Les petites virtuts. Natalia GinzburgЧитать онлайн книгу.
«Ell i jo», escrit a Roma a l’estiu del 1962 i crec que inèdit fins ara.
«El fill de l’home», escrit a Torí el 1946 i publicat al diari L’Unità.
«El meu ofici», escrit a Torí a la tardor del 1949 i publicat a Ponte.
«Silenci», escrit a Torí el 1951 i publicat a Cultura e realtà.
«Les relacions humanes», escrit a Roma a la primavera del 1953 i publicat a Terza generazione.
«Les petites virtuts», escrit a Londres a la primavera del 1960 i publicat a Nuovi Argomenti.
Les dates són importants i indicatives perquè expliquen els canvis d’estil. No li he fet correccions a pràcticament cap dels escrits, perquè sóc incapaç de corregir un text meu, excepte en el moment en què l’estic escrivint. Un cop ha passat el temps, ja no sé corregir-lo. Per tant, és possible que aquest llibre no tingui un estil uniforme, i me n’excuso, d’això.
Dedico aquest llibre a un amic meu, de qui no en diré el nom. No apareix en cap d’aquests escrits i, no obstant, n’ha estat el meu interlocutor secret en bona part. No hauria escrit molts d’aquests assajos si no hagués parlat amb ell de vegades. Ell ha donat legitimitat i llibertat d’expressió a determinades coses que jo havia pensat.
Vull expressar-li aquí el meu afecte i el testimoni de la meva gran amistat, passada, com qualsevol amistat vertadera, a través del foc de les discòrdies més violentes.
Roma, octubre del 1962
No crec tenir moltes més coses a afegir a allò que ja vaig dir d’aquest recull d’escrits quan es va publicar, el 1962.
Pel que fa a «Hivern als Abruços», potser cal explicar la frase «allò nostre era un exili»: als Abruços, nosaltres estàvem confinats, o, més ben dit, «érem internats civils de guerra». El poble era a prop de la ciutat de l’Aquila, i potser per això hi havia una àguila pintada al sostre d’una habitació de casa nostra. En aquell poble ens hi vam quedar tres anys. Des d’aleshores, em diuen, ha canviat molt; s’ha convertit en un indret turístic, un lloc d’estiueig. Jo no l’he tornat a veure amb aquesta nova forma, ni desitjo tornar-lo a veure, tot i que entenc que és bo que hagi canviat, que hi hagin construït restaurants i hotels. Aleshores només hi havia un alberg, l’alberg Vittoria: tres habitacions en total. I els propietaris, una mare vídua amb tres fills, eren de les persones més entranyables, humanes i hospitalàries que hom es pugui trobar. Però, pel que sé, van marxar a viure a un altre lloc, i l’alberg Vittoria, amb la cuina on s’hi feia vida a l’hivern i la terrassa on s’hi passava el temps a l’estiu, ja no existeix.
D’altra banda, molts dels llocs dels quals es parla en aquests escrits han canviat; al text «Retrat d’un amic», la ciutat esmentada és ara realment irreconeixible.
Natalia Ginzburg
Roma, octubre del 1983
Hivern als Abruços
Deus nobis haec otia fecit.
Als Abruços només hi ha dues estacions: l’estiu i l’hivern. La primavera és nevosa i ventosa com l’hivern i la tardor és càlida i límpida com l’estiu. L’estiu comença al juny i s’acaba al novembre. Els llargs dies assolellats als turons baixos i secs, la pols groga del carrer i la disenteria dels nens s’acaben i llavors comença l’hivern. La gent deixa de viure al carrer: els nois descalços desapareixen de les escalinates de l’església. Al poble del qual parlo, gairebé tots els homes desapareixien després de les últimes collites: se n’anaven a treballar a Terni, a Sulmona, a Roma. Era un poble de paletes: algunes cases estaven construïdes amb gràcia, tenien terrasses i columnetes com si fossin petites vil·les, i sorprenia trobar-hi, en entrar-hi, grans cuines fosques amb pernils penjats i habitacions vastes, desolades i buides. A les cuines, el foc estava encès i hi havia diferents tipus de focs: hi havia focs grans amb fusta de roure, focs de fullatge o focs d’estelles recollides d’una en una. Mirant el foc encès era fàcil reconèixer els pobres i els rics millor del que es podia esbrinar observant les cases o la gent, la roba o les sabates, que si fa no fa eren totes iguals.
Quan vaig arribar al poble del qual parlo, al principi totes les cares em semblaven iguals. Totes les dones s’assemblaven, riques i pobres, joves i velles. Gairebé totes tenien la boca desdentada; allà a baix les dones perden les dents als trenta anys, per la fatiga i la malnutrició, pel desgast dels parts i dels alletaments que se succeeixen sense treva. Però, llavors, a poc a poc, vaig començar a distingir la Vincenzina de la Secondina, l’Annunziata de l’Addolorata, i vaig començar a entrar a cada casa i a escalfar-me en els seus diferents focs.
Quan les primeres nevades començaven a caure, una tristesa lenta s’apoderava de nosaltres. Allò nostre era un exili: la nostra ciutat era lluny i lluny eren els nostres llibres, els amics, els esdeveniments diversos i mutables d’una existència veritable. Enceníem la nostra estufa verda, amb un tub llarg que travessava el sostre. Ens reuníem tots plegats a l’habitació de l’estufa i allà es cuinava i es menjava. El meu marit escrivia a la gran taula oval, els nens deixaven les joguines escampades al terra. Al sostre de l’habitació hi havia una àguila pintada, i jo mirava l’àguila i pensava que allò era l’exili. L’exili era l’àguila, era l’estufa verda que brunzia, era el camp vast i silenciós i la neu immòbil. A les cinc sonaven les campanes de l’església de Santa Maria, i les dones anaven a la benedicció, amb els seus xals negres i la cara vermella. Cada nit, el meu marit i jo fèiem una passejada; cada nit caminàvem de bracet, enfonsant els peus a la neu. A les cases que vorejaven el carrer hi vivia gent coneguda i amiga, i tots sortien a la porta i ens deien: «Que tingueu salut». Algú preguntava de vegades: «Però, quan tornareu a casa vostra?». El meu marit deia: «Quan s’acabi la guerra». «I quan s’acabarà aquesta guerra? Tu que ho saps tot i ets professor, quan s’acabarà?». Al meu marit li deien «el professor» perquè no sabien pronunciar el seu nom, i venien de lluny per consultar-li les coses més variades, sobre la millor estació per fer-se treure els queixals, sobre els subsidis que donava el municipi i sobre les taxes i els impostos.
A l’hivern algun vell se n’anava amb una pulmonia, les campanes de Santa Maria tocaven a morts i Domenico Orecchia, el fuster, fabricava el taüt. Una dona va embogir i se la van endur al manicomi de Collemaggio, i el poble en va parlar durant una bona temporada. Era una dona jove i polida, la més polida de tot el poble; van dir que allò li havia passat per la seva gran polidesa. El Gigetto di Calcedonio va tenir dues bessones, amb dos bessons mascles que ja tenia a casa, i va muntar un escàndol a l’ajuntament perquè no volien donar-li el subsidi, ja que tenia moltes copes1 de terra i un hort tan gran com set ciutats. A la Rosa, la conserge de l’escola, una veïna li va escopir a l’ull, i ella anava amb l’ull embenat perquè li paguessin una indemnització. «L’ull és delicat, la saliva és salada», explicava. I d’això també se’n va parlar durant una bona temporada, fins que ja no va quedar res a dir.
La nostàlgia creixia en nosaltres cada dia. Alguna vegada era fins i tot agradable, com una companyia tendra i lleugerament embriagant. Arribaven cartes de la nostra ciutat, com notícies de noces i de morts de les quals n’estàvem exclosos. De vegades, la nostàlgia es tornava aguda i amarga, i es convertia en odi: llavors odiàvem el Domenico Orecchia, el Gigetto di Calcedonio, l’Annunziatina i les campanes de Santa Maria. Però era un odi que manteníem ocult, ja que reconeixíem que era injust. I casa nostra sempre era plena de gent, alguns venien a demanar favors i d’altres venien a oferir-ne. De vegades, la modista venia per fer-nos sagnoccole.2 Es lligava un drap a la cintura i batia els ous, i enviava la Crocetta pel poble a buscar algú que ens pogués deixar una cassola ben gran. La seva cara vermella estava absorta i els seus ulls brillaven per una voluntat imperiosa. Hauria cremat casa seva per tal que les sagnoccole li quedessin bé. El vestit i els cabells li quedaven emblanquits