Brevíssima relació de la destrucció de les Índies. Bartolomé de las CasasЧитать онлайн книгу.
de Montesino, Las Casas, identifica clarament la veu del predicador amb la de Crist «en el desierto de esta isla» (Historia de las Indias: 1761). El que fa Montesino, segons la versió de Las Casas, no és, tant, pròpiament, una denúncia de les accions dels espanyols en detriment dels indis, com la proposta, als fidels congregats en una petita església no feta d’obra, d’una narració més exacta i intensament diferent sobre les conquestes fins llavors fetes pels espanyols, tot just vint anys després. Ben resumidament, la nova narració girava sobre el fet que si els indis eren homes, dotats d’ànimes racionals, i aquell grupet de frares ho mantenia, no podien ser objecte d’aquella mena de conquestes. De fet, digué Montesino, els espanyols allà reunits eren equiparables, en termes de la salvació de les seves ànimes, amb els «moros o turcos que carecen y no quieren la fe de Jesucristo» (Ídem: 1762). Aquest és el bessó narratiu nou. Naturalment, els fidels s’escandalitzaren i rebutjaren activament aquell relat enviant notícies al rei llunyà de la seva pròpia visió, de la pertinència de posseir i usar discrecionalment els indis. Però això havia sigut el desembre de 1511 i tanmateix no era antic trenta o quaranta anys després, el 1542 o el 1552. Des del principi, els termes de la discussió havien sigut clarament evocats i també, des del principi, era sabut que el rei llunyà havia de ser assabentat de la racionalitat o bestialitat dels indis i que això aniria decidint, mai del tot però, l’ús que se’n feia d’aquells nadius que incontestablement havien de ser, i això no ho negava ningú, evangelitzats en la vertadera fe. Assabentar un rei ignorant i llunyà d’una cosa tan, en teoria, reconegudament difícil com era de determinar el grau d’humanitat d’aquells indis, així anomenats, resultava ser un procés ple de complexitats, d’enuigs, d’insídies, de recerques constants d’ocasió per a exposar el cas, sotmès, doncs, a arbitris dels consellers i administradors pròxims al sobirà, a interessos finalment compartits d’aquests amb els colons, els espanyols d’allà en contacte directe amb aquella salvatgeria entre les sinuositats de la qual sorgia l’or, part del qual, després de fos, es trametia al rei. Entre 1505 i 1507 com a dret del quint anaren a parar, oficialment, a les arques reials 97.928 pesos d’or d’un total fos d’aproximadament 500.000 (MIRA CABALLOS 2000: 34-36). El procés era també forçosament lent, les relacions escrites tardaven mesos en arribar i sovint era millor que l’autor o els seus delegats les acompanyessin per tal de vigilar que arribessin al rei o, millor que millor, llegir-les-hi donant testimoni directe. Fer coa a la cort, seguint-la, cercar connexions per a arribar a l’audiència i fins i tot esperar el descuit d’un porter per colar-se, com va fer, conta Las Casas (Historia de las Indias: 1772-1773), el frare Antonio Montesino i agenollat al peu del rei «saca un memorial y comiénzalo a leer». Això degué succeir cap a finals de març de 1512 (Historia de las Indias: 2517). Aquest memorial de Montesino era segurament una primera selecció escrita de les conquestes, fins a 1511. Sis anys més tard, segons Las Casas (Historia de las Indias: 2183), ell mateix estant a Valladolid a la cort, se li diu, suposadament de part de l’emperador Carles, que faci memorials sobre la necessitat de la reforma del govern d’Índies i de com procurar la salut i la llibertat dels indis. És el canceller Jean le Sauvage qui, casualment l’anima, en llatí, a fer-ho «... faciatis vestra memorialia» (2184).
Si bé, doncs, la narració nova de les conquestes, almenys fins les de 1511, estava per escrit –«lleva el dicho padre [Montesino] un pliego de papel, escripto por capítulos, de las crueldades en particular que se habían hecho –en las guerras y fuera dellas– en los indios vecinos de esta isla ...» (Historia de las Indias: 1773)– l’argument dels colons no tenia, que se sàpiga cap consistència expositiva que no fos el de primera vista, la percepció sumàriament indicada del caràcter bestial dels indis. Sovint, tanmateix, això és expressat en l’enunciat que els indis no «eran capaces de la fe» i que, de fet, no sabien regir-se per si mateixos i necessitaven tutors.
Com es fa ben palès a l’interrogatori que el 1517 proposaren els frares jerònims, enviats pel cardenal Cisneros, a significats colons de La Española, la qüestió de la capacitat de la fe dels indis conduïa successivament a si tenien o no tenien capacitat de «vivir por sí», si era convenient o no agrupar-los en pobles o a proposar remeis per a la mandra que, segons els colons, mostraven els indis per a treballar de profit (Interrogatorio: 223-354). Els testimonis que intervenen en el plet entre Diego de Colón i Francisco Solís el 1509 insisteixen en «la poca conciencia» dels indis (Proceso de Indios: 141-195).
Naturalment, aquesta posició dels colons espanyols, que havien intervingut o intervenien encara en conquestes, admetia en la seva formulació al rei llunyà graus en la precisió de fins on havia d’arribar aquesta tutela cristiana que institucionalment era reconeguda com «encomienda», l’atribució d’indis a un espanyol perquè en disposés discrecionalment. Las Casas al·ludeix (Historia de las Indias: 1779-1783) a la presència, cap a la primavera de 1512, a la cort de procuradors dels colons a la recerca que aquestes «encomiendas» fossin perpètues o per tres vides amb l’argument, justament, de la incapacitat de la fe dels indis. L’opinió escrita –el «parescer»– del dominic Bernaldo de Mesa, recollit per Las Casas (Historia de las Indias: 1784-1787), és un bon exemple primerenc de fer versemblant un indi lliure, és a dir, vassall directe de l’emperador però, tanmateix, reconegudament disminuït en l’escala de la humanitat de tal manera que pugui ser usat pels espanyols. Aquest era, segons Las Casas, el camí de la seva destrucció. En qualsevol cas, tots dos enunciats sobre la naturalesa dels indis eren fets des de l’interior de la situació advinguda arran dels viatges de Colón. Formalment el que estava en disputa era l’abast de les regulacions que de l’ús dels indis se n’havia de fer. Els colons tenien molt clar, com afirmen alguns testimonis en el plet tingut entre Nicolás de Ovando i Cristóbal de Tapia, a Santo Domingo, el 1509, «que quando en esta ysla se quitan los yndios que quedan las haziendas perdidas» (El Pleito Ovando-Tapia: 185, 212) o «las haziendas desta tierra no son nada syn yndios». La narració nova que, d’aquest ús d’indis a partir del desembre de 1511, feien els dominics de l’illa, anunciava, precisament, la seva destrucció consequent d’aquesta necessitat, tan eloqüentment expressada pels mateixos colons. Las Casas formula amb precisió l’aparent paradoxa: «quitados los indios, de todos sus deseos y sospiros quedaban [els colons] defraudados» (Historia de las Indias: 1764).
Tan aviat com el 1516, en un memorial adreçat al cardenal Cisneros, Las Casas argumenta la necessitat de conservació dels indis atès que «... todo lo trabajan ellos» (Cartas y memoriales: 23). Las Casas proposa una suspensió del treball que aquests fan pels espanyols per tal de recuperar la població i poder, així, tornar a treballar («... para cobrar algunos fuerza, recreándose, y engordarán o al menos arreciarán algo, para de que los vuelvan al trabajo, que lo puedan sufrir»).
És, doncs, una querella on els participants addueixen amb raó experiències pròpies, de primera mà. L’objectiu és determinar, per així dir-ho, la consciència del sobirà remot, tant en un sentit com en l’altre.
Per això, Las Casas i abans Montesino, segons el testimoni del primer, recorda constantment que ell hi era, que ho havia vist o que ho sabia de primera mà.
El frare que xerra i passa escrits al sobirà era una escena també, repetida, el 1511, el 1542 o el 1552. Però la d’aquest darrer any culmina en una diferència de gran abast: ho posà, Las Casas, en lletres de motlle. Vet aquí, doncs, un memorial més compacte, més net de lletra, relligat, enquadernat i repetit. Però, com s’ha vist, tot estava xerrat d’abans, posat sempre al dia, fins al desembre de 1542. Hi inclou, finalment, una referència breu, datada al Perú el 1546, on continuen les «horribles y espantables y nefarias obras» (ed. VARELA: 174). Introdueix també una correcció detectada per I. Pérez Fernández (ed. 2000: 82-87). A partir, abruptament, del capítol «De la Tierra Firme», substitueix el nom de «cristianos» per el d’«españoles», quan la impressió ja estava en marxa, sense poder corregir els fulls anteriors. I. Pérez Fernández (ed. 1992/2004: XVIII) ho atribueix a un desig de distingir entre seglars –els conqueridors– i els frares. No és ben bé així. És cert que, com hem vist abans, en el desembre de 1542 ell, Las Casas, «fue inducido yo ...», s’identifica només com a frare. Però en l’Apologia que presenta a Valladolid, el 1550, en contra de les tesis de Sepúlveda, que conceptualitzava el punt de vista dels colons, Las Casas diu això de sí mateix: «memor me christianum, monachum, episcopum, hispanum, regibusque