. Читать онлайн книгу.
voler-ho, en un outsider. És en aquest sentit que patí un doble exili: d’una banda, l’exili interior dels escriptors en català a l’Espanya de post-guerra, i de l’altra, l’exili a què l’empenyeren els grups que monopolitzaven les poques manifestacions literàries al País Valencià. Fuster explicava l’absurditat de la situació en la carta del 21 d’octubre de 1950 a Agustí Bartra, aleshores exiliat a la vil·la novaiorquesa de Bayville:
És tan consolador, que arribe alguna vegada un ressò càlid, una veu companya, fins aquest erm en què vivim! Jo he dit molt sovint als amics que potser no es trobaria un esperit més semblant al d’un valencià catalanista que el d’un català exiliat. Àdhuc pense, en les estones de descoratjament, que encara som nosaltres més exiliats que no vosaltres, o, si voleu, que el nostre «exili» és més dolorós que el vostre. Sentir-se exiliats en la mateixa pàtria! Sentir com ens senten estranys els compatriotes! Vosaltres, sens dubte, viviu servant al cor una imatge preciosa de la pàtria, aqueixa Catalunya ideal que l’enyorança i la fe us mantenen intacta; però nosaltres... Nosaltres no sabem defugir una comparança immediata entre allò pel que lluitem i una realitat sorda, apàtica, amarga. Perquè si almenys tinguéssem enemics! Però, no; a València els valencianistes no ens mereixem ni això, segons sembla; només una buidor angoixosa, només la indiferència radical, només el gest compassiu dels qui, si s’adonen de nosaltres, comenten: «Quina manera de perdre el temps!». Cal molta illusió, molta passió, per a superar les crisis a què estem abocats. Anem passant-les a força d’esperança sobretot. Una esperança desesperada, en ocasions. I pensant, evangèlicament, que, qui perd el seu temps, el guanyarà. (Fuster 1998: 76-77)
La resposta de Bartra, datada el 16 de novembre de 1950, ara des de Ciutat de Mèxic, no es feu d’esperar i, sortosament, Fuster tornava a sentir en les paraules de l’amic exiliat aquell «ressò càlid» que tant notava a faltar en terres valencianes:
El que em conteu sobre la migradesa de l’ambient intel·lectual valencià, de l’oposició que trobeu, del menyspreu compassiu amb què sou mirats, és, tanmateix, ben trist. Moltes vegades he dit que vosaltres, els de dins, i nosaltres, els que vivim en la dispersió, estem igualment exiliats, per bé que els exilis siguin diferents en certa mesura. (Fuster 1998: 86)
És obvi que les condicions socials, culturals i polítiques del País Valencià de postguerra no eren les més adients per a bastir un projecte literari de qualitat, lligat de manera irremeiable a la lluita per la supervivència de la llengua. Així ho entengué Fuster, a pesar que hagué de navegar en solitari, com un Ulisses entre Escil·la i Caribdis.
3. LA TRIA LINGÜÍSTICA DE JOAN FUSTER
Contràriament al que es podria esperar, la situació d’anormalitat lingüística del català no dissuadí Fuster a l’hora d’adoptar-lo com a llengua literària en detriment del castellà. Prenia així el camí més autèntic, però també el més treballós. La decisió, tanmateix, no fou immediata i resulta difícil determinar com i quan optà pel català. De fet, com indica Pérez Montaner, abans de donar-se a conèixer en el món literari valencià, Fuster ja havia iniciat un canvi lingüístic profund i meditat, un canvi que no fou ràpid i senzill, sinó complicat i llarg:
Com va canviar de llengua, o de pell, Joan Fuster? És una pregunta que, probablement, ens hem fet molts, de manera especial els valencians de la meua generació i tots els que bàsicament s’han format durant l’època del franquisme. Com, en un país com el nostre, sense una forta tradició literària en català –caldria retrocedir al segle XV per trobar-la–, sense escoles, sense diaris, sense revistes, sense editorials, sense llibres, en els pitjors moments de la postguerra i en els anys més durs de la dictadura, com, en aquestes difícils circumstàncies, pren partit per la seua llengua, l’estudia i la comença a escriure un jove de Sueca, de Burjassot, o de qualsevol altre indret del País Valencià. (Pérez Montaner 1991: 69)
No menys valuós és el testimoni de l’escriptor i polític Francesc de P. Burguera, atesa la doble condició d’amic de joventut i veí de Sueca. Des que es conegueren a inicis dels anys quaranta, Burguera quedà enlluernat per la lucidesa amb què Fuster reflexionava sobre aspectes culturals i històrics de País Valencià, tal com recorda en l’article «Fuster indefugible»:
Em sembla que la preocupació per l’idioma surt, ja, en plena guerra civil –si es vol de manera incipient– com a fruit de l’amistat que Fuster manté amb un altre suecà, Fermí Cortés, company d’estudis de batxillerat i, després, de Facultat de Dret a la Universitat de València. Són tots dos –Fuster i Cortés– els qui, des de Sueca estant, travaran una sincera i perdurable amistat i una comuna preocupació per tot el que suposa la nostra realitat com a poble: culturalment i política. (Burguera 1993: 241-242)
És cert que Fuster no elegí una opció lingüística de la nit al matí. Fou un canvi originat de la constatació diària d’un contrast idiomàtic obvi entre el català, confinat als àmbits privats i domèstics, i el castellà, destinat a l’administració, l’educació i la cultura. Amb tot, es pot datar l’origen del canvi a finals dels anys trenta, en ple conflicte bèl·lic, just abans de la instauració del règim dictatorial. De fet, els primers textos domèstics de Fuster revelen un interès incipient per l’escriptura en català:
Durant el curs 1937-38, quan Fuster tenia quinze anys i Fermí Cortés catorze, ambdós amics s’intercanviaven les històries de Sueca de Joan Baptista Granell i del padre Amado. [...] Les gloses que Fuster va anotar al final d’alguns capítols de la Historia de Granell, crítiques i divertides, testimonien el canvi lingüístic, del castellà al català, que s’havia produït ja en la redacció dels seus papers personals i literaris. [...] També hi contribuiria la lectura dels setmanaris locals, particularment El Sueco i Mosaico, que publicaven col·laboracions en valencià i valencianistes i reproduïen de tant en tant les obres de Bernat i Baldoví. (Furió 1994: 37-39)
Es pot objectar que les notes a la Historia de Granell pertanyen encara a un àmbit privat, però no així «Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants» i «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana (1920-1944)», els dos primers textos que Fuster donà a la impremta, segons explica Furió:
A Sueca, el grup de joves inquiets perseverava en la seua tasca d’animació cultural. El 21 de setembre de 1944 s’hi celebraren Jocs Florals, els sisens de la història local. [...] Entre els guardonats hi havia, dues vegades, Jacinto Talens, que guanyà el premi del governador civil al tema «Por el Imperio hacia Dios» i el de l’alcalde de València al tema «Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants». Aquest últim, en català, l’havia escrit Fuster, que, potser per l’escrúpol de ser organitzador del certamen i alhora en un gest de subtil ironia, el presentà amb el nom de l’amic, castellanoparlant notori.
«Significació espiritual de la Montanyeta dels Sants», datat el 7 de setembre de 1944 i publicat l’any següent en la memòria dels jocs, és, signat per altre, el «primer» escrit de Joan Fuster. Però el primer a publicar-se, i a dur el seu nom, seria, poc després, «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana», aparegut, a finals de 1944, a l’Almanaque de Las Provincias para 1945. Ambdós, escrits en la ratlla dels vint-i-dos anys, adopten ja la forma de l’assaig, literari un i crític l’altre, palesen l’antic interès per la història local i el nou per la literatura valenciana, i usen el català com a vehicle lingüístic. (Furió 1994: 54-55)
No hi ha dubte, per tant, que els primers textos en prosa publicats de Fuster foren escrits en català. I també els primers poemes, que aparegueren en l’Almanaque de Las Provincias para 1946, amb data d’octubre de 1945. Aleshores, ¿per què persisteix una densa nebulosa al voltant de la tria lingüística dels seus inicis? La resposta, en part, cal cercar-la en les declaracions d’un dels amics de joventut, l’escriptor José Albi, que tergiversà dades crucials sobre les primeres publicacions de Fuster. Intencionada o no, l’equivocació més important fou assegurar que tenia l’«evidència quasi absoluta» que el debut poètic de Fuster es produí en el número inaugural de la revista Verbo, en març de 1946:
El primer número [de Verbo] apareció en Alicante en Marzo