i tornava a l’habitació dels armaris a escoltar la xerrameca de la Rina, que cosia a màquina, ràpida, fent anar el pedal amb el seu peu minúscul de nana, calçat amb una sabatilla de tela.
La Natalina s’assemblava a Lluís xi, deia la mare. Era baixeta, gràcil, amb la cara allargada, els cabells a vegades ben pentinats i llisos, i d’altres vegades fastuosament arrissats amb els rulls. «El meu Lluís xi», deia la mare al matí, quan la veia entrar al dormitori, feréstega, amb una bufanda al coll, amb la galleda i el raspall a la mà. La Natalina confonia els pronoms femenins i masculins. Deia a la mare: «Ella ha sortit aquest matí sense l’abric». «Qui, ella?». «El senyoret Mario. Ell ens ho hauria de dir». «Qui, ell?». «Ell, ell, senyora Lidia!», deia la Natalina ofesa, sacsejant la galleda.
La Natalina era, explicava la mare quan en parlava amb les amigues, «un llamp», perquè feia les feines de casa amb una rapidesa extraordinària; i era «un terratrèmol» perquè ho feia tot amb molta violència i soroll. Tenia un aire de gos apallissat, perquè havia tingut una infantesa infeliç; era òrfena, havia crescut entre orfenats i hospicis, i després havia servit a mestresses sense pietat. Per aquelles antigues mestresses, de les quals explicava que li donaven unes bufetades que li causaven mal de cap durant dies, sentia una mena de nostàlgia. Per Nadal, els escrivia unes postals sumptuoses i daurades. Els enviava també, a vegades, regals. No tenia mai una moneda a la butxaca perquè era generosa, li agradava gastar, i sempre estava disposada a fer préstecs a algunes de les seves amigues, amb les quals sortia els diumenges. Aquell aire de gos apallissat el va conservar sempre; es desfogava amb nosaltres, i sobretot amb la mare, amb una voluntat sarcàstica, despòtica i tossuda. Es divertia amb la mare, a qui estimava amb tendresa, i la mare també l’estimava amb tendresa; era una relació brusca, sarcàstica i gens servil. «Sort que ell és una senyora, si no, com s’ho faria per guanyar-se la vida, ell, que no és bona per fer res», deia a la mare. «Ell, qui?». «Ell, vostè, vostè».
A casa vivíem sempre en el malson dels rampells del pare, que explotaven de forma sobtada, sovint per motius insignificants, per un parell de sabates que no trobava, per un llibre que no era al seu lloc, per una bombeta fosa, per un lleuger retard en el dinar o per un plat massa cuit. Vivíem, també, en el malson de les discussions entre els meus germans Alberto i Mario, que també explotaven de forma sobtada, de cop i volta sentia a la seva habitació un soroll de cadires que anaven per terra, i de cops a la paret, després crits esgarrifosos i salvatges. L’Alberto i en Mario eren dos nois grans, fortíssims, que quan es barallaven a cops de puny es feien mal, en sortien amb el nas sagnant, els llavis inflats i la roba estripada. «Que es matn!», cridava la mare, sense pronunciar la e a causa de la por. «Beppino, vine, que es matn!», cridava al pare.
La intervenció del pare era, com totes les seves accions, violenta. Es llançava al mig d’aquells dos que es pegaven i els cobria de bufetades. Jo era petita i recordo amb terror aquells tres homes que lluitaven com salvatges. També els motius pels quals es pegaven l’Alberto i en Mario eren fútils, igual de fútils que els motius pels quals explotava la còlera del pare: un llibre que no trobaven, una corbata, l’ordre per anar al lavabo. Un cop que l’Alberto va plantar-se a l’escola amb el cap embenat, un professor li va preguntar què li havia passat. Ell es va posar dret i va dir: «El meu germà i jo ens volíem banyar».
Dels dos germans, en Mario era el més gran i el més fort. Tenia unes mans dures com el ferro, i, en moments de còlera, una frenesia nerviosa li enrigidia els músculs, els tendons i les mandíbules. De petit havia estat una mica gràcil, i el pare el portava a caminar per la muntanya per fer-lo més fort: d’altra banda, igual que feia amb tots nosaltres. En Mario va engendrar un odi molt profund per la muntanya, i tan bon punt va poder desfer-se de la voluntat del pare, va deixar d’anar-hi. En aquells anys, però, encara hi havia d’anar. Les seves enrabiades també es desencadenaven, a vegades, sobre les coses: a vegades no era l’Alberto l’objecte de la seva ràbia, sinó alguna cosa que no obeïa el furor de les seves mans. Els dissabtes a la tarda, baixava al soterrani a buscar els esquís i, mentre els buscava, el dominava una còlera silenciosa, o bé perquè no els trobava, o bé perquè les fixacions no s’obrien, per molt que ho intentés. En aquella còlera, és clar, hi eren presents l’Alberto i el pare, malgrat que en aquell moment no hi fossin; l’Alberto, perquè utilitzava coses seves, i el pare, perquè s’obstinava a portar-lo a la muntanya quan ell, la muntanya, l’odiava, i perquè li feia portar esquís vells amb fixacions rovellades. A vegades s’emprovava les botes i no se les podia calçar. Feia un gran enrenou al soterrani, allà tot sol; i nosaltres sentíem, des de dalt, un gran soroll. Llançava a terra tots els esquís que hi havia a casa, en colpejava les fixacions, les sabates, les pells de foca, desfeia les cordes i esbotzava calaixos, donava puntades de peu a les cadires, a les parets, a les potes de les taules. Recordo haver-lo vist un dia, a la sala d’estar, assegut tranquil llegint el diari: de cop i volta el va envair una d’aquelles enrabiades silencioses, i va començar a estripar el diari furiosament. Xerricava les dents, picava de peus a terra i estripava el diari. Aquella vegada ni l’Alberto ni el pare en tenien cap culpa. Senzillament, en una església que hi havia a prop de casa tocaven les campanes i aquell so insistent l’havia exasperat.
Una vegada, a taula, després que el pare l’escridassés, tot i que no va ser l’escridassada més terrible, va agafar el ganivet del pa i va començar a rascar-se el dors de la mà. En van omplir gibrells de sang: recordo l’espant, els crits, les llàgrimes de la mare, i el pare també espantat, cridant, amb gases estèrils i tintura de iode.
Després d’haver-se barallat i pegat amb l’Alberto, en Mario passava un dies «fent morros» o «de mala lluna», com deien a casa. S’asseia a taula pàl·lid, amb les parpelles inflades, els ulls ben petits; en Mario sempre tenia els ulls petits, aclucats i allargats, com un xinès; però en aquells dies «de mala lluna» se li reduïen a dues