La bèstia humana. Emile ZolaЧитать онлайн книгу.
vora el dipòsit de les màquines, i que ella tenia bastant bruta. Aquest germà, alvernès, caparrut, molt sever amb la disciplina, molt estimat pels seus caps, havia tingut els disgustos més grans a causa seva, fins al punt que l'havien amenaçat d'acomiadar-lo; i, si ara se la tolerava per mor d'ell, ell mateix només s'obstinava a mantenir-la per un sentit del deure familiar; cosa que no li impedia, quan la sorprenia amb un home, de pegar-li ben fort, tan brutalment que la deixava per terra, morta. S'havia produït, entre ella i Pecqueux, una autèntica trobada: ella, per fi satisfeta als braços d'aquell diable bromista; ell, alliberat de la seva dona massa grassa, feliç d'aquesta massa prima, repetint de broma que ja no tenia necessitat de buscar enlloc més. I Séverine, que creia deure això a Victoire, s'havia enemistat amb Philomène, que evitava tant com podia, per una altivesa natural, i a qui havia deixat de saludar.
—I bé! —va dir Philomène insolentment—. Fins ara, Pecqueux. Me'n vaig, perquè el senyor Roubaud vol fer-te un sermó, de part de la seva dona.
Ell, bon jan, reia.
—Queda't, que fa broma.
—No, no! He d'anar a portar un parell d'ous de les meves gallines, que he promès a la senyora Lebleu.
Havia deixat anar aquest nom expressament, coneixent la rivalitat sorda entre la dona del caixer i la dona del sotscap, fingint estar de bones amb la primera per fer enrabiar l'altra. Però es va quedar, tanmateix, interessada de cop, quan va sentir com el fogoner demanava notícies de l'afer del sotsprefecte.
—Està arreglat. Està content, oi, senyor Roubaud?
—Molt content.
Pecqueux va picar l'ullet amb un aire murri.
—Oh, no s'havia d'amoïnar, perquè quan es té la protecció d'un peix gros… Ja sap qui vull dir, oi? La meva dona també li està molt agraïda.
El sotscap va interrompre aquesta al·lusió al president Grandmorin, tot repetint amb un to brusc:
—No se'n va, doncs, fins al vespre?
—Sí, la Lison ja estarà reparada, acaben d'ajustar la biela… i espero el meu maquinista, que se n'ha anat a airejar-se. El coneix, Jacques Lantier? És paisà seu.
Un instant, Roubaud va estar sense respondre, absent, el cap perdut. Després, despertant-se amb un sobresalt:
—Jacques Lantier, el maquinista… Sí, el conec. Oh, ja sap: hola i adéu. És aquí que ens hem trobat, perquè ell és més jove, i jo no l'havia vist mai allà baix, a Plassans… La tardor passada, va fer un petit servei a la meva dona, un encàrrec que li va fer, a casa d'unes cosines, a Dieppe… Un xicot capaç, pel que diuen.
Parlava a l'atzar, improvisant. De sobte, es va allunyar.
—A reveure, Pecqueux… He de donar una ullada per aquella banda.
Només llavors Philomène se'n va anar, amb el seu pas llarg d'egua; mentre Pecqueux, immòbil, amb les mans a la butxaca, rient satisfet a la ganduleria d'aquest alegre matí, se sorprenia que el sotscap, després d'haver-se acontentat a fer el tomb pel cobert, se'n tornés ràpidament. No era llarg de donar, el cop d'ull. Què podia haver vingut a espiar? Quan Roubaud entrava sota la marquesina, tocaven les nou. Va caminar fins al fons, prop de les missatgeries, va mirar, sense que semblés que trobava el que buscava; en acabat, va tornar, amb el mateix pas impacient. Successivament, va interrogar amb la mirada les oficines dels diferents serveis. A aquella hora, l'estació estava tranquil·la, deserta; i s'hi agitava tot sol, amb l'aspecte cada vegada més enervat per aquesta quietud, dins el turment d'home amenaçat per una catàstrofe, que acaba per desitjar ardentment que esclati. La seva sang freda era al límit, no podia parar quiet. Ara ja no treia els ulls del rellotge. Les nou, les nou i cinc. D'ordinari, no tornava a pujar a casa fins a les deu, després de la sortida del tren de les nou i cinquanta, per esmorzar. I, de cop, va tornar a pujar, pensant en Séverine, que també, allà dalt, devia esperar. Al corredor, en aquell precís moment, la senyora Lebleu obria a Philomène, que anava amb bata, despentinada, i portant un parell d'ous. Es van quedar, volien que Roubaud entrés a casa seva, mentre li clavaven els ulls. Tenia la clau, es va afanyar. De tota manera, en el vaivé ràpid de la porta, van veure Séverine, asseguda en una cadira del menjador, les mans ocioses, el perfil pàl·lid, immòbil. I, empenyent Philomène cap dins, tancant-se també, la senyora Lebleu li va explicar que ja l'havia vista d'aquella manera, al matí: sens dubte la història del sotsprefecte que girava malament. Però no, Philomène va explicar que acudia perquè tenia notícies; i va repetir el que acabava de sentir dir al sotscap. Llavors, les dues dones es van perdre en conjectures. Hi havia, en cadascuna de les seves trobades, uns xafardejos sense fi.
—Els han renyat, filla meva, hi posaria la mà al foc… Segur que no els toca la camisa a la pell.
—Ah, senyora meva, si ens els poguessin treure del damunt!
La rivalitat, cada vegada més enverinada, entre els Lebleu i els Roubaud havia nascut simplement d'una qüestió d'allotjament. Tot el primer pis, al damunt de les sales d'espera, servia per allotjar els empleats; i el corredor central, un autèntic corredor d'hotel, pintat de groc, il·luminat per dalt, separava el pis en dos, alineant les portes fosques a mà dreta i a mà esquerra. Però només els allotjaments de mà dreta tenien finestres que donaven al pati de sortides, plantat de vells oms, per damunt dels quals es desplegava l'admirable vista del litoral d'Ingouville; mentre que els allotjaments de mà esquerra, amb les finestres corbades, esclafades, s'obrien directament sobre la marquesina de l'estació, el pendent alt, la carena de zinc i de vidres bruts de la qual barraven l'horitzó. Res no era més alegre que els uns, amb la contínua animació del pati, la verdor dels arbres, el vast camp; i s'hi podien morir de fàstic en els altres, en què a penes s'hi veia clar, el cel tapiat com a la presó. Al davant, hi vivien el cap d'estació, el sotscap Moulin i els Lebleu; al darrere, els Roubaud, així com l'estanquera, la senyoreta Guichon, sense comptar tres apartaments que eren reservats als inspectors de pas. Ara bé, era notori que els dos sotscaps s'havien allotjat sempre costat per costat. Si els Lebleu s'estaven allà, això venia d'una condescendència de l'antic sotscap, substituït per Roubaud, que, vidu sense fills, havia volgut ser amable amb la senyora Lebleu, cedint-li el seu allotjament. ¿Però és que aquest allotjament no hauria hagut d'haver tornat als Roubaud? ¿Que potser era just relegar-los a darrere, quan tenien dret a estar a davant? Mentre els dos matrimonis havien viscut en bon acord, Séverine s'havia inclinat davant la veïna, que tenia vint anys més que ella, amb mala salut, tan enorme que s'ofegava sense parar. I la guerra no s'havia declarat de debò fins al dia en què Philomène havia fet enfadar les dues dones, a causa d'abominables xerrameques.
—Sap —va fer aquesta—, que són ben capaços d'haver aprofitat el viatge a París per demanar l'expulsió de vostè… M'han assegurat que han escrit al director una carta ben llarga en què fan valer el seu dret.
La senyora Lebleu se sufocava.
—Els miserables! I estic ben segura que es treballen l'estanquera per tenir-la a favor seu; ja fa quinze dies que a penes em saluda, aquella… No hi ha un pam de net! Per això, la vigilo…
Va baixar la veu per afirmar que la senyoreta Guichon, cada nit, devia anar a trobar el cap d'estació. Les seves portes eren davant per davant. En Dabadie, vidu, pare d'una noia que estava interna, era qui havia portat allà aquella rossa de trenta anys, ja pansida, silenciosa i minsa, d'una agilitat de colobra. Havia degut ser vagament mestra. I era impossible sorprendre-la, talment lliscava sense fressa, a través de les escletxes més estretes. Per ella mateixa, no comptava gaire. Però si se n'anava al llit amb el cap d'estació, prenia una importància decisiva, i el triomf era tenir-la agafada, conèixer el seu secret.
—Oh! Acabaré per saber-ho —va continuar la senyora Lebleu—. No vull deixar que em fotin… Som aquí, i ens hi quedarem. La bona gent està amb nosaltres, oi?
Tota l'estació, en efecte, s'apassionava en aquesta guerra dels dos allotjaments. El corredor, sobretot, n'estava assolat. Quasi només hi havia l'altre sotscap, Moulin, que se'n desinteressés, satisfet de ser al davant, casat amb una doneta tímida i delicada, a qui no veien mai i que li donava un infant cada vint mesos.