Tan a prop de la vida. Santiago López PetitЧитать онлайн книгу.
un atac de nervis. Fins i tot els he vist plorar de por. Llavors notes una sensació de triomf a la boca de l’estómac perquè aquests cagats de merda ja han perdut tota autoritat.
»Entens el que et dic? Què has d’entendre, tu? Quan estàs convençut que no pots esperar ajuda de ningú, comences a comprendre de què va aquesta pel·lícula. Ningú podrà encadenar la meva voluntat i jo sempre seré lliure de rebel·lar-me. El secret està en aguantar el tipus, mantenir-se en peus, no abaixar mai la mirada. Jo em rebel·lo contra tot i no m’agrada que em manin. Però no crido. Per què ho he de fer si ningú em sentirà? Ni la comissió de drets humans ni la Verge dels Desemparats vindran aquí. A la presó et converteixes en una bèstia. L’alternativa és o bé ser una bèstia, una bèstia que no respecta res, o bé una ombra congelada que la solitud ensangona.
»Saps què et dic? La crueltat té quelcom de deliciós. És un bon entreteniment, així el temps de l’espera sembla escurçar-se. Maneges les situacions i les persones com tu vols. Els metges, els psicòlegs, els carcellers…, són tan fàcils d’enganyar! Per fer-los creure que ja estàs recuperat per a la societat, només cal que et dirigeixis a ells amb respecte i posis cara d’escolanet durant quatre dies. Els segueixes el rotllo, però en el teu interior només penses que el dia que agafis un d’ells…
»A la presó pots crear fins i tot la teva zona de confort. La droga entra de mil maneres, pel vis a vis o llançada al pati per sobre del mur. En cas que allarguin el mur amb una reixa, llavors es llança des d’un pis més alt d’un edifici del davant. Si cobreixen els patis amb una xarxa, la droga arriba en bossetes dins de glaçons. Tan sols cal esperar que es fonguin. Malgrat tot, la presó continua sent una presó i cada dia veus com la mort hi arriba puntual. Encara que intentis resguardar-te’n, t’arriba com un aire fred que travessa els cossos. Ho pots entendre, això? La presó et roba vida! A dins, viure és sobreviure, resistir a la mort.
»La gent es creu que els presos disposem de tot el temps del món, però el nostre temps s’esgota. Veloç i sense pietat, el temps marxa per la tassa del vàter. Quan dono cops de cap a la paret, ja no ho faig amb tanta força. Estic cansat de lluitar. No pertanyo a ningú. Només soc meu, però no vull acabar com el meu germà, fugint constantment per acabar morint d’una sobredosi. Ser un fugitiu és haver d’aixecar cada dia el vel d’espant que cobreix la ciutat i buscar un lloc en el qual reposar. Encara que sigui tan sols un instant. Ser un fugitiu és témer sempre el retorn a la presó. La solitud mira per la finestra a través dels barrots. M’he de salvar a mi mateix perquè ningú ho pot fer per mi. Ningú no salva ningú.
Mentre l’escolto no puc deixar de pensar en el seu germà i en el poc que s’assemblaven. A és més alt i fort. No li agrada passar desapercebut i es fa notar. En canvi el seu germà, més intel·ligent, preferia estar a l’aguait i esperar el moment oportú. El que realment els fa tan diferents és l’efecte que el pas per la presó ha produït sobre cadascun d’ells. L’individualisme d’A es barreja amb un gran ressentiment. Això no succeïa amb el seu germà. És com si en el seu cas, la vida s’hagués abstret i lluités acarnissadament contra ella mateixa. Amb el seu germà vaig poder parlar del moviment obrer i, encara que no es prengués els meus sermons seriosament —així es referia ell als meus intents de convèncer-lo—, he de reconèixer que sempre es va mantenir fidel a l’assemblea de la fàbrica. Estic gairebé segur que aquesta mena de conversa serà impossible amb A. Per ell, l’única cosa que compta és el seu propi jo. Tota la resta són farses. El seu voler viure no s’obre a la relació amb l’altre. El voler viure s’ha reduït a un pur instint de conservació.
—Jo vull viure. He promès rehabilitar-me i l’Escola em vol donar una oportunitat. M’han dit que els interessa el meu cas. Per fi seré lliure.
No he volgut mostrar-li la meva estranyesa i he optat per callar. L’he felicitat, però m’he quedat pensatiu. Ambdós germans encarnen una manera de rebutjar la presó. A signa un pacte amb la vida que li assegura la supervivència. Quan el voler viure és tan sols un instint, quanta humiliació som capaços de suportar? El seu germà, per contra, va fugir fins que va decidir suïcidar-se. Quanta por a la vida hi ha en aquesta fugida embogida? Com si hagués intuït el que estava pensant, A m’ha mirat fixament i m’ha dit que no em cregués tan important.
—Però, qui et penses que ets? Quina innocència creus que pot néixer enmig de la lluita de tots contra tots? El pa que tu menges està pastat amb sang. L’ordre de la societat s’aguanta sobre condemnes com la meva. Quan tot és igual i un ho sap molt bé, la vida s’enfonsa entre traïcions i renúncies. Però ara som a l’Escola de la Vida, on cada dia aixequem horitzons entre tots.
Infiltrat
Treballar en una fàbrica quan la promesa d’emancipació ha quedat ajornada per sempre més és insuportable. Fins i tot si es tracta d’una cooperativa. El germà d’A tenia raó. L’autoexplotació concedeix algunes alegries, és innegable. Així i tot, la convivència en un nosaltres limitat acaba sent problemàtica. Sense oblidar, és clar, la dificultat de mantenir-se viu en un món competitiu i pretendre que no t’engoleixi. No ens enganyem. Construir una cosa diferent en el cor del mateix és esgotador, si no impossible. Sé que aquesta frase sembla molt filosòfica. Ara recordo que no he explicat el meu pas per la facultat de filosofia.
Quan vaig decidir donar suport al moviment obrer, la meva intenció era subvertir un món que considerava injust i miserable. Anar més enllà dels límits respirables per descobrir si entre tots podíem alimentar-nos amb foc i inventar una altra vida. Obrir un futur que no estigués embolicat en una bossa de plàstic reciclable. No va poder ser. L’abisme que calia travessar era massa profund i fosc. La mort, vigilant, ens esperava. Vam acotar el cap per no sentir el seu hàlit fred en el clatell. La renúncia ens va permetre salvar-nos, però el preu que vam pagar va ser l’oblit del demà. Hi ha traïdors i tenen noms. Amb tot, vam ser nosaltres els que, davant el buit que s’obria, ens vam fer enrere. Vam tenir por. En realitat no vam gosar desacatar l’ordre i de seguida vam començar a preparar un camí de retorn. La cooperativa, en aquest sentit, suposava un bon pacte amb la vida. D’una banda, podíem conservar els llocs de treball; de l’altra, a mi em permetia creure, amb una mica de cinisme, que continuava lluitant. Fins que em vaig cansar de romandre en aquell món tancat. Potser un racó ben moblat pot servir per protegir-se, però difícilment pot esdevenir un lloc en el qual mantenir-se a l’aguait. Manca l’aire i sobra l’avorriment. De ben segur que, si busquem al diccionari la paraula «racó», llegirem: «efecte del verb arraconar».
La vida havia passat sense adonar-me’n i era incapaç d’entendre el que realment havia succeït. Només em movia el desig de fugir per no morir de pena. Cal fer un advertiment oportú: la termodinàmica assegura que tot sistema tancat està condemnat a desaparèixer a conseqüència de l’augment d’entropia. Un sistema viu, per contra, és aquell que, precisament perquè està obert, pot mantenir-se lluny de l’equilibri. L’equilibri és, doncs, sinònim de mort. Per això, si un no desitja convertir-se en una pedra que ronca, té dues possibilitats: o porta el caos al cor de l’ordre per desfer-lo, o competeix com un energumen a la cerca de reconeixement. No es pot fer altra cosa. Són les dues maneres d’aconseguir una vida intensa; ara bé, dubto que tinguin la mateixa plenitud. Però què significa la paraula «plenitud» quan per fi ets amo de la teva voluntat? Jo vaig intentar la primera via amb totes les meves forces. Vaig arribar a creure que un anhel col·lectiu arrencaria la carn del món a mossegades. Després, ja es veuria. Però la vida va continuar immutable, així que vaig decidir optar per la segona via. Entrar a l’Escola de la Vida va suposar la materialització del meu nou desig. Abans, però, em vaig inscriure a la facultat de filosofia. Pot semblar estrany, però en aquell context no ho era. Buscava eines per entendre per què em trobava tan perdut a l’interior d’unes galeries comercials de les quals no podia sortir. Dic que no podia sortir-ne, tot i que tampoc sabia ben bé com hi havia entrat. Les escales mecàniques pujaven i baixaven impertèrrites, animades per un fil musical que mai descansava. Tard o d’hora, qui es veu vivint la seva vida està condemnat a la solitud. Jo em vaig adonar que estava atrapat dins meu. On són els meus amics? El ressò del crit moria lentament a l’interior de la vida somniada. Obligat a respirar el buit, el cos