Constel·lacions postmodernes. Enric BalaguerЧитать онлайн книгу.
transformació de molts espais –hotels, cases de turisme rural . . . – en una mena d’espais escènics. La gamma de viatges s’ha incrementat i s’ha diversificat i es pot anar de safari a l’Àfrica, a visitar pobles en països on hi ha una dictadura fèrria, i també es pot fer turisme sostenible i voluntariat social a través d’opcions alternatives de viatge. Hi ha l’oferta de balnearis o d’hotels amb spa, de ciutats festives amb platja i discoteca, la de barris amb oferta gastronòmica, rutes de vi, cerimònies amb altres productes de menjar. El nostre entorn és una mena d’escenari-oferta de diversió variada, en tots els camps. La idea que es desprén sovint dels missatges més reiterats és la d’una promesa de vacances perpètues.
D’un temps ençà, tot ha de ser divertit, un decorat atractiu ha d’acompanyar-nos a tot arreu. Allò que parle seriosament i que tinga un temps determinat d’emissió té el perill d’esdevenir «avorrit». Aquest és el pitjor adjectiu que qualsevol cosa pot tenir, des d’una pràctica laboral, un sermó, un llibre o una classe. L’alegria festiva, encara que siga de plàstic, no és només la dels dies en què el calendari destaca en roig, sinó la del conjunt de dies de la setmana, i encara, en cada una de les seues hores.
Però aquest reflex de la vida abocada al gaudi sensual, a la satisfacció immediata dels impulsos, sobretot sexuals, ve acompanyat d’un to de comèdia. És ací on podem situar una literatura que vol desprendre’s del llast transcendent de les dècades anteriors i manifestar-se amb l’alegria i la lleugeresa de l’humor. Sergi Pàmies, Gabriel Galmés, Toni Cucarella, Ferran Torrent, Maria Jaén –a banda de Quim Monzó– són alguns dels escriptors que fan contribucions a la comèdia, on el desig transita en tota la gamma de situacions possibles i on la lubricitat és minuciosament recreada.
Tot sembla que ha de ser humorístic i entretingut; d’un orador destaquen les virtuts de si és divertit o no, però també d’un polític, d’un rector, d’un mestre (les classes han de ser divertides, la literatura ha de ser divertida, l’economia ha de ser divertida i així successivament).
«Una vida s’encén a cada sacrifici», escrivia Màrius Torres en el poema «La mort, en un matí d’abril». I vet ací que allò que destil·la la societat sembla que s’encamine cap a un tipus de paradís sense cap esforç. Tot és possible, però, a més, «tot t’ho mereixes» –diu la publicitat desculpabilitzadora en una de les seues consignes volàtils i subtils. L’adhesió al consum i l’autocomplaença porta adherit el neguit. Paradoxalment, la facilitat material amb què vivim –hem viscut– les societats opulentes d’Occident augmenta les dificultats de viure, perquè qualsevol satisfacció de realització personal esdevé una meta difícil. Potser vivim i gaudim sense una sensació de culpabilitat, però sí amb insatisfacció. Com deia Zygmunt Bauman a L’art de la vida, «els nous narcisistes no viuen obsedits per la culpa sinó per l’ansietat».
També Lipovetsky, amb el pas dels anys, ha portat moltes vegades Narcís a la consulta i de la revisió clínica d’aquest individu ha destacat alguns canvis importants. Ho fa al llibre-entrevista de Bertrand Richard, La societat de la decepció (2006), on arriba a formular que vivim una felicitat paradoxal, en què la societat del benestar conviu amb la dificultat de viure. L’exercici d’enfrontar-se a les eleccions, a la renúncia i les pors condueix l’individu a un estat permanent de neguit. Des d’una perspectiva espiritual, el llegat més comunament universal apunta que la felicitat només es pot obtenir procurant-la als altres.
Al capdavall, allò a què ens empeny aquest moment històric és a crear constantment la nostra pròpia resposta a les coses, la nostra forma de fer i de sentir. Aquest simple fet ens porta un grau més alt de tensió, de repte i, en conseqüència, de sacrifici i de frustració. I si ara és quan més possibilitats tenim de fer el que vulguem en la nostra vida i de la nostra vida, com és que experimentem aquesta enorme insatisfacció?
6.
Els Narcisos i els Dionisos han accentuat un tipus d’egolatria patològica, després de la pèrdua de la rigidesa disciplinària dels sistemes ideològics i religiosos, i han mostrat la seua insubordinació a credos, sectes, partits, fins i tot a filosofies. Ben mirat, són uns individus que, de vegades, a contracorrent, han hagut de descreure’s missatges i assumir una mena de buit que han tractat d’omplir mitjançant el culte al cos. Després de lliurar-se dels seus credos, de les forces exteriors (siguen en forma religiosa, ideològica, etc.) han sucumbit a les seues aigües interiors (emocions, construcció vital . . . ). En certa manera, tot fa pensar que la llibertat, paradoxalment, esdevé causa d’esclavatge. En tot cas, però, tot açò no és conseqüència de cap malefici de forces obscures, sinó la resposta del pobre individu que ha d’encarar-se a la vida que li ha tocat viure.
Perquè l’individu de la nostra societat ha de saber si té sentit treballar llargues jornades, mostrar submissió al director, competir amb els seus companys, destruir l’entorn, contribuir a l’explotació infantil als països del tercer món i viure una tensió constant només per obtenir unes poques setmanes de vacances a l’any. No és aquest el gran buit de què parlen alguns analistes, i entre ells Lipovetsky? I, al capdavall, més prompte o més tard, aquest individu ha de descobrir que la trista essència del carpe diem –entés simplement com una submissió als plaers– és ben amarga, per allò que en llatí en deien fugit irreparabile tempus i que en versos de Vicent Andrés Estellés potser sona més real:
Com la merda que s’esmuny en tirar de la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors i tot això.
(Horacianes, XVII)
Sense dubte, l’entorn de perpetu divertimento es conjumina contra l’esperit de realització personal, de satisfacció profunda de l’individu que no pot satisfer-se amb els plaers sensuals. Els plaers són intrínsecament i per definició efímers; són exercicis de pujada i de baixada. El camí de la felicitat no és pot identificar amb el consum de menjars, begudes, imatges exòtiques de viatges . . . A més a més, centrar-se en un mateix és sempre causa de malestar, d’una manera o d’una altra. El fet d’estar centrat en el jo, per exemple, que tot estiga pendent de la imatge que donem, fa nàixer tensió. Altrament, el desig, portat a una satisfacció sense límits talment la fagocita la publicitat en múltiples missatges, desperta una avidesa que és, com tot desig, insaciable. En conclusió, els plaers sensorials –bé que són necessaris per engendrar una visió ponderada de la vida– portats a un punt de no-límit, deixen sempre, com a torna, la insatisfacció, perquè després de la seua presència, arriba la síndrome d’abstinència. Els plaers, com està ben demostrat, creen dependència. No vull fer ara i ací cap apologia de l’austeritat, ni de la frugalitat, però cal reconèixer que el conjunt de missatges del nostre entorn impulsen un consum infinit, una invitació perpètua al divertimento i als plaers, que és de totes totes perillós i fals. Prou ho remarcà Epicur: la felicitat no s’aconsegueix sense renunciar als plaers més immediats. S’ha de triar, i s’ha de saber triar.
Les visions de Richard Sennett, Jean-François Lyotard, Gilles Lipovetsky tenen, a hores d’ara, una trentena d’anys. És lògic que ens preguntem si l’esbós perfilat és encara vigent. Amb una crisi econòmica com la que vivim des del 2007, amb esdeveniments pertorbadors com ara l’11-S, amb els desgavells i el neguit social a Occident, podem parlar encara d’un individu amb el perfil que s’acobla a Narcís? A Dionís? És encara vigent la filosofia del presentisme i de l’hedonisme?
Des de la dècada dels vuitanta fins al 2007, o al 2008, Europa ha viscut un període de creixement com no s’havia produït després de la Segona Guerra Mundial. Vistos des d’ara i, potser, de manera simplista, podem dir que a Europa i també a altres llocs, els anys vuitanta van ser de trànsit de la «socialdemocràcia» al «liberalisme». El període de creixement continuat va fer arrelar una sensació de progrés sòlid. Mentre que els governs de Margaret Thatcher, a la Gran Bretanya, i de Ronald Reagan, als EUA, varen crear les bases liberalitzadores, ço és, desregularitzadores, dels mercats, germen que desencadenà l’actual crisi. El liberalisme es manifestava –es manifesta encara– amb seducció,