Diplomatari de la Unió del Regne de València (1347-1349). AAVVЧитать онлайн книгу.

       Introducció

      La col·lecció documental que presentem té el seu origen en la nostra tesi de doctorat en Història, amb el títol de La Unión de Valencia (1347–1348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real, dirigida pel professor Paulino Iradiel Murugarren. Es va llegir el 4 d’abril de 1987 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València; el tribunal, format pels Profs. Miguel Ángel Ladero Quesada, Jaume Sobrequés Callicó, Mariano Peset Reig, Antoni Riera Melis i Pedro López Elum, li atorgà la qualificació d’«Apte cum laude per unanimitat», segons la nomenclatura vigent.

      Dividida en dos volums, el segon contenia un apèndix documental, que ha estat la base d’aquesta edició. Els documents, amb qualque supressió, i substancialment incrementats per la incorporació de nous texts que són producte de les recerques efectuades uns anys després a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (particularment en la Secció Cartes reials diplomàtiques), han estat íntegrament revisats, en la seua major part a la vista dels originals. Formen un recull de 184 peces, que abasten un segment cronològic entre els anys 1345 i 1356, dividit, d’acord amb les fases cronològiques signiticatives en el curs de la revolta, en nou capítols.

      El diplomatari forma el complement natural de l’estudi monogràfic de la Unió, el moviment polític de major relleu —i gravetat— al regne de València medieval, que es publicarà en un pròxim futur.

EL CONFLICTE DE LA UNIÓ

      La guerra de la Unió ha estat secularment, abans del nostre estudi citat, un episodi molt mal conegut de la història del regne de València, que es mantenia entre ombres, erròniament interpretat per assimilació a les Unions aragoneses, tanmateix de caràcter prou diferent. Falta d’un coneixement directe sobre fonts d’arxiu, la revolta era entesa com una pràctica extensió de la del regne veí, i assimilada, amb una simplificació fora de tota lògica històrica, al caràcter nobiliari antimonàrquic d’aquella. Sense el prestigi històric que obtingué la Germania, gràcies en part als cronistes coetanis del XVI, no havia merescut, com aquest moviment, l’honor de rebre l’atenció d’investigacions monogràfiques als segles XIX i XX.¹

      La revolta va sorgir en un marc de crisi, propi de la conjuntura per què passava l’Occident en aquells temps. D’una banda, el dèficit, crònic, en l’abastiment de forment a la ciutat de València, agreujat per una successió d’anys de collites fallides, conduí a la carestia, o fam segons altres, declarada l’any 1347, precisament al temps que s’alçava la resistència contra el govern reial. De l’altra, la capital, en particular, experimentà un alarmant procés d’endeutament públic, provocat de manera directa pels subsidis que li havia calgut retre a la Corona en els anys precedents, dedicats a un seguit d’empreses militars: la guerra de l’Estret, en aliança amb Castella, la lluita amb la república de Gènova, o les campanyes per a la incorporació del regne de Mallorca i els comtats ultrapirenaics. Tot això contribueix a explicar el descontent de les minories dirigents, al regne de València com als altres països de la Confederació.

      El rei, Pere el Cerimoniós (IV en Aragó, II al regne de València), va voler implantar en aquesta primera fase del seu regnat —que es prolonga del 1336 al 1387—, en franc allunyament dels hàbits politics, pactistes i parlamentaris, dels estats de la Corona catalanoaragonesa, un govern de caràcter més personal, o millor dit autoritari. En aquesta línia, el sobirà es va beneficiar de la incorporació a la seua cort d’un grup d’antics consellers del deposat Jaume III de Mallorca, ara al seu servei, entre els quals cap destacar el nou canceller, Hug de Fenollet, doctor en ambdós drets i futur bisbe de Vic i de València, tots ells d’una orientació romanista que tendia a l’enfortiment de l’autoritat de la Corona. Aquesta pràctica de govern s’adverteix clarament en els poders que exercien, contra fur, els seus alts oficials, sens dubte en virtut de consignes de la monarquia, i com a conseqüència indirecta de les necessitats financeres d’aquesta, tot provocant una munió de greuges o reclamacions que la Unió s’encarregaria de recollir i esgrimir davant del monarca.

      La culminació, imprudent, d’aquesta política, es va manifestar la primavera del 1347, quan el rei Pere provocà una crisi successòria inesperada, probablement per l’afany d’apartar del poder el seu germà menor, l’infant Jaume, comte d’Urgell i vescomte d’Àger, que, com a immediat hereu del tron si el rei no tenia successió masculina, exercia la lloctinència general dels regnes. El Cerimoniós, a penes fets els vint-i-vuit anys d’edat, acabava de perdre la seua primera muller, la reina Maria de Navarra, morta de sobrepart a València, de la qual li havien nascut dues filles. Tot i que la situació no suposava cap perill per a la supervivència de la dinastia, volgué fer proclamar la seua primogènita, la petita infanta Constança, com a successora en cas de morir sense descendència masculina,