L'expedició dels catalans a Orient. Ramón MuntanerЧитать онлайн книгу.
un valia més del que haurien valgut dos abans. Tot seguit féu venir la seva companyia, i també la va recompensar. Finalment, va enviar una gran provisió de moneda al rei i a tots els nobles.
III. Sobre el setge de Messina i com va ser aixecat per fra Roger
Certament, el duc Robert sabia que a Messina hi havia escassetat de menjar, i va pensar d’escanyar encara més la ciutat: només que ell i el seu exèrcit fessin cap a Catona i que la seva flota s’estigués en aigües de l’estret de Messina, de manera que ni barques ni bots no hi poguessin entrar, ni tampoc a Reggio de Calàbria, podia mantenir dos setges alhora. I d’aquesta manera podia, sobretot, escanyar Messina, perquè per terra no hi arribaria ajut de cap mena, del moment que ell havia pres Milazzo, Monforte San Giorgio, Castiglione, Francavilla, Acireale i Catània. Per tant, va reforçar les fronteres, tot deixant tropes a Catània, Paternò, Adernò, Cesarò i altres llocs, i va anar cap a Messina amb tota la seva flota —més d’un centenar de galeres— i va desembarcar a Roccamadore. Tot seguit, van fer cap a Borgo, allà on fan mercat, i l’assolà i hi va calar foc. En acabat, se’n va anar a la drassana, on va incendiar dues galeres, mentre que les altres les hi van poder defensar. Què us diré? Que cada dia lliurava una gran batalla, i us ho puc dir ben de veres, perquè vaig ser present en el setge del primer dia a l’últim, i tenia sota el meu comandament l’àrea que s’estenia des de la torre de Santa Clara fins al palau reial. I us puc assegurar que, en aquest últim, s’hi combatia més que en cap altre indret de la ciutat. Què us diré? Que ens donaven molta guerra, tant per mar com per terra!
El senyor rei de Sicília va ordenar a don Blasco i al comte Galceran que s’embarquessin i, amb set-cents homes de cavall, l’escut al coll, i dos mil almogàvers, els va enviar a socórrer Messina. I aquests homes eren fets d’una tal pasta que no pensaven entrar a la ciutat fins que no haguessin lluitat primer contra el duc, i de debò que no tenien res més al cap, que tots arribaven amb la mateixa intenció. Quan van ser a Tripi, ens van poder comunicar que l’endemà, a punta de dia, serien davant Messina, i que nosaltres podíem atacar una part de les forces del duc per una banda i que ells atacarien per l’altra.
Així, plens d’optimisme, a trenc d’alba ens vam posar ja en dansa per a l’atac. Però a la nit el duc en va sentir tocar campanes, i quan es va fer de dia van passar tots a Calàbria, i no n’hi va quedar ni un: només algunes tendes que no es van poder endur perquè el dia els havia sorprès. O sigui que, quan va despuntar el dia, don Blasco i el comte, amb tots els seus homes disposats per a la batalla, eren a la muntanya damunt el castell Matagrifone. Tots els homes de la ciutat estaven a punt per sortir, però, quan s’hi van fixar bé, no hi van trobar ningú, perquè tots els assetjants havien marxat cap a Calàbria i s’havien instal·lat a Catona, a l’altra banda de l’estret.
D’aquesta manera, doncs, don Blasco i el comte Galceran van entrar a Messina amb les seves tropes, i tothom va quedar molt descontent de no arribar a combatre. Per aquesta raó, Eixiverre de Josa, que portava la bandera del comte Galceran, va enviar a Catona un joglar amb unes cobles per notificar-los que tenien les tropes preparades, i que, si volien tornar a Messina, ho podien fer sans i estalvis, i que, tot seguit, els combatrien. Però no van voler fer res d’això, car no hi havia al món ningú que temessin tant com aquests dos nobles. I no anaven pas desencaminats, perquè eren uns cavallers consumats, de gran vàlua, i havien vençut en moltes batalles.
Va durar tant, el setge, que Messina va estar a punt de ser abandonada per la fam. I, tot i això, el rei Frederic hi va entrar dues vegades, i en cada una va introduir a la ciutat més de deu mil mules carregades de blat i farina, i molt de bestiar. Però tot era ben poc: el blat que arriba per terra equival a no res, perquè la cavalleria i els homes que l’acompanyen se n’han menjat molt, al final, quan se’n tornen. Per això la ciutat es trobava en un destret.
Fra Roger, que va tenir notícia de tot això, disposava de sis galeres a Siracusa, i en comprà quatre més a genovesos que hi havia entre Palerm i Trapani. Per tant, tot plegat feia deu galeres. A Sciacca va carregar-les de blat, i se’n va anar cap a Siracusa, on esperà tempesta que dugués vents de xaloc o de migjorn. I, quan va arribar, la tempesta va ser tan colossal que tota la mar es va tenyir d’un color de sang. Ningú que no fos un mariner tan bo com fra Roger no hauria gosat pensar de fer-se a la mar. Però ell, havent reposat després d’un dia intens, va salpar des de Siracusa i, a l’alba, va arribar a l’estret de Messina. I aquest estret és una cosa increïble, que cap vaixell no hi dura gens quan hi ha tempestat de xaloc o de migjorn, perquè els corrents són tan forts i la mar és tan alta que res no ho pot aguantar.
Però ell es va preparar per entrar a Messina en la primera de les seves galeres, que duia les veles plegades. I quan els homes de les galeres del duc el van veure, van començar a xiular i van tractar de llevar àncores, però no ho van poder fer. I, així, les deu galeres de fra Roger van entrar a Messina sanes i estàlvies, bé que no hi havia ningú que no estigués moll de cap a peus. I tan bon punt va posar els peus a Messina, va fer anunciar la venda de blat a trenta monedes sicilianes per mesura, tot i que a ell n’hi havia costat més de quaranta i el podria haver venut a deu unces la mesura, si hagués volgut. D’aquesta manera, es va tornar a abastir la ciutat de Messina, i l’endemà el duc va aixecar el setge i va girar cua cap a Catània.
I amb tot això podeu entendre clarament si als senyors d’aquest món els convé gaire de menysprear ningú. Perquè fixeu-vos en aquest noble, quin servei tan profitós que va fer al senyor rei Frederic de Sicília, que l’havia acollit tan bé amb la seva cortesia, i quin perjudici més gran que va fer, en canvi, al duc Robert, pel pèssim acolliment que li havia dispensat!
IV. Sobre la fi de la guerra i com signaren la pau el rei Frederic III de Sicília, el comte Carles I de Valois i el rei Carles II de Nàpols
Quan Messina va quedar lliure del setge, tot Sicília i tot Calàbria exultaven d’alegria, igual que el senyor rei Frederic i tots els seus barons. Però el rei Carles i el papa no les tenien totes, i els feia molta por que el duc Robert i els seus s’hi perdessin. Per això van tenir la pensada d’enviar missatges urgents al comte Carles de Valois per apressar-lo a fer cap a Nàpols, i el comte hi va acudir amb ben bé quatre mil cavallers pagats pel papa. Quan va arribar a Nàpols, s’embarcà en les galeres que el duc li havia enviat i en d’altres que ja es trobaven a Nàpols i que el rei Carles havia fet aparellar. I llavors va desembarcar a Termini Imerese amb barques i bucs de càrrega. Procedents de Catània, el duc i tots els seus homes també van fer cap a Termini, i aquí van fer festa grossa. Com una bona manera de començar, hi va haver una lluita entre llatins, provençals i francesos, i va ser tan cruenta que, en total, hi van morir tres mil persones.
I van partir de Termini amb la intenció d’anar a assetjar la ciutat de Sciacca, que és a la costa que mira a l’Àfrica i, de ben segur, la ciutat més vulnerable i menys fortificada de Sicília. Aquí es van estar molt de temps, disparant amb els seus trabuquets. I us puc ben assegurar que al senyor rei d’Aragó li hauria sabut molt de greu no conquerir aquesta ciutat, de grat o per força, un mes després d’haver-hi posat setge. En canvi, ells no hi pogueren fer res, sinó que, en aquell punt on el setge es feia més estret tant per mar com per terra, un cavaller de Peralada, anomenat Simó de Vallgornera, hi va entrar de nit, per mar, amb dos-cents homes ben bons a cavall, entre catalans i aragonesos, i molts altres sense cavall. Un cop dins la ciutat, ben poca por tenien dels seus assetjadors, a qui, en canvi, infligien un gran dany. Què us diré? Tant va durar el setge que el senyor Carles i el duc hi van perdre tants cavallers com tenien, per malaltia, i un nombre molt alt de soldats, de manera que, tot comptat i debatut, amb prou feines en van quedar cinc-cents.
El senyor rei Frederic s’estava, amb les seves forces, a una llegua de distància, en un lloc anomenat Caltabellotta. Amb ell hi havia el comte Galceran amb les seves tropes, i Huguet d’Empúries, comte de Squillace, i Blasco d’Alagó, Berenguer d’Entença, Guillem Ramon de Montcada i el germà del rei, Sanxo d’Aragó, i fra Roger, i Mateu de Termini i Corrado Lancia, com també molts altres nobles i cavallers que cada dia exigien al senyor rei:
—Senyor, anem a Sciacca, i capturem el comte Carles i el duc Robert, perquè ho podem fer sense perill.