Tot ha de canviar!. Группа авторовЧитать онлайн книгу.
gaire referència a la grip espanyola en la literatura, per exemple, a diferència de la pesta negra. La grip espanyola va afectar Walter Benjamin, Franz Kafka i molts altres escriptors històrics famosos, però no en van escriure gran cosa. Avui dia, la pregunta és com podem crear un relat més progressiu que, d’una banda, sigui molt localitzat, en el sentit que tenim aquestes microformes de solidaritat, com ara ajudar altres persones a fer les compres al supermercat, però que, d’altra banda, sigui internacionalista. Ja s’està formant una mena de relat, un relat hegemònic, que no admet que l’economia política imperant hagi fracassat estrepitosament.
Saskia: Sí, tota una sèrie d’experts estan treballant de valent per mantenir el virus sota control i salvar vides, i de sobte descobreixen que no hi ha suficients mascaretes, per exemple, i que els falta tota una sèrie de petites coses que necessitaven. No són grans coses sinó molt simples, i no són suficients. Aleshores això mobilitza un gran nombre de persones, i tot seguit moltes dones grans comencen a produir mascaretes per a les seves comunitats. Gairebé es podria dir que aquesta situació és un indicador de la nostra arrogància: no havíem ni tan sols considerat mai que aquestes coses minúscules poguessin ser importants o necessàries. I aquestes són les lliçons mínimes que podem aprendre de la situació actual, aquestes juxtaposicions d’agents amb tant de poder amb les petites coses que aquests mateixos agents no tenien, perquè no havien tingut en compte que hi podria haver una pandèmia. Hi ha tota una varietat de juxtaposicions d’aquest estil que trobo que són molt iròniques. Em paro a pensar i dic: «Com pot ser que, a Occident, ens perdéssim tantes d’aquestes petites coses? Què li passa, a la nostra cultura, que no les veu?». Per descomptat, ningú no va veure a venir la crisi, però el fet que no tinguéssim prou mascaretes és una imatge amb què ens agrada jugar i titllar de tragèdia. Aquest virus motiva un retorn als elements, i amb això em refereixo a coses i habilitats que tenen importància, diguéssim, més enllà d’una professió. Aquí s’inclouen aspectes que abans no hauríem anomenat elements o actius. Una mascareta que pot cosir una àvia: ara és un element, un actiu que té importància, però no ens n’havíem adonat mai. Aquest virus minúscul que no podem veure i que és inodor ha mobilitzat totes aquestes materialitats que havíem oblidat. Realment ens fa treballar de valent, fins i tot si no ens afecta directament, perquè ens convida a pensar en les petites coses que donem per fet i en les persones que les fan. Vull registrar aquests elements: crec que composen un relat.
Srećko: Abans heu parlat de la importància dels coneixements locals. Com podem recopilar tots els coneixements que es produeixen —també els que es produeixen a internet— i fer-los tangibles?
Saskia: Bé, això és clarament un projecte col·lectiu en el sentit de múltiples col·lectivitats. No es pot tractar d’una sola col·lectivitat, com és el cas actual, en què ens pensem que sabem, més o menys, tot el que ens cal saber. Hem de reconèixer que hi ha tants coneixements, inclosos els que hi ha a l’Àfrica i a parts de l’Àsia, que són coneixements molt diferents del nostre coneixement occidental. Alguns d’aquests coneixements actuals són crítics amb nosaltres mateixos però hem destruït coneixements més antics en el procés de construir-los. Quan era petita i m’anava fent gran a l’Amèrica Llatina, les àvies tenien coneixements que la generació dels meus pares no posseïa, perquè ja s’havien modernitzat massa. Sempre penso en el fet que en alguns països d’Europa les farmàcies tenen una àmplia varietat de medecines naturals mentre que als Estats Units tot és més o menys químic. Hem de tornar a aquestes medecines naturals, i podem fer-ho perquè els coneixements encara hi són. Aquests en són només alguns exemples. I canviant de tema, part del que necessitem pensar i afrontar són les relacions entre les grans potències. A l’hora de donar resposta a la Covid-19, la Xina es va comportar d’una manera molt més seriosa i adulta que Donald Trump, que no deixava d’anomenar-lo «virus xinès». No podem tenir classes polítiques tan estúpides i infantils com Trump. Espero que de tot això aprenguem la importància de qui siguin les nostres classes polítiques i que necessitem un coneixement concret per ser-hi presents, fins i tot si això vol dir canviar la noció que qualsevol persona pot optar a la presidència. Necessitem expertesa, i la gamma d’aquesta expertesa que necessitem s’està ampliant molt. Però això és només en un nivell. Al meu parer, el nivell de les persones és molt més significatiu. Són les persones les que poden generar un canvi i innovar, i això ha quedat demostrat al llarg dels segles. Hi ha persones que són creatives i innovadores, però el més important és com col·laborar. Totes les ciutats tenen una xarxa de coneixements que en part provenen d’altres parts del món. Cal que la funció del coneixement sigui part del relat que fem servir per parlar de la Covid-19. El fet que morís tanta gent les primeres setmanes del virus va ser provocat en part per una manca de reconeixement del poder d’una cosa invisible, en un context en què nosaltres (Occident) ens pensem que tenim el coneixement mèdic més avançat. Vull veure un discurs que sorgeixi de moltes veus diferents sobre aquests fragments de realitat que s’han bastit, realitats que ja hi eren però que nosaltres, a Occident, no vèiem.
Srećko: Jo també ho veig així. Seguir de prop la pandèmia, cosa que jo he fet des de mitjans de gener, t’ofereix una mena de possibilitat de comparació. Estàs atrapat en un país i pots veure el que altres països fan o deixen de fer i com d’afectats estan els seus sistemes sanitaris. I observes les diferències en coses molt petites, com dieu. El supermercat local on acostumo a comprar aquí a Viena no té restriccions d’accés, de manera que gairebé s’ha convertit en una discoteca, en un lloc on fer vida social. D’altra banda, els meus pares, que són a Zagreb, m’han explicat que allà només hi pot haver cinc persones alhora al supermercat. Quan la gent comparteix aquest tipus d’informació s’adona de la competència o de la incompetència de certs governs nacionals. I això és aplicable a molts nivells de la societat que ara s’estan, per dir-ho d’alguna manera, desemmascarant.
Saskia: Exactament. El virus ens convida a replantejar-nos les coses, a reconèixer, sentir, escoltar, parar atenció i voler debatre amb els altres. Em penso que té aquesta qualitat perquè és tan invisible i tan poderós que aquestes dues qualitats simplement no encaixen.
Srećko: Un tema que tracteu en diversos llibres és l’espai públic. Amb la pandèmia de la Covid-19 veiem com llocs privats esdevenen públics, ja que la gent s’ha de quedar a casa per treballar i comunicar-se. Creieu que aquest fenomen té el potencial de revertir la privatització del que és públic?
Saskia: Aquesta pregunta requereix una mica de «descodificació», però en resum, espero que es pugui produir aquest canvi. Quan parlem de l’espai suposadament públic, sabem que molt d’aquest espai que es presenta com a públic en realitat és un espai privat. Hi ha tanta manca de transparència en moltes de les situacions que afrontem en la nostra modernitat… Hi ha una modernitat marcada per representacions que sovint són il·lusions, no són reals, i la realitat és molt més cruel que les representacions. El petit virus invisible ens ha fet tornar a tocar de peus a terra i ens ha ensenyat que el menjar és important, que els veïns són importants. Ens convida a pensar.
Srećko: I alhora, precisament perquè és invisible, genera una por, no només entre els teòrics sinó també entre els ciutadans de carrer, de la idea que perdrem moltes llibertats civils i acabarem d’alguna manera normalitzant l’estat d’excepció. Tot i que en aquest moment sigui necessari anar amb compte i que hi hagi restriccions de mobilitat, les preguntes que tothom es fa són: «I si aquestes mesures es mantenen i fan realitat els somnis dels líders populistes? Quan s’hagi solucionat d’una manera o altra aquesta crisi —o si l’organisme minúscul decideix anar-se’n o viure amb nosaltres sense matar-nos—, quina forma adoptaran les mesures? Les autoritats tenen els mitjans per obligar la gent a tornar a la “normalitat” i encara pitjor: com ho podem aturar?».
Saskia: Sí. Als Estats Units, les grans empreses ja ens estan imposant tot un programa al qual Trump està molt obert. Aquesta és l’ambigüitat a la qual hem de fer front. Tota guerra genera possibilitats tant per al bé com per al mal. Els dolents, en aquest cas, tenen molt de poder i són molt llestos, saben el que volen i normalment se surten amb la seva. Hem d’estar en alerta màxima. De tota manera, vull tornar a destacar que aquest virus també ha generalitzat una cosa. A banda de l’arrogància dels que tenen poder, també hi