De la il·lusió al desencís. Carles Xavier Senso VilaЧитать онлайн книгу.
El PSPV-PSOE, per la seua part, caminava en direcció contrària, amb la intenció dels lermistes de negociar en secret amb la UCD i evitar els conflictes al carrer. Malgrat l’èxit de la campanya d’Albiñana, el govern cancel·là el procés per la via del 151 (màximes competències autonòmiques) perquè considerà que la voluntat manifestada pel poble no especificava la via a seguir. La reacció per part del PSPV-PSOE fou l’eixida del Consell i l’obligació a Albiñana de presentar la dimissió contra la seua voluntat. A partir d’ací, amb la nova presidència d’Enrique Monsonís, d’UCD, el procés autonòmic quedà paralitzat –cosa que demostrava les pretensions de la dreta escenificades de forma subterrània des de feia mesos– fins al sobresalt de l’intent de colp d’estat de 1981, quan totes les forces polítiques decidiren alinear-se i arribar a un acord consensuat.
En els anys setanta, el País Valencià agafa el tren de la història. No es feia res sense comptar amb els valencians. Fins que la Batalla de València, amb una estratègia d’Estat, aconseguí evitar que el «problema català» s’estengués fins a Alacant. I eixirem molt desfets de la Batalla de València i de l’Estatut d’Autonomia que pactaren Alfonso Guerra (PSOE) i Abril Martorell (UCD) a Madrid sense cap força valenciana present. La Unió Democràtica del País Valencià s’havia dissolt i el PSPV quedà integrat al PSOE. Ahí es va consumar el brutal retrocés del País Valencià i naixé el blaverisme i Unió Valenciana. Aleshores es perderen energies amb coses evidents com que el valencià i el català són la mateixa llengua. I tot es tingué que tornar a reconstruir.3
Després de l’eixida d’Albiñana pel desencís a Madrid –en una situació que queda reflectida a la perfecció en Valencia Semanal pel colp de mà de Joan Lerma en la direcció de la publicació–, Enrique Monsonís ocupà el càrrec en funcions el 29 de desembre de 1979 i de forma efectiva el 14 de setembre de 1981 (fins al novembre de l’any següent). Al gener de 1980 se signà la Llei de les modalitats de Referèndum. La traducció d’aquesta nova trava en la societat valenciana fou una major divisió, l’ampliació de l’anticatalanisme i la definitiva paralització d’un procés autonòmic que ja avançava amb peus de plom, quedant aturat durant més d’un any. Després, ja tot fou diferent. Els partits d’esquerra –no tots, és clar– entengueren que valia més perdre que més perdre. El 4 de novembre de 1980, la UCD de Monsonís i el ja PSOE-PSPV de Joan Lerma arribaren a un acord per acceptar la via 143. Després, la política valenciana en particular, i l’espanyola en general, es van veure afectades greument per l’intent de colp d’estat del 23 de febrer de 1981 dirigit pel militar Tejero i que a València suposà l’ocupació dels carrers amb tancs de combat, sota la direcció de Jaime Milans del Bosch. El colp d’estat inicialment no triomfà en les seues màximes exigències –la més important, el procés involucionista i retrògrad per posar fi a la democràcia–, però ajudà a canviar una societat que veia com el sistema parlamentari no gaudia, ni de bon tros, de la solidesa desitjada. Amb perspectiva –i després d’analitzar les conseqüències que tingué aquest intent en el procés autonòmic dels valencians– és complicat afirmar amb rotunditat que fou un fracàs. Alguns dels objectius dels colpistes sí que van calar a la societat, desmobilitzant una mica més la ciutadania i paralitzant les pretensions autonòmiques. Quan es recuperà la normalitat democràtica, ucedistes, socialistes i comunistes aprovaren per consens, el 30 de març, el projecte d’Estatut d’Autonomia del País Valencià a Benicàssim. La reacció immediata dels dos principals partits valencians (PSPV i UCD) sols uns dies després de l’ocupació militar del Congrés dels Diputats va conduir al reinici dels contactes per tal d’impulsar l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia sota les condicions que foren necessàries. El colp d’estat del 23F, tot i fallit, va tenir efectes sobre la política que ben bé podrien haver estat entre els seus objectius, no ja solament a escala valenciana –amb el bloqueig del procés autonòmic i la solució consensuada que va acceptar les propostes de la dreta–, sinó també a l’àmbit espanyol. El rei Juan Carlos va eixir novament legitimat a pesar que mai va jurar la Constitució –pel fet que ja anteriorment havia jurat els principis del Movimento–, els partits es van disciplinar per la por a la reculada democràtica i els processos autonòmics es van paralitzar. El colp d’estat va ser un toc d’atenció als polítics rupturistes i a la ciutadania descontenta. Gregorio Peces-Barba, anys després, manifestaria allò que «la intentona colpista fue sin duda una vacuna contra el malestar». Tot aquest entramat possibilità que quan es reprengué la discussió del debat estatutari, l’única opció possible per arribar a l’autonomia fóra la via de l’article 143 de la Constitució. Una normativa que veié modificades algunes parts amb una cessió de competències per part de l’Estat mitjançant l’aplicació de l’article 150.2, que permeté a la Generalitat Valenciana poder incrementar les competències sense esperar cinc anys com marcava la llei. Els membres del plenari signaren el nou estatut el 12 de juny. Els eixos centrals de l’acord consensuat entre els partits valencians amb representació llavors a les Corts Generals suposà l’aprovació d’un nombre alt de competències com a compensació per haver renunciat a la via de l’article 151.
A la fi, algunes competències importants, com la possibilitat de dissoldre les Corts per part del president de la Generalitat o la barrera del tres per cent de representació per accedir a les Corts Valencianes, restaren excloses de l’Estatut valencià. A més, s’acceptà la bandera de la ciutat de València com a representativa de tota la comunitat autònoma en detriment de la històrica quadribarrada i el nom de la llengua passà a ser específicament «valencià» (sense vincles escrits amb la resta dels territoris de parla catalana). El consens valencià viatjà cap al Congrés dels Diputats de Madrid que va debatre l’aprovació en els primers mesos de l’any 1982. Fou aleshores quan la dreta tornà a fer una hàbil jugada i, després de donar el seu vistiplau a terres valencianes, en el moment d’aprovar l’Estatut al ple de la cambra, el 19 de març, els diputats d’UCD i AP, amb els vots en contra del PAD i les abstencions de diputats centristes, en van votar en contra, al·legant la seua oposició al terme «País Valencià». Les negociacions posteriors van acabar amb el canvi d’aquesta denominació per la de «Comunitat Valenciana», demostrant que, a la llarga i malgrat no ser el principal grup a les urnes, la iniciativa estatutària valenciana estigué en mans d’una dreta disposada a bloquejar qualsevol procés que no respectara els seus interessos electorals. Ruiz Monrabal, membre aleshores d’UCD i diputat a les Corts, ho conta així:
Jo no tenia pes en la UCD. Jo era com un intrús, encara que em respectaven molt. En la comissió constitucional on vaig defensar la bandera amb franja blava, es va aprovar la denominació d’Estatut del Regne de València, que havia de debatre’s en el ple de les Corts. Jo vaig viatjar en l’avió amb una traca i vaig demanar permís per a disparar-la quan s’aprovara l’estatut. Però, en la votació de la denominació de Regne de València, els socialdemòcrates de Francisco Fernández Ordóñez van votar en contra d’aquell article, i van posar en ridícul Fernando Abril Martorell, Emilio Attard i a tots nosaltres. Jo me’n vaig tornar amb la traca a València, molt cabrejat, i l’Estatut va tornar a la comissió constitucional. Finalment, es va aprovar la denominació de Comunitat Valenciana, que a ningú li agrada.4
1. Sobre qüestions concomitants, vegeu també I. Renaudet (2003).
2. El treball de Fontes i Menéndez no fa esment de Valencia Semanal ni tan sols a l’apèndix de publicacions de la transició, tot i que sí que en fa d’algunes publicacions valencianes com Gorg o Valencia Fruits.
3. Entrevista a Eliseu Climent per Paco Cerdà, Levante-EMV, 11 de novembre de 2012, pp. 14-15.
4. Entrevista a Vicente Ruiz Monrabal per Mónica Ros, Levante-EMV, 24 de gener de 2010 (la traducció