Tot ha de canviar!. Группа авторовЧитать онлайн книгу.
del «No me’n sobra cap tros», en què l’Elaine no vol donar paper de vàter.
Larry: Sí, de fet, aquell episodi el vaig escriure jo! La idea que algú no volgués compartir el paper de vàter em va semblar divertida, però ara veiem que la gent és molt possessiva amb el paper, fins al punt que, als supermercats, la gent l’acapara i es baralla per aconseguir-ne.
Srećko: Com t’ho expliques, que el paper de vàter sigui avui dia el bé més preuat? És perquè es caga molt? O potser és que la gent imita el que fan els altres? O és que el paper de vàter és de debò tan valuós?
Larry: Estàs entrant en un terreny molt interessant. Durant els viatges que vaig fer per al documental Larry Charles’ Dangerous World of Comedy, vaig arribar a la conclusió que el paper és un bé molt valuós en la major part del món. En certs llocs pots anar a un hotel i et donaran un mocador de paper, que se suposa que et servirà de tovalló, de paper de vàter i per a qualsevol altra cosa que necessitis. A l’Amèrica del Nord ens hem tornat molt consentits i autocomplaents. Vas al supermercat i hi trobes quaranta-dues marques diferents de paper de vàter, i totes són còmodes i suaus, i fins i tot hi tenen loció, si en vols. Tenen tot el que vulguis! Però ho donem per fet i no ho valorem, el que costa que aquest paper ens arribi al cul. Potser aquesta pandèmia i l’habilitat que té de treure a la llum coses com aquesta ens farà més conscients de com fem servir i gastem les coses, i potser també ens farà canviar el comportament. Aleshores aquest episodi de Seinfeld es convertirà en una mena d’artefacte curiós d’una època passada.
Srećko: El pànic que hem observat als supermercats també posa en relleu el nostre consumisme imparable. Hem vist fotos de prestatgeries buides a supermercats de Veneçuela i de països de l’Amèrica Llatina amb títols com ara: «Aquesta és la prova que el socialisme no funciona»; però què passa amb el capitalisme? Hi ha tantes prestatgeries buides ara mateix, que em pregunto: com pot ser que el capitalisme no produeixi suficient paper higiènic? I d’on prové aquest desig dels humans pel paper de vàter?
Larry: Es converteix en una metàfora, oi? És gairebé com si ens intentéssim salvar el cul. Tenim molta por i el cul és la nostra part més vulnerable, per dir-ho d’alguna manera, per tant tothom retrocedeix cap a aquesta por més primitiva, que cobra vida encarnada en aquest acaparament de paper de vàter i en la por de no tenir la possibilitat d’eixugar-nos el cul. Com ja deus saber, el paper de vàter és un fenomen relativament recent. Durant la major part de la civilització, la gent no feia servir paper higiènic i, tot i així, avui dia no ens podem imaginar a nosaltres mateixos vivint sense. És interessant perquè —qui sap?— potser algun dia, en el futur, haurem de viure sense paper de vàter.
Srećko: A moltes parts del món, la gent encara viu sense paper higiènic, i probablement són molt més higiènics que l’anomenat «món occidental».
Larry: Sí, perquè els nord-americans són uns mandrosos, de manera que fan servir paper de vàter en lloc de dur a terme la tasca feixuga que és rentar-se el cul.
Srećko: Quan et sento, se’m fa impossible no pensar en un cert filòsof, un que no apreciava Seinfeld. Parlo de Jacques Derrida. El 2002, un periodista va preguntar a Derrida: «Què en penseu, de les comèdies de situació? Creieu que Seinfeld és una mena de deconstrucció?». I Derrida va dir, bàsicament: «Si voleu fer una deconstrucció, no mireu comèdies de situació; llegiu llibres i feu els deures». I et confesso que aquesta afirmació de Jacques Derrida em va decebre molt, perquè jo sí que trobava que Seinfeld era precisament una mena de deconstrucció. Hi ha una escena, per exemple, amb en Kramer, en George i en Jerry, en la qual aquest últim està parlant de les seves mans i es fa un comentari irònic cap a si mateix: «No tinc unes mans manuals».
Larry: Totalment d’acord; em podria haver pensat que era la sèrie de televisió preferida de Derrida, perquè va de deconstruir cada aspecte en si mateix a partir de l’estructura de la sèrie i de l’estructura de les comèdies de situació a la qual tant ens hem avesat. Els mateixos personatges són conscients de si mateixos i estan cohibits d’una manera que va ser força nova, i després hi ha els diàlegs, que es desmunten constantment i es tornen a muntar de maneres diferents per experimentar amb el llenguatge.
Srećko: M’agradaria passar a parlar del teu projecte més recent, Larry Charles’ Dangerous World of Comedy, en relació amb la crisi actual de la Covid-19. Vas viatjar a països de tot el món molt perillosos i devastats per la guerra, com ara Somàlia, i en la majoria de llocs que vas visitar vas descobrir-hi acudits i humor fosc en la manera com la gent afrontava les situacions. En comparació amb les experiències que vas viure en aquests països, com veus la crisi de la Covid-19 a la qual ara ens enfrontem? Es tracta d’un fet històric sense precedents? Ja veus venir acudits al respecte? És possible fer-ne broma?
Larry: Una de les coses que més em va cridar l’atenció és que vaig haver de posar-me diverses vacunes per anar a tots aquests països, per exemple a Libèria o a Somàlia, i ni tan sols em vaig refredar. És aquí, en canvi, ara que soc a casa meva, a Los Angeles, que puc acabar agafant alguna cosa i que aquesta cosa m’acabi matant. I el més important és que vaig ser a Libèria en el període post-Ebola, i tots els còmics i els actors que vaig conèixer allà em van dir que la indústria de la comèdia, la de Libèria, havia sorgit arran de la crisi de l’Ebola. En aquell moment, en el seu punt més baix com a societat, amb la crisi de l’Ebola fent estralls, l’humor va ser un dels pals del vaixell a mig enfonsar al qual la gent es va aferrar. Van descobrir l’humor que tenien dins quan s’enfrontaven a un futur desolador. Tothom a qui vaig conèixer abans de la crisi de l’Ebola s’espavilava com podia, però després van començar a agafar els telèfons i les càmeres i a gravar vídeos i a fer servir les xarxes socials per parlar els uns amb els altres. Es va convertir en un veritable bot salvavides de la societat. No es pot subestimar mai, el poder de l’humor.
Srećko: Quines són les coses més ridícules i absurdes que has vist durant la crisi de la Covid-19?
Larry: Una que em ve al cap perquè es tracta d’un esdeveniment diari és la conferència de premsa de Trump. Les rodes de premsa diàries de Trump són com «els tres guillats» d’una pandèmia: són paorosament ineptes, sociòpates, excèntricament incòmodes; són tot el que se suposa que no han de ser, fins al punt que creuen la línia de l’absurditat, malgrat que tinguin lloc mentre es va morint la gent. Hem arribat a acceptar les rodes de premsa de Trump i les hem normalitzat, però si t’escoltes el que diu i la manera com ho diu, i fins i tot la seva presentació, és completament al·lucinant que una persona així estigui al càrrec d’alguna cosa. Exposar-se cada dia a això és gairebé com mirar una mena de comèdia de situació apocalíptica.
Srećko: Quan em vaig deixar de preocupar —per parafrasejar Kubrick— i vaig començar a apreciar el coronavirus, va ser el moment en què em vaig adonar que la Covid-19 està desemmascarant els líders populistes que ens enganyen constantment. Trump n’és un; un altre és, sens dubte, Bolsonaro, al Brasil; i un altre és Vučić, a Sèrbia, que al principi deia: «Ah, això no és res, no és més perillós que una grip». En un moment donat, fins i tot va suggerir a la gent sèrbia que beguessin rakia, una cosa que als Balcans ens encanta fer. Et pots imaginar un líder fent un suggeriment com aquest enmig d’una crisi sanitària mundial? Una cosa bona que n’ha sortit, però, és que potser, més que mai, estem començant a escoltar els científics i metges, que cada cop apareixen més als mitjans de comunicació —tot i que també és cert que els mateixos mitjans de comunicació són els còmplices de l’auge dels populistes. Hem canviat el focus d’atenció perquè ara tots creiem que la nostra vida corre perill i, si ens escoltem Trump, Bolsonaro i Orbán, per exemple, pot ser que acabem perdent la vida. I tu què en penses? Veus la crisi de la Covid-19 com una oportunitat perquè hi hagi polítiques més progressistes?
Larry: I tant, que sí; però, per afegir una mica d’humor a la conversa, les enquestes d’avui mostren que, de fet, la popularitat de Trump ha augmentat aquí. Això indica que hi ha una fissura encara més grossa entre la gent que anhela la veritat, la ciència i la medicina, i la gent que el que necessita és màgia. No subestimis mai la quantitat de població que vol