Fa molt de temps que observe que coses òbvies –coses, per tant, que, segons diu el diccionari, són molt clares i evidents i no aporten informació– poden en realitat ser il·luminadores i evitadores de greus confusions. Que alguna cosa siga evident, fins i tot autoevident, no vol dir que hom veja que és veritat d’una manera immediata i instantània. Que una cosa és evident suposa que comprendre-la i veure que és veritat són fets que es produeixen alhora; que si realment la comprens no pots sinó veure que és veritat. Si les coses òbvies no aporten informació és perquè no fan sinó fer palés quelcom que no pot ser d’altra manera, perquè no van més enllà de si mateixes per tal de confirmar-se. Una vegada en copsem el contingut, veiem que no ens han dit res que no sabérem ja. Expliciten el que era implícit. El problema és que reconéixer en el que és explícit el que implícitament ja sabíem no sempre és fàcil. Potser, més que obvietats, el que ací es recullen són el que els anglòfons diuen truisms i els castellanoparlants perogrulladas. Si realment comprenem el que diuen és ben difícil dubtar-ne, no estar-hi d’acord. La qüestió és agafar-se el temps per pensar-hi, per arribar a veure el que realment diuen i les seues implicacions.

A banda de no haver-hi reflexionat suficientment, sovint la falta d’acceptació d’aquestes obvietats per part de qui les llig és deguda al fet de no entendre certes paraules en el sentit que tenen. El llenguatge quotidià és (afortunadament) lax, vague i fins i tot ambigu; les paraules tenen diferents accepcions i els conceptes que representen no són clars del tot i definits. D’altra banda, sembla que uns conceptes i altres tendeixen, com les madeixes de llana quan són dins la mateixa cistella, a embolicar-se els uns amb els altres de tal manera que, de vegades, és difícil tornar els fils als seus madeixons, desembolicar la troca. Hi ha conceptes als quals exigim molt, tant, que sovint els demanem coses contradictòries, que estiren en direccions oposades: volem que complisquen alhora condicions tals que la satisfacció d’unes comporta que no se’n puguen satisfer les altres. També passa que hi ha conceptes que ens agraden tant, els donem una tal importància que no comprenem que ells mateixos no encarnen tota la resta de conceptes que ens agraden i que, una altra vegada, entren en conflicte i col·lideixen.

El que pretenc fer ací, en aquest llibre, és exposar una sèrie d’aquestes obvietats que, tot i ser (o això crec jo) veritats com a punys, no són sempre acceptades a primer colp d’ull, que susciten discussió i que, en pensar-hi, obren finestres i il·luminen altres estances de la nostra ment. L’implícit que aquestes obvietats expliciten està freqüentment colgat sota enormes quantitats de prejudicis, malentesos i confusions. Sovint el més difícil de veure i de dir és l’obvi. Moltes vegades perquè, en ser obvi, la gent pensa que és una altra cosa el que vols dir.

Una tasca important és clarificar els conceptes dels quals farem ús. M’he debatut entre l’opció d’explicar els més centrals, i que apareixeran

Скачать книгу