La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira. Pere Antoni PonsЧитать онлайн книгу.
O per tapar forats. O per arrodonir.
Entrevistar en Mira és un exercici intel·lectual fascinant, però exigent i esgotador: si creu que una pregunta que li has fet resulta massa vaga, et renya i t’obliga a reformular-la; si creu que has emprat un concepte inapropiat per a allò que pretens expressar, et diu sense embuts que no toques pilota; si li demanes que teoritzi a partir d’un concepte o un terme que ell considera una abstracció sense sentit, t’envesteix i et desmunta la paradeta amb una filípica quirúrgica i enèrgica. Això fa que, de vegades, la seva pinta de savi menut i cordial prengui un aire esquerp i altiu, de professor sever i amb poca paciència.
Quan vaig concebre la idea de fer aquest llibre, tot d’una vaig tenir clar que l’objectiu era elaborar un perfil —com més complet, millor— d’en Mira, i al mateix temps donar una visió (necessàriament selectiva, però vasta) del món a través de les seves reflexions, experiències i opinions. Així mateix, el resultat final havia d’interessar tant a l’historiador de la política i a l’expert en literatura com al simple curiós cultural i al lector no especialista, estrictament apassionat dels llibres de l’autor. Al capdavall això és, si fa no fa, el que ell ha aconseguit al llarg dels anys: construir una obra heterogènia i rica que ha interpel·lat, i ha acabat arribant, a un públic molt divers que, sovint, li ha estat —li segueix essent— molt fidel.
PERE ANTONI PONS
1. De l’Horta a Roma (1939-1960)
La infantesa i l’adolescència de Joan Francesc Mira són, alhora, típiques i molt peculiars. No hi falta cap dels ambients, anècdotes i situacions que, en general, varen marcar les vides de tants homes i dones d’aquest país que varen néixer amb la guerra i varen créixer durant les dues primeres dècades del franquisme. Però, en certa manera, tots aquells ambients i anècdotes i situacions hi figuren tan profusament, i amb tanta varietat, que els primers anys de la seva biografia semblen un singular compendi dels elements més emblemàtics de l’època.
La peripècia vital del Mira infant va transcórrer amb normalitat, però ja amb algunes particularitats decisives. El fet de viure, amb perfecta naturalitat, entre l’Horta i la ciutat de València li va donar la possibilitat de tenir una doble mirada sobre el seu món més proper, una mirada que era complementada pels contactes que tenia amb la branca de la seva família, oncles i cosins, que vivien en terres de Castella. A aquesta doble mirada cal afegir-hi també la complexitat ideològica d’un pare de dretes que no era obtusament franquista, i que manava als fills que li donessin un cop de mà amb les feines de la granja familiar alhora que els deixava ben clar que estudiar era el seu principal deure.
Va ser justament la mort sobtada i prematura del pare allò que féu que l’adolescència d’en Mira fos a la fi molt especial. Del col·legi dels Escolapis de València i dels jocs amb els amics per la ciutat i per l’Horta, va desembarcar al monestir d’Iratxe.
Els tres anys que hi va passar, consagrats als estudis i a la fe religiosa, van acabar quan l’enviaren a la Universitat Gregoriana de Roma. De la dura vida monàstica en la gèlida Navarra cap al bullici fascinant de la capital italiana, que representà el primer tast del gran món. En l’Espanya franquista, costa imaginar un periple personal més insòlit. Si en Mira hagués estat francès o italià, Truffaut o Tornatore n’haurien pogut fer una pel·lícula.
En Mira parla sobre aquells anys sense reticències, però amb un pudor sempre vigilant. De tant en tant, a més, interromp la conversa per deixar clar que, quan haguem acabat, voldrà revisar el que va dient. Segons quines coses potser no voldré que surtin al llibre, aclareix. És l’escrupolositat que mostrarà durant l’elaboració de tot el volum. Amb una diferència: quan tracta temes personals, al minuciós rigor habitual en Mira hi afegeix l’actitud a la defensiva de qui és poc propens als strip-teases íntims, als exhibicionismes biogràfics.
1. Els orígens familiars. Els pares
Quins són els orígens dels vostres dos cognoms, Mira i Casterà?
De part de mare, el meu cognom Casterà és molt clàssic d’Alzira. Amb tota certesa, és d’origen gascó: casterà, en gascó, vol dir «castellà», qui guardava un castell. Sembla que eren un poble peculiar, o almenys a França tenen aquesta fama: una gent una mica aventurera, com D’Artagnan, que era gascó. Les migracions més intenses de la Gascunya cap al País Valencià es produïren al segle XVI, i els que arribaren ací eren sobretot jornalers, gent pobra que venia a buscar-se la vida. A València, per cert, hi ha un carrer de Gascons, on jo tenia una tia que visitava sovint, al costat de l’església de Sant Martí.
La família de ma mare era bastant modesta. Per una banda eren sabaters i per l’altra es dedicaven al transport amb cavalleries. El meu avi matern tenia un carro i era traginer, i morí d’un accident professional: es va ferir amb la tralla del cavall, que estava infectada, i va morir de tètanus. Nosaltres, ara, pensem que els accidents de trànsit són propis només de la nostra època, però en el passat ja n’hi havia molts. De fet, el meu avi patern va morir atropellat per un carro, davant de casa, a València, al Camí Reial.
Els meus avis de part de pare, Mira i Amorós, eren respectivament del Fondó dels Frares i del Fondó de les Neus, dos pobles de la rodalia d’Elx, entre Monòver i el Pinós. Tots els Mira valencians són originaris de Xixona, i estan documentats des de finals del segle XV, quan apareixen ja com a «ciutadans d’immemorial». Al segle XVII, una branca prima va anar a parar cap a les muntanyes entre Guadalest i Alcoi, en una de les repoblacions posteriors a l’expulsió dels moriscos. Uns altres van anar cap a la vall del Vinalopó: la família del meu pare prové d’aquesta branca, la mateixa que la mare de Pasqual Maragall. Eren llauradors rics, i cap al 1902 o 1903, quan el meu pare ja devia tindre quatre o cinc anys, varen tindre la pensada de vendre totes les terres que tenien per aquella comarca, i comprar una finca immensa a la Manxa, prop d’Albacete: una finca «de veinte pares de mulas», tal com deien per allà.
Pareix que pretenien pagar-ho en tres terminis, però no varen poder pagar el tercer, crec que per culpa d’un rebrot de la fil·loxera i, a la fi, es quedaren a la finca, però només com a encarregats o masovers. Un mal negoci, però amb els anys tota la família se’n sortí. Els prop de quaranta cosins que tinc escampats per la Manxa i una mica pertot, han estat gent molt emprenedora, s’han dedicat a negocis de tota mena i tots han prosperat. Per allà, per Albacete, la família de mon pare eren «los valencianos», i els meus avis, oncles i ties, sempre van parlar valencià entre ells.
Quan i per què va anar el vostre pare a València?
El meu pare va començar el servei militar ací, abans de la dictadura de Primo de Rivera, quan aquell era capità general de València. Durant la mili, va haver d’anar a la guerra del Marroc, i el van donar per mort quan el famós desastre d’Annual, on molts dels seus companys varen morir. Ell, però, aquell dia no hi era: havia hagut de quedar-se al campament. En tornar, va decidir establir-se a València. Va intentar buscar-se la vida fent negocis que a temporades li anaven bé i a temporades no tant. I llavors va conèixer la meua mare.
Tenia estudis el vostre pare?
Ell i els seus nou germans reberen un tipus de formació molt especial. Quan vivien a Albacete, els mestres acudien a casa. Els avis els van educar a la manera clàssica: no tingueren títols, però reberen una certa formació, fins i tot els ensenyaren música. És a dir: era un home amb cultura. I molt emprenedor. A finals dels anys 20, els negocis li anaven tan bé que fins i tot tenia cotxe amb xofer. Però, a partir d’un moment, les coses no degueren anar tan bé, i acabà treballant a Hisenda, de recaptador de contribucions, en una oficina al centre de València. Després de casats, van viure alguns anys al barri de Velluters. El meu pare, però, no suportava viure dins un pis enmig de la ciutat, i va llogar una casa als afores, al camp. Va buscar una casa ben gran al poble o barri de la Torre, dins del terme municipal de València, i allà, paral·lelament a la seua faena oficial, tenia un hortet i una granja, de gallines i a vegades també de porcs. Aquesta era la seua veritable passió: llegia llibres d’avicultura, introduïa innovacions, portava fitxes i controls. . . Quan tenia deu o dotze anys, de bon matí, abans