Els versos dels calaixos. Ferran Carbó AguilarЧитать онлайн книгу.
en la seua primera creació, no tenia ni estructura ni paratextos (títols de poemes i epígrafs), i era sols un conjunt de textos seguits que després formarien part del cos central de l’obra editada, és a dir, del que coneixem com les seccions numerades I-VII, i que va créixer amb més poemes provinents d’altres indrets o documents llavors inèdits. En algun moment s’hi van afegir un altre tipus de textos que formarien, en la publicació de l’obra, les parts o cossos laterals que coneixem amb els títols «Teoria i pràctica de la flor natural» i «Propietats de la pena». Llavors s’ordenà el material anterior, amb retocs com ara la numeració de les agrupacions que configuren les seccions I-VII o la incorporació de títols i epígrafs per a gairebé cada poema, cosa que abans no tenien. Aquesta estructuració tal vegada va estar vinculada –o fou simultània– a la idea segons la qual l’obra formaria part, com a primer llibre, de la tetralogia Els manuscrits de Burjassot. De fet, fins i tot l’autor insinuà en algun document suplementari que el mateix Llibre de meravelles ja agrupava altres obres d’aquells manuscrits escrits durant la postguerra i vinculats a Burjassot.
2. Les edicions
Les edicions existents són les següents:
1. Llibre de meravelles, València, L’Estel, 1971. Amb un pròleg de Manuel Sanchis Guarner i una nota explicativa prèvia de V. Andrés Estellés. A la portada constava com a subtítol en lletra de cos més menut «Poemes». S’acabà d’imprimir el 22 de juny als tallers Fermar de València.
2. Llibre de meravelles, València, Edicions Tres i Quatre, collecció Poesia 3i4, núm. 7, 1976. Se n’han fet vint-i-quatre edicions en trenta-set anys (fins a la darrera del 2011), les quals, a causa d’un nou disseny de la col·lecció, havien tingut amb el temps un canvi de color de la portada (del blau al groc suau).
3. Llibre de meravelles, de V. Andrés Estellés, i Vint-i-set poemes en tres temps, de M. Martí i Pol, Barcelona, Edicions 62Orbis, 1984. (Aquesta publicació segueix la primera edició).
4. Livre de merveilles, Beuvry, Maison de la Poésie Nord/Pasde-Calais, 2004. Edició bilingüe. Traducció i pròleg d’Amador Calvo i Ramon. (Aquesta publicació segueix la d’Edicions Tres i Quatre).
5. Llibre de meravelles, dins Obra completa 2. Nova edició revisada, València, Edicions Tres i Quatre, 2015, pp. 221-322. Estudi introductori i edició del volum a cura de Ferran Carbó.
Si considerem el conjunt de les edicions i reimpressions, se n’han fet vint-i-vuit en quaranta-set anys. Cal dir que l’obra mai no havia estat integrada en cap dels deu volums de l’Obra completa (1972-1990) d’Edicions Tres i Quatre, potser per l’alt rendiment editorial que tenia com a llibre solt. Fins a l’aparició de la publicació del 2015, dins la nova edició revisada de l’obra completa, les dues edicions de referència havien estat la de L’Estel –o primera– i sobretot la de Tres i Quatre –a partir de la segona–, les quals tot seguit contrastarem.
La primera edició del llibre s’acabà d’imprimir als tallers tipogràfics Fermar, el 22 de juny de 1971, a València. Tenia tres singularitats no mantingudes posteriorment, que la fan irrepetible (i ja de bibliòfil) i afecten aspectes paratextuals; a més, puntualment, cal observar l’ordenació invertida dels dos poemes finals de la secció II de la segona part (els intitulats «Spill, o llibre de les dones» i «Flèrida (1)», que intercanvien posicionament des de la segona edició).
En primer lloc, el 1971 portava en la portada –i en la primera pàgina interior– un subtítol «Poemes», el qual es mantingué en la publicació conjunta d’Edicions 62-Orbis, que tenia com a base aquella primera de L’Estel; en canvi, aquest subtítol desaparegué de la portada i de l’interior en les diferents d’Edicions Tres i Quatre i en la bilingüe de França. En aquesta edició segona i posteriors fins a la del 2015, tanmateix, apareixia un sobretítol en l’interior, dins la primera plana, «manuscrits de Burjassot-1», vinculable a la substitució de la nota de l’autor que es comentarà més endavant.
El títol és coincident amb el de l’obra en prosa de Ramon Llull, set segles anterior. Convé recordar que segons Miquel Batllori (1993: 164) el nom més autèntic de l’obra lul·liana era Llibre de meravelles i no Fèlix o llibre de meravelles, sense el nom previ afegit tal vegada a semblança del Blanquerna. Aquesta convergència de títols segurament havia motivat aquell subtítol inicial –«Poemes»–, que introduïa un matís respecte a l’obra de Llull escrita en prosa: hi havia un Llibre de meravelles, en prosa, i un altre, en vers; un mateix títol per a dos tipus de textos, de gèneres diferents. Amb el subtítol estellesià «Poemes», de la primera edició, per tant, se singularitzava i matisava el títol respecte al coincident lul·lià. Així, el nou títol no era un plagi del de Llull, sinó més aviat una al·lusió i un préstec. Cal tenir present que Estellés consultà l’obra dins el volum Obres essencials, de Llull, en l’edició del 1957 a cura de Batllori, on s’intitulava Llibre de meravelles sense el nom previ de Fèlix.
A més a més, per a Miquel Batllori, Llibre de meravelles, de Ramon Llull, «és una novel·la episòdica: en el seu origen fóra com una guia espiritual…». Aquesta citació de Batllori apareix com a segona citació preliminar escollida d’entre les cinc que encapçalen el llibre del poeta de Burjassot. La citació prové de la «introducció» que Batllori féu a l’obra de Llull el 1957, pp. 309-317 (Batllori, 1993: 163-173). Estellés, doncs, pren a Llull no sols el títol del llibre, sinó també el tipus de construcció episòdica i la intenció pedagogicomoral, ara, en forma de poemes. També cal avançar com a dada anecdòtica més puntual, tot i que hi tornarem, que així com l’escriptor mallorquí a l’entorn del 1299 o 1300 havia compost el seu «Cant de Ramon», ara el poeta valencià intentava, en un poema dins el nou llibre, el seu «Cant de Vicent» (el poema vuitè de la secció III, de la segona part); dos títols en paral·lel i amb clares connexions, ja que els dos textos aportaven, amb manipulació ficcional, dades autobiogràfiques. No cal insistir en el fet que l’autor de Burjassot tenia ben present el beat mallorquí, quan escrivia la seua obra sobre les meravelles. Subratllem que el llibre del qual el poeta va agafar la citació preliminar de Batllori fou editat el 1957.
En segon lloc, aquella primera edició de Llibre de meravelles anava encapçalada per un pròleg de Manuel Sanchis Guarner–de quatre pàgines– que recolzava i avalava el poeta, el presentava i el caracteritzava, així com singularitzava aquell llibre «amerat de valenciania» (Sanchis Guarner, 1971: 10). Pel filòleg, pel moment històric (l’any 1971) i per l’obra que encapçalava, aquest pròleg tenia un alt valor documental –eren els anys de la instauració definitiva de la trinitat valenciana de Fuster, Estellés i Sanchis Guarner, l’intel·lectual, el poeta i el lingüista– i sorprèn que aquell pròleg mai més no s’haja editat.2
I en tercer lloc, aquella primera edició portava una nota explicativa en lletra cursiva signada pel poeta, que es reprodueix tot seguit, íntegrament:
Aquest volum és el primer d’un cicle de quatre, el qual vaig titular «Els manuscrits de Burjassot». Escrit tot el cicle entre les darreries del 1956 i la primavera del 1958, ara, en fer la revisió, hi he afegit sis o vuit composicions, a banda d’alguna que altra estrofa que no fa al cas assenyalar.
Emprant un vers d’Ausiàs March, «no sé a qui adreç mon parlament», si no és al meu respectat i benvolgut amic el senyor Joan Garcia Rigal. A ell dedique la totalitat de «Els manuscrits de Burjassot», des d’aquesta primera plana de Llibre de meravelles, per la prudència dels seus consells, que tant m’han ajudat en moments ben difícils per a mi, i per la seua generosa i general comprensió. Superant còleres i desenganys, són molts els poemes que he escrit, en arribar a casa, en la meua nit, mercés a les seues paraules encoratjadores. Més enllà dels poemes, és molt el bé que m’ha fet el senyor Joan Garcia Rigal. I així vull que conste en aquest lloc. (Andrés Estellés, 1971: 11)
El