Les petites virtuts. Natalia GinzburgЧитать онлайн книгу.
I una ciutat gran com Londres, monstruosament immensa, està organitzada de manera que aquesta grandesa no es nota i no pesa. L’ull no es perd en la seva grandesa, però se sent atret i enganyat pels carrers petits, per les cases petites, pels parcs verds.
Els parcs s’obren a la ciutat com llacs per reposar-hi la mirada, per donar-li refrigeri i alliberament, per rentar-la del sutge.
Perquè allà on la ciutat no és verda, immediatament apareix envoltada d’una capa gruixuda de sutge, i fa olor d’estació, de trens vells, de carbó i de pols.
Les estacions són el punt on Anglaterra és més clarament trista. Allà s’hi acumulen la ferralla, els detritus de carbó i els munts de rails en desús que estan enredats i rovellats. Les estacions estan envoltades de camps desolats de cols, amb unes pobres samarretes esteses i barraques apedaçades com si fossin velles peces de vestir.
També és molt trista la perifèria de Londres, on els carrers de casetes idèntiques es multipliquen i es prolonguen fins a causar vertigen.
Sentim el mateix vertigen quan veiem, aquí a Londres, alguns aparadors de botigues plens a vessar de sabates iguals, amb les puntes amb forma de triangle i talons d’agulla. Són sabates que, només de mirar-les, et fan mal els peus. O aparadors atapeïts, desbordats de roba interior de dona, tan atapeïts que et fan desaparèixer les ganes de comprar enagos o mitges, perquè els teus ulls no hi veuen res més. Quan hi veus tanta abundància, tens la sensació de no necessitar res, i també tens un disgust de mitges i enagos que sembla que hagi de durar per sempre.
Davant de les parets de maons vermells de les casetes, hi destaquen les fulletes verdes dels arbres, petites, d’un verd tendre, un brodat delicat de fulles.
De tant en tant, al carrer hi apareix un arbre florit d’un rosa tendre o encès vívidament, molt bonic de veure, un ornament gentil del carrer. No obstant, hom pot sentir, mirant-lo, que no és allà per casualitat, sinó que tot està calculat, obeint un disseny precís. I el fet que no sigui allà per casualitat, sinó obeint un disseny precís, entristeix la seva bellesa.
Un arbre florit, al carrer d’una ciutat d’Itàlia, seria una alegria sorprenent. Estaria allà per casualitat, hauria brotat per l’alegria de la terra, i no pel càlcul d’una voluntat determinada.
A Londres, en aquesta ciutat negra i grisa, l’home hi ha posat, amb una determinació precisa, algun color. Es pot trobar una porta blava, o rosa, o vermella, entre les seves germanes negres. Passen, en l’aire gris, els autobusos pintats d’un vermell molt viu. Són colors que en un altre lloc serien alegres, però aquí no ho són, bloquejats per una intenció precisa i determinada, un somriure trist i apagat de qui no sap somriure.
I també són vermells els camions dels bombers, que no tenen una sirena estrident, sinó una dolça dringadissa de campanes.
Anglaterra no és mai vulgar. És conformista, però no vulgar. No és grollera, encara que sigui trista. La vulgaritat sorgeix de l’obscenitat i de la prepotència. Sorgeix, també, de la inspiració, de la fantasia.
De vegades creiem veure aparèixer la vulgaritat en la veu aspra o en el riure estrident d’una dona, en els colors violents del seu maquillatge o en els seus cabells d’estopa. Però de seguida ens adonem que a tot arreu, en aquest país, la melancolia trenca la vulgaritat.
Els anglesos manquen de fantasia. Tots es vesteixen igual. Les dones que es veuen pel carrer porten el mateix impermeable de cel·lofana, transparent i de color caramel, semblant a les cortines dels lavabos o a les estovalles dels restaurants. Totes duen, penjat al braç, un cistell de vímet. Els homes de negocis porten l’uniforme que tots coneixem, el bombí negre, pantalons de ratlles i paraigua. Els artistes del barri de Chelsea i els estudiants que somien ser artistes, de bohèmia i de vida dissipada, tenen barbes pèl-roges, descuidades, tallades en rodó i jaquetes de quadres amb les butxaques deformades. Les noies artistes vesteixen pantalons ajustats negres, jerseis de coll alt i, quan plou, porten sabates blanques.
Vestint-se així, els joves creuen que afermen en veu alta la seva situació lliure, rebel, inconformista, l’originalitat i la inspiració de la seva forma de pensar. No s’adonen, no obstant, que els carrers acullen milers de personatges idèntics a ells, amb el mateix pentinat, la mateixa expressió ingènua de desafiament al rostre i les mateixes sabates.
Els anglesos manquen de fantasia; però sí que demostren fantasia en dues coses, només dues: els vestits de gala de les dones grans i les cafeteries.
Les senyores grans porten, al vespre, els vestits més estranys que es puguin imaginar. I es tenyeixen la cara de rosa i de groc, sense límits. Es transformen i passen de ser pardalets tranquils a paons i faisans exuberants.
Al seu voltant no provoquen cap estupor. El poble anglès, d’altra banda, no coneix l’estupor. Al carrer, no es giren mai per observar el proïsme.
També a les cafeteries, als restaurants, Anglaterra fa gala de la seva imaginació. Acostuma a donar-los noms estrangers per fer-los més atractius: «Pustza», «Chez nous», «Roma», «Le Alpi». S’hi veuen, a través de les vidrieres, gràcils plantetes enfiladisses, fanals xinesos, cims aguts de roques, la blavor de les glaceres. O també s’hi veuen calaveres, ossos creuats, parets negres, catifes negres o espelmes mortuòries, i hi regna, encara que sovint estan deserts, un silenci de dol.
Anglaterra, que no està gens orgullosa de si mateixa, s’esforça a vestir les plomes de la fascinació forastera, o busca el calfred d’una seducció funerària.
Les begudes i el menjar que es poden trobar en aquestes pustze, en aquests Le Alpi, en aquests sepulcres, tenen el mateix sabor miserable. La fantasia no ha arribat a les begudes i el menjar, s’ha quedat atrapada als cortinatges, a les catifes, als llums.
Els anglesos, normalment, no mostren estupor. Si per casualitat algú es desmaia pel carrer, tot està previst. En pocs segons li troben una cadira, un got d’aigua i una infermera amb uniforme inclòs.
Els desmais estan previstos, i quan succeeix quelcom inesperat, tot s’acciona amb rapidesa, automàticament, per oferir socors.
Els anglesos, en canvi, se sorprenen profundament si demanem una mica d’aigua en un restaurant. Ells no beuen aigua perquè estan permanentment hidratats per infinites tasses de te. No tasten el vi ni toquen l’aigua. Per això, demanar un got d’aigua els desorienta, aquell got que ofereixen de seguida quan algú es desmaia al carrer.
Finalment el porten, un petit got amb poca aigua tèbia, en una safata, i amb una cullereta.
Potser fan bé de camuflar les cafeteries, els restaurants, sota formes estrangeres. Perquè quan aquests llocs són declaradament anglesos, hi regna una desesperació miserable que fa que si algú hi entra, de seguida pensi en el suïcidi.
Sovint em pregunto quin és el motiu d’aquesta desolació de les cafeteries angleses. Potser deriva de la desolació de les relacions socials. Tots els llocs on els anglesos es reuneixen per conversar desprenen melancolia. De fet, no hi ha res més trist al món que una conversa anglesa, sempre amatent a no endinsar-se en res essencial i a quedar-se a la superfície. Per tal de no ofendre ningú penetrant en la seva intimitat, que és sagrada, la conversa anglesa brunzeix sobre temes d’avorriment extrem per a tothom, amb la condició que siguin inofensius.
Els anglesos són un poble totalment privat de cinisme. En el fons, sempre estan seriosos, més enllà de les seves rialles que sorgeixen de forma espontània i que s’esmicolen sordes, sense eco. Encara creuen en determinats valors essencials que, a qualsevol altre lloc, ja s’han oblidat: la serietat de la feina, de l’estudi, de la fidelitat a un mateix, als amics i a la paraula donada.
La civilització, el respecte al proïsme, el bon govern, el saber pensar i l’atenció a les necessitats de l’home, oferint-li assistència en la vellesa i en la malaltia, tot això és, certament, fruit d’una intel·ligència antiga i profunda. Però aquesta intel·ligència no és visible o sensible de cap forma en la gent que passa pel carrer. No n’hi ha cap rastre