Com ser antiracista. Ibram X. KendiЧитать онлайн книгу.
els nostres adults els fan costat mentalment —vaig dir, assenyalant el públic amb la mà—, perquè d’alguna manera pensen que la revolució cultural que van iniciar el dia que va néixer el meu somni s’ha acabat.
»Com es pot haver acabat, quan moltes vegades fracassem perquè ens falta fortalesa interior? —Aplaudiments.
»Com es pot haver acabat quan els nostres fills surten de casa sense saber ser ells mateixos, només sabent no ser ells mateixos? —Aplaudiments.
»Com es pot haver acabat si tot això passa dins la nostra comunitat? —vaig preguntar abaixant la veu—. I per tant us dic, amics meus, que potser aquesta revolució cultural no s’acabarà mai, però jo encara tinc un somni…
Encara ara tinc un malson: el record d’aquell discurs sempre que em veig amb cor d’evocar-lo. Em costa de creure que hagués acabat la secundària l’any 2000 pregonant tantes idees racistes. La cultura racista m’havia proporcionat la munició per disparar als negres, per disparar-me a mi mateix, i jo l’havia acceptat i fet servir. El racisme interioritzat és el veritable crim dels negres contra els negres.
Era un ingenu, un imbècil que aquell dia Martin Luther King del 2000 va veure les dificultats que encara tenen els negres i va arribar a la conclusió que ells mateixos eren el problema. Aquesta és la funció lògica de les idees racistes, i de qualsevol tipus de fanatisme en termes generals: manipular-nos per fer-nos creure que les persones són el problema, en comptes de les polítiques que les fan caure a la trampa.
Les paraules del quaranta-cinquè president dels Estats Units ofereixen un exemple clar de la manera com aquesta classe de llenguatge i de pensament racista funciona. Molt abans de ser elegit president, a Donald Trump li agradava dir: «La ganduleria és un tret dels negres».2 Quan va decidir presentar-se a les eleccions per a la presidència, el seu pla per fer que els Estats Units tornessin a ser un gran país consistia a denigrar els immigrants llatinoamericans titllant-los de criminals i violadors i demanar milions de dòlars per aixecar un mur fronterer que n’impedís l’entrada. Va prometre «un bloqueig total a l’entrada de musulmans als Estats Units». Un cop va ser elegit president, dia sí dia també deia «estúpids» als seus detractors negres. Dels immigrants d’Haití assegurava: «Tots tenen la sida»; d’altra banda, a l’estiu del 2017 lloava els supremacistes, qualificant-los de «molt bona gent».
I al mig de tot això, quan algú assenyalava allò que era obvi, Trump responia amb variants de la mateixa cançó de sempre: «No, no. No soc racista. Soc la persona menys racista que ha entrevistat mai», «que ha conegut mai», «que ha trobat mai». Si bé la conducta de Trump podria ser excepcional, les seves refutacions són habituals. Quan se senten idees racistes, de seguida hi ha algú que nega que aquestes idees siguin racistes. Quan es parla de polítiques racistes, de seguida hi ha algú que nega que aquestes polítiques siguin racistes.
La negació és el pols del racisme que batega més enllà de les ideologies, les races i les nacions. Batega dins nostre. Molts dels que critiquem les idees racistes de Trump neguem amb vehemència les nostres. Quantes vegades, així que algú qualifica de racista alguna cosa que hem fet o dit, ens hem posat automàticament a la defensiva? Quants de nosaltres estaria d’acord amb aquesta frase: «La paraula “racista” no és descriptiva, sinó pejorativa. És el mateix que dir: “No em caus bé”». Aquestes paraules les va dir el supremacista blanc Richard Spencer, que, com Trump, es qualifica a si mateix de «no racista». Quants de nosaltres que menyspreem els Trump i els supremacistes blancs del món també ens definim com a «no racistes»?
Quin problema té ser «no racista»? És una reivindicació que comporta neutralitat: «No soc racista, però tampoc no m’oposo agressivament al racisme». Però en la lluita contra el racisme no hi ha neutralitat. El contrari de «racista» no és «no racista». És «antiracista». Quina diferència hi ha? El racista defensa la idea d’una jerarquia racial; l’antiracista defensa la idea d’igualtat racial. El racista creu que els problemes provenen de certs col·lectius, l’antiracista situa l’arrel dels problemes en el poder i les mesures polítiques. El racista permet que les injustícies es perpetuïn, l’antiracista planta cara a les desigualtats racials. Entremig no hi ha cap espai segur «no racista». La pretesa neutralitat del «no racista» és una màscara per al racisme. Això pot semblar dur, però és important que apliquem des del començament un dels principis centrals de l’antiracisme, que és recuperar l’ús correcte de la paraula «racista». El terme «racista» no és, com diu Richard Spencer, pejoratiu. No és la paraula pitjor de la llengua; no equival a una calúmnia. És un terme descriptiu, i l’única manera de capgirar el racisme és identificar-lo, descriure’l i desmantellar-lo d’una forma coherent. L’intent de convertir aquest terme descriptiu tan útil en una calúmnia gairebé inservible pretén, és clar, aconseguir el contrari: sumir-nos en la inacció.
La idea de ser «daltònic racial» és semblant a la idea de ser «no racista», perquè com el «no racista», l’individu daltònic racial, en no veure aparentment el color, tampoc no veu el racisme i cau en la passivitat racista. El llenguatge del daltonisme racial, com el llenguatge del «no racista», és una màscara per amagar el racisme. «La nostra Constitució és daltònica racial», va proclamar John Harlan, jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units en el seu dissentiment en el cas Plessy contra Ferguson, que va legalitzar les lleis segregacionistes Jim Crow de 1896. «La raça blanca es considera a si mateixa la raça dominant d’aquest país», va afegir el jutge Harlan. «No dubto que ho continuarà sent sempre més si es manté fidel al seu gran llegat». Una Constitució daltònica racial per a uns Estats Units supremacistes blancs.
És bo saber que ser racista o ser antiracista no són identitats fixes. Ara podem ser racistes i d’aquí a un minut, antiracistes. El que diem o fem respecte de la raça determina, en cada moment, el que som, no el qui.
Jo abans era racista gairebé sempre. Ara estic canviant. Ja no m’identifico amb els racistes proclamant que no soc racista. Ja no parlo per mitjà de la màscara de la neutralitat racial. Ja no estic manipulat per idees racistes que em fan veure els grups racials com un problema. Ja no crec que una persona negra no pugui ser racista. Ja no controlo cadascuna de les meves accions segons un jutge blanc o negre imaginari, intentant convèncer els blancs que soc un humà igual que ells, o intentant convèncer els negres que jo també represento la raça. Ja no em preocupa si les accions d’altres negres perjudiquen la meva imatge, perquè cap de nosaltres no som representants de la raça, ni cap individu no és responsable de les idees racistes d’un altre. I m’he adonat que el procés per passar de racista a antiracista és continu; demana que entenguem i rebutgem el racisme basat en la biologia, l’etnicitat, el cos, la cultura, la conducta, el color, l’espai i la classe. I a més a més, implica estar preparat per lluitar en els punts d’intersecció entre el racisme i altres fanatismes.
Aquest llibre parla, fonamentalment, de la lluita de base en què estem tots ficats, la lluita per ser plenament humans i aconseguir que els altres també ho siguin. Hi explico la meva pròpia trajectòria, el viatge d’un noi educat en la consciència racial en conflicte de la classe mitjana negra de l’era Reagan, que després va trencar a la dreta per agafar l’autopista de deu carrils del racisme antinegre, on, misteriosament, no hi ha policia i on la gasolina és gratuïta, i que després va agafar la carretera de dues direccions del racisme antiblanc, on la gasolina és escassa i hi ha policia arreu, fins que va trobar el trencall de la carretera sense asfaltar i sense enllumenat de l’antiracisme.
Després d’haver fet aquest viatge tan penós fins a la carretera sense asfaltar de l’antiracisme, la humanitat pot arribar a la clariana d’un futur possible: un món antiracista en tota la seva bellesa imperfecta. Un món que pot fer-se real si ens centrem en el poder en comptes de la gent, si ens concentrem a canviar les polítiques en comptes dels col·lectius. Això és possible si deixem enrere el cinisme davant del racisme permanent.
Sabem ser racistes. Sabem fingir que no som racistes. Ara hem d’aprendre a ser antiracistes.
Capítol 1
Definicions
Racista: