Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca RicartЧитать онлайн книгу.
4.2 La vetlada literària
4.3 Els Jocs Florals de Lo Rat Penat
5. TERCERA VISITA DE BALAGUER A VALÈNCIA (1891)
6. UNA INTENSA RELACIÓ EPISTOLAR
6.1 La Flor Natural que no pogué arribar a ser
6.2 Entre la política i la literatura
7. LAS PROVINCIAS I BALAGUER
7.1 Llorente, divulgador de l’obra balagueriana
7.2 La defunció de Balaguer (1901)
VI. L’ÍNTIMA AMISTAT AMB JACINT VERDAGUER*
1. L’INICI DE LES RELACIONS (1865-1880)
1.1 La publicació de L’Atlàntida (1878)
1.2 La publicació d’Idil·lis i cants místics (1879)
1.3 Les dues trobades de 1880: el Mil·lenari de Montserrat i els Jocs Florals de Barcelona
2. ELS JOCS FLORALS DE LO RAT PENAT DE 1881: LA CONSOLIDACIÓ DE L’AMISTAT
3. LA PRÀCTICA D’UNA AMISTAT MADURA (1881-1902)
3.1 L’«Oda a Barcelona» i la visita de Llorente (1883)
3.2 Notícies de Verdaguer a Lo Rat-Penat. Periódich Lliterari Quincenal i els Jocs Florals de Barcelona (1885)
3.3 La publicació de Canigó (1885-1886)
3.4 Notícies de Verdaguer a Las Provincias (1888)
3.5 La traducció del poema verdaguerià «L’Arpa» (1889)
3.6 Notícies de Verdaguer a Las Provincias (1889)
3.7 Els Jocs Florals de Barcelona i les festes de Santa Maria de Ripoll (1893)
3.8 L’última trobada dels amics i la «crisi» de Verdaguer
3.9 Llorente, divulgador de l’obra verdagueriana
4. LA DEFUNCIÓ DE VERDAGUER: NOVES MOSTRES D’AFECTE (1902-1904)
5. LLORENTE I L’HOMENATGE A VERDAGUER (1908)
6. APÈNDIX
VII. L’EMOTIVA FRATERNITAT AMB MIQUEL COSTA I LLOBERA
1. LAS PROVINCIAS I COSTA I LLOBERA
1.1 Nou poemes
1.2 Tres ressenyes
1.3 Altres articles i referències
2. COSTA I LLOBERA I LES NOCES D’ARGENT DE LO RAT PENAT (1906)
3. LLORENTE, TRADUCTOR DE COSTA I LLOBERA
4. ELS MALLORQUINS A VALÈNCIA (1909)
4.1 El banquet de Lo Rat Penat
4.2 La vetlada literària a bord del «Miramar»
5. MALLORCA I LA CORONACIÓ DE LLORENTE (1909)
VIII. L’ENTUSIASTA ADMIRACIÓ ENVERS FREDERIC MISTRAL
1. PRIMERS CONTACTES AMB ELS POETES DE PROVENÇA
2. ELS JOCS FLORALS DE BARCELONA (1868)
3. LA FUNDACIÓ DE L’ACADÈMIA D’OC (1876)
4. LES NOCES DE MISTRAL (1876)
5. LES FESTES LLATINES DE MONTPELLER (1878)
6. L’HOMENATGE A MARIA LLORENTE FALCÓ (1880)
7. LA POESIA «CARTA À F. MISTRAL», DE QUEROL (1898)
8. L’HOMENATGE A LLORENTE (1903)
9. LA PRIMERA VISITA DE LLORENTE A MISTRAL (1903)
10. LA SEGONA VISITA DE LLORENTE A MISTRAL (1905)
11. MISTRAL I LES NOCES D’ARGENT DE LO RAT PENAT (1906)
12. L’EPISODI DE LES CADENES DEL PORT DE MARSELLA (1907)
13. L’HOMENATGE A MISTRAL (1909)
14. LA VISITA DE SANCHIS SIVERA A MISTRAL (1910)
15. LA DEFUNCIÓ DE LLORENTE (1911)
IX. LA PARTICIPACIÓ EN EL PRIMER CONGRÉS INTERNACIONAL DE LA LLENGUA CATALANA (1906)
X. L’ÈXIT DE LA RENAIXENÇA VALENCIANA
BIBLIOGRAFIA
PRÒLEG
La figura de Teodor Llorente, gegantina, perdurable, recorre i aixopluga sota la seua ombra omnipotent tota una centúria de la nostra època contemporània, des de mitjan segle XIX fins a mitjan segle XX. Un cas rar, insòlit, de mestratge, capaç de travessar victoriós el filtre crític de diverses generacions, que no sols es negaren a matar el pare, sinó que el protegiren i reivindicaren apassionadament, fins a convertir-lo en un mite. Escriptors nacionalistes tan poc discutibles com un Miquel Duran de València, integrant de la nova promoció d’escriptors rotundament valencianistes de començament del XX, o un Carles Salvador, membre d’aquella magnífica colla dels anys trenta, per posar uns exemples ben aclaridors, no dubtaren a l’hora de confessar la seua gran admiració pel Poeta –així, amb majúscula– de la Renaixença, al qual fins i tot dedicaren estudis entusiastes.
Sí, fins a l’arribada dels anys seixanta Llorente era intocable. Però a partir d’aleshores la seua sort patí un autèntic daltabaix. Llorente fou arrossegat pels canvis originats en la revisió de la Renaixença pels nous estudiosos, que començaren a exhumar molt críticament el paper exercit per aquell poeta, que al mateix temps assumia amb mà de ferro –o si voleu, amb ploma de ferro– la custòdia ideològica d’aquell moviment que ell mateix havia contribuït decisivament a engegar. Llorente, en poques paraules, era presentat com el guardià inflexible de l’apoliticisme de la Renaixença, prompte a declarar públicament –ell i els seus amics del sector cultista– la diferència clau que separava el moviment de Catalunya de l’homònim moviment valencià: la limitació de la Renaixença valenciana a la recuperació literària de la llengua –o potser, amb més propietat, caldria parlar de recuperació poètica– i la negativa a entrar en el camp de les reivindicacions polítiques.
Tanmateix, havia arribat l’hora de la recuperació històrica d’un altre personatge fonamental, enfrontat ideològicament i tàcticament amb Llorente, el progressista Constantí Llombart. Què hi aportava Llombart? Almenys una actitud reivindicativa més decidida, no exempta, però, de vaguetats i contradiccions, que dificulta, si més no d’acord amb les nostres coneixences actuals, arribar a descobrir els objectius precisos del seu «fer en tot i per tot valencianisme». Però Llombart i la seua colla –alguns membres de la qual sí que donaren proves d’una més decidida manifestació, diguem-ne, reivindicativa– havien sigut els promotors de Lo Rat Penat l’any 1878, entitat que l’any següent ja va organitzar els Jocs Florals, guanyats precisament per Llorente; havien sigut els responsables de les revistes Lo Rat-Penat: Calendari Llemosí i Lo Rat-Penat: Periòdic Lliterari Quincenal; havien sigut els qui més s’havien esforçat per portar l’ús culte de la llengua fora del clos poètic cultista: a la narrativa, el teatre i l’assaig (recordem l’obra monumental, bé que metodològicament discutible, de Constantí Llombart titulada Los fills de la morta-viva. Apunts bio-bibliogràfichs per la història del renaiximent lliterari llemosí en València); havien sigut els qui mantenien una fidelitat major en l’ús habitual de la llengua i un contacte més estret amb les classes populars, a què ells mateixos pertanyien; i fins