Cartes de poblament valencianes modernes. AAVVЧитать онлайн книгу.
foren noves fundacions de petites comunitats rurals, especialment a les comarques d’Alacant i amb el rerefons d’aconseguir convertir-les en senyories de vassalls per via de l’obtenció de la jurisdicció alfonsina, tal com expliquem més avall. El cicle el clouria, per ara que sapiguem, la modificació i ampliació de la carta pobla de la Barraca d’Aigües Vives, datada el desembre de 1796, com un intent de consolidar el poblament d’una petita comunitat rural vora el monestir alzireny d’Aigües Vives.
TIPOLOGIA
Atenent la llarga tradició d’estudis sobre el repoblament del segle xvii i especialment sobre el sistema senyorial en aquella època i en l’Antic Règim en general, així com les continuïtats i ruptures que comportà en el funcionament de les senyories i el nivell de rendes, en aquesta introducció no anem a endinsar-nos en un estudi detallat a partir d’aquestes cartes de poblament, la qual cosa desbordaria les possibilitats d’espai d’aquesta obra. Tanmateix, sí que podem enumerar de forma més succinta els diferents tipus de cartes de poblament atorgades entre els segles xvi i xviii que hem identificat. I una primera característica és que, tal com hem explicat més amunt i, a diferència de l’època medieval, la immensa majoria de les atorgades a època moderna anaren dirigides a comunitats rurals. Però una cosa és que tinguen aqueix primer perfil rural i senyorial, i una altra que totes elles respongueren a una mateixa causa o patró. I és que si bé la gran majoria tenen relació amb el repoblament de viles, pobles i alqueries arran de l’expulsió dels moriscos l’any 1609, hi hagué altres tipus de documents relacionats amb les condicions de poblament de les viles i pobles valencians de l’època.
Efectivament, parlant en proporcions, vora dues terceres parts de les que hem reunit tenen relació amb l’expulsió, i clarament són cartes de refundació dels pobles, d’assentament dels nous colons cristians, de regulació molt detallada, de vegades fins a l’exhaustivitat, de les rendes a pagar i les obligacions amb la senyoria dels nous veïns, i amb un clar objectiu de regular les relacions socials a la senyoria respectiva. Tanmateix, convé recordar que d’algunes relacionades amb la fundació, o refundació per restar abandonat un poble, també se’n donaren en altres moments. Aquests serien els casos de les cartes d’Orpesa, Torreblanca i de Benicàssim-Montornés, de la fi del segle xvi o del principi del xvii, totes elles sense relació amb l’expulsió dels moriscos. I també diverses fundacions de nous pobles a la comarca del Baix Segura, dins el terme general de la ciutat d’Oriola des de les darreries del segle xvii i durant el xviii a partir de grans propietats o dessecant zones de marjal, com en el cas de les Pies Fundacions del Cardenal Belluga.
Però és veritat que el gruix, fins a representar dues terceres parts del total, són les cartes pobles relacionades amb l’expulsió dels moriscos i concentrades molt majoritàriament entre 1609 i 1613. Tot i que de diferent extensió, totes tenen unes característiques bàsiques similars: la qüestió principal a establir en els capítols són les condicions de repartiment i assignació de les terres en explotacions familiars, els mecanismes de control de la residència i del vassallatge i una llarga llista de les rendes que havien de pagar els nous vassalls, sovint individualitzades per conreus, i amb detall de com i on s’havien de pagar. També són usuals les clàusules sobre pastures i usos dels recursos naturals del terme, la regulació dels principals monopolis senyorials, especialment el forn, el molí i l’almàssera d’oli, però també és possible trobar capítols dedicats al mercat i a la venda de productes a nivell local. En part dels casos, igualment, s’hi fa referència explícita a altres obligacions dels veïns, com ara el transport de productes o els serveis a la senyoria. També és molt general explicar la forma i el moment de l’elecció dels càrrecs municipals, si bé en aquesta qüestió se segueix la regulació dels Furs de València, més enllà, en certs casos, de l’adaptació d’alguns detalls a la situació local.
Un segon grup són les cartes que representen un nou pacte entre senyors i vassalls que modifica les anteriors condicions de poblament, per tant sense expulsió de veïns moriscos o existència d’un despoblat. Responen a les tensions socials periòdiques que es produïen en el marc de les senyories de l’Antic Règim i a conjuntures de problemes econòmics per als vassalls, que es rebel·len per no poder fer front a les rendes pactades fins aquell moment. Part de les cartes que hem localitzat anteriors a 1609, com ara la de Carlet, tenen aquestes característiques, però especialment les de la segona meitat del segle xvii, motivades per no poder fer front els nous veïns, passats uns anys, a les condicions pactades quan l’expulsió dels moriscos. Això és el que explica que alguna localitat tinga dues i fins i tot tres cartes de poblament al llarg del segle xvii, cosa que vol dir que les condicions de la primera han tornat a negociarse en tot o en part posteriorment. I és ben indicatiu que tots els casos que aportem impliquen una reducció en els pagaments a la senyoria, generalment d’algunes de les particions de fruits.
Finalment, un tercer grup el podem identificar durant el segle xviii i corresponen a la fundació de petites comunitats rurals, unes vegades potenciades per institucions eclesiàstiques i d’altres per propietaris de terres, sovint amb la intenció d’esdevenir senyors de vassalls, i animades clarament per la restauració de la jurisdicció alfonsina per part del rei Carles III l’any 1772. Llevat de casos més aïllats com la fundació de Benadressa, al terme de Castelló de la Plana, i del llogaret d’Emperador, a l’Horta de València, la majoria tingueren com escenari les comarques d’Alacant. J. Millán, A. Alberola i D. Bernabé, entre altres, han estudiat i explicat amb molt de detall aquest escenari i les seues característiques: limitada extensió del territori a poblar, dessecació de marjals i les elevades despeses que comportava, dificultats per mantenir el mínim de quinze famílies assentades per garantir l’exercici de la jurisdicció alfonsina... Tal com expliquen aquests autors, no sempre s’arribà a atorgar carta de poblament, tal com passa en diversos casos dins el terme general de la ciutat d’Oriola, i el propietari preferí atorgar establiments individuals a cada família en els quals es detallaven extensament els capítols que serien habituals d’una carta pobla.
SOBRE ELS ATORGANTS
Com és lògic i atenent la realitat social i política de les senyories valencianes de l’època moderna, la gran majoria de les cartes de poblament foren atorgades per la noblesa laica, començant per les grans cases senyorials en el patrimoni de les quals es localitzaven nombroses poblacions de moriscos. En aquest sentit destaquen els ducs de Gandia, els ducs de Sogorb, els marquesos de Guadalest i els comtes de Cocentaina. El primer, Carles de Borja i Centelles, és qui va atorgar més cartes de poblament per al conjunt del regne entre 1610 i 1611: el raval d’Oliva, Torís, Rugat, Castelló de Rugat, Aielo de Rugat, el Realenco, Almoines, Benieto, Alcòdar, l’Alqueria de la Comtessa, Beniopa, Llombai, Alfarb, Catadau, Rafelcofer, Benipeixcar, la Vall de Gallinera, la Vall de Laguar, Orba, Miramar, Benumea, Favara i Atzeneta a Pego, Xella, les primeres de la Vall de Cofrents i posteriors modificacions d’algunes d’elles. Quant al duc de Cardona i Sogorb, Enric Ramon Folch de Cardona i Aragó, entre 1611 i 1613 repoblà Benaguasil, Geldo, la Serra d’Eslida, Aín, Veo, l’Alcúdia de Veo, Fanzara, Leuxa, l’Alcúdia, Suera, Castro i Fondeguilla, i la Vall d’Uixó. El marqués de Guadalest, Sanxo Roís de Liori, repoblà les Valls de Seta, Travadell i la mateixa de Guadalest en abril de 1611, però també Riba-roja de Túria, Betxí i Ondara. I en referència al comte de Cocentaina, Gastó Roís de Corella, aquest va repoblar part de dit comtat durant l’any 1611: el raval de la vila del mateix nom, Muro del Comtat, l’Alcúdia i Gaianes, mentre l’any anterior havia repoblat el lloc de Benavites, al Camp de Morvedre.
La resta de la noblesa titulada de l’època la trobem repetidament, sempre en funció del nombre de senyories de moriscos que tinguessen. Així, el comte de Bunyol, Gaspar Mercader, conjuntament amb la seua muller Laura de Cervelló, repoblaren el seu comtat (Bunyol, Alboraig, Macastre i Iàtova), a més de la localitat d’Orpesa el 1589, i el seu successor encara modificà les del comtat bunyolenc el 1634. Quant al comte d’Elda, Antonio Coloma Calvillo, atorgà les de Petrer i Elda així com les seues repetides modificacions, i els seus successors encara ho tornaren a fer. També n’atorgà diverses Ferran Pujades, comte d’Anna, en part per ser senyor de llocs com Anna, Pedreguer i Matoses, Piles, Palmera i Rafalsineu, però també perquè hagué de modificarles en diverses ocasions: en el cas de la vila d’Anna fins a tres vegades. Al seu