Els peus que calciguen la terra. Pau Viciano NavarroЧитать онлайн книгу.

      INTRODUCCIÓ

      Un cavaller del segle XV, Joanot Martorell, posava en boca d’un personatge del seu Tirant lo Blanc aquest elogi literari de València i del seu regne: era un país tan fructífer –deia–perquè, orientat a llevant, rebia els reflexos del sol que mar enllà il·luminava, ni més ni menys, que el paradís terrenal, «e d’ací li ve –concloïa– tot lo bé que té». La fertilitat d’aquesta terra era, doncs, un regal de Déu. O de la natura. Ara bé, per aquella mateixa època, els jurats de la ciutat escrivien una altra mena de prosa, sens dubte més realista. En 1423 adreçaven una carta a la reina on descrivien un país amenaçat constantment per la sequera, que tot just podia subsistir gràcies als regadius. Els jurats lloaven, així, «los grans e sobrechs treballs e enginys dels hòmens culturants aquelles [terres írrigues]». Lluny de confiar la fertilitat de la terra en la natura, aquesta «és subvenguda per los treballs e arts dels hòmens». Les terres valencianes eren un paradís, però un paradís artificial. Pocs elogis trobarem, venint d’uns prohoms burgesos, com aquest que els dirigents de la ciutat adreçaven als llauradors, als cultivadors i constructors de l’horta. Fins i tot Francesc Eiximenis, en la seua lloança desme-surada de la ciutat i del regne, en destacava la varietat de la producció agrícola, però a penes deia res dels qui treballaven la terra. Els pagesos apareixien en els seus tractats com a tòpics del menyspreu i la desconfiança urbana, o com a una peça del cos social, la més baixa en tots els sentits, la base sobre la qual descansava tota la pesada còrpora d’aquella societat. Els camperols eren, així, «els peus que calciguen la terra».

      Ja fa més de vint-i-cinc anys que els medievalistes valencians van començar a prestar atenció als llauradors, a un món rural que començava a estudiar-se seguint no sols una voluntat de renovació científica, sinó també la consigna civil llançada per Joan Fuster: escriure la història de la mediocritat, de la gent comuna, del treball i de la vida quotidiana. Era l’època en què una nova història local i l’impacte dels peasant studies i de les grans tesis regionals franceses dirigia la mirada dels joves historiadors cap als pagesos i els paisatges de les comarques rurals. Les preocupacions, les idees i les dades que conformen aquest llibre són fruit d’aquest llarg itinerari historiogràfic, del que s’ha anomenat «escola valenciana» de medievalistes i que ja compta almenys amb dues o tres generacions. Des dels treballs pioners d’Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver i Enric Guinot, són molts els terrenys que han estat explorats amb major o menor intensitat i constància. En aquest sentit, una part almenys dels desequilibris que podran apreciar-se en el llibre, la tensió entre els estudis empírics disponibles i la voluntat d’interpretació, reflecteixen l’estat d’una recerca que encara presenta zones de penombra i llacunes. Però, sobretot, aquesta obra, que no és una síntesi acadèmica ni un simple manual, ha estat possible i té sentit gràcies als avanços que durant les darreres dècades ha experimentat la història rural de l’edat mitjana. Se situa així en el solc d’obres com Terra de feudals, un llibre de Ferran Garcia-Oliver que, el 1991, arriscava un primer i documentat balanç interpretatiu del món rural valencià. El seguirien altres obres de conjunt, acadèmiques o divulgatives, fins arribar a una densa síntesi col·lectiva com és el volum sobre l’edat mitjana de la Història agrària dels Països Catalans, que aparegué el 2004 coordinat per Josep Maria Salrach, on col·laboraven autors com Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver i el valencià d’adopció Thomas F. Glick.

      Moltes de les dades i dels problemes que es tractaven en aquestes síntesis es reprenen ara, però incorporant no sols la recerca posterior sinó una visió centrada en els camperols del País Valencià com a grup social, com a classe configurada al voltant de la seua posició en la producció, però alhora plena de complexitat i de desigualtats. Una aproximació de voluntat «materialista», en el sentit no d’excloure el món de la cultura i de les representacions, sinó perquè se centra en el treball i en els condicions socials en què tenia lloc, sobretot les formes de desigualtat i de dominació, però integrant-hi alhora els factors «immaterials», com l’ordenament legal, els lligams comunitaris i de parentiu o, fins i tot, els usos del llenguatge, sense els quals no es faria intel·ligible aquella realitat social i econòmica. Es perfila, d’aquesta manera, un model de pagesia diferent del que a la Catalunya Vella s’organitzava al voltant del mas, com a forma de poblament i d’explotació agrària, amb modalitats coherents de família i de transmissió del patrimoni. Al País Valencià, des del mateix moment de la conquesta i la colonització, sorgiria una pagesia més semblant a la de les terres de la Catalunya que s’articulaven al voltant de les viles. Els llauradors valencians, en bona mesura, eren homes de vila, amb heretats disperses, que es fragmentaven i es recomponien amb el cicle de les herències divisibles i l’activitat del mercat de la terra. Però era també una pagesia dividida, escindida entre uns camperols d’origen andalusí i els descendents dels colons catalans i aragonesos. Els indígenes musulmans, progressivament minoritzats i arraconats pels colonitzadors cristians, tanmateix continuarien constituint una àmplia minoria fins als temps moderns, quasi la meitat dels pagesos, i donarien així una configuració molt particular a la societat rural valenciana. En aquest sentit, els camperols musulmans no haurien de veure’s com un apèndix més o menys exòtic, en el marc d’una percepció «multicultural», sinó com un component determinant de la societat rural valenciana. Els estudis inicials de Pierre Guichard i de Miquel Barceló han inspirat un corrent de recerca que ha permès una comprensió, en termes econòmics i socials, d’aquesta «particularitat» vinculada a la construcció colonial del nou regne. Ens trobem davant d’una pagesia separada en dos cossos socials, però alhora articulats en una mateixa societat, fins al punt que la situació relativament favorable dels llauradors cristians, en el context del món feudal, no pot entendre’s sense la condició pràcticament servil de la gran minoria d’origen andalusí. Pot estimar-se que aquests camperols musulmans, sense ser ja majoria però en estar sotmesos a càrregues més dures, produirien la major part de la renda senyorial. Es tracta de constatacions encara preliminars, però que suggereixen desenvolupaments interpretatius de gran abast que tot just comencen a insinuar-se.

      Aquesta aproximació als camperols del País Valencià comença amb una exploració dels termes lingüístics que llavors s’aplicaven als diferents sectors de treballadors de la terra. Sense ser un reflex automàtic de la realitat social –i sense que el llenguatge la configure de manera unívoca–, el vocabulari aporta elements per a valorar els límits de la diferenciació dins de la pagesia, amb contrastos ben marcats entre el bloc social cristià i el musulmà. Aquesta complexitat del món camperol es manifesta també en l’espai geogràfic, com ara en les modalitats de poblament, i en el nivell social, amb una incidència desigual del pes de la senyoria. Els pagesos musulmans constituïen una població més ruralitzada que els llauradors cristians, i estaven sotmesos a unes condicions més dures, equiparables a una veritable «servitud col·lectiva». I dins de cadascun d’aquests cossos pagesos –colons i indígenes–l’estratificació econòmica i social va assolir un abast diferent, que en el cas dels musulmans, més que no entre els cristians, donaria lloc a la constitució d’una franja de camperols desposseïts, abocats