Nunc dimittis. AAVVЧитать онлайн книгу.
de 1989), i la Declaració sobre els Drets de les Persones que Pertanyen a Minories Nacionals o Ètniques, Religioses i Lingüístiques (18 de desembre de 1992). Cap d’aquests acords es planteja els drets lingüístics més enllà de les llengües, en un sentit molt tradicional: les llengües elaborades i codificades. Els dialectes o les llengües més marginals no són objecte de cap mena de consideració perquè ni existeixen.
5. En comptes de «llengua» avui sol parlar-se de repertoris per fer referència a l’enorme gamma de possibilitats lingüístiques que, segons el context, pot utilitzar el parlant.
6. Cal advertir, però, que a partir de l’escriptura, el dialecte o la llengua esdevé un artefacte compartit per tots els parlants que, a més, pot canviar seguint una planificació (una mica com la selecció artificial darwiniana). Aquest artefacte compartit és, de fet, un prototip referencial i, en conseqüència, condiciona el canvi.
7. Em sembla que Blommaert (2015) es refereix a això amb l’afirmació que el cronotop (el registre lligat a un espai i un temps) és filtrat per l’escala, és a dir, pel context.
8. És significatiu que Gramsci (1966: 266-267) ja hi insistís: «Hi ha una qüestió a la qual potser no es dóna tota la importància que mereix: és la qüestió de la part de “paraules” versificades que són apreses de memòria en forma de cançonetes, fragments d’òpera, etc. És notable que el poble no es preocupa d’aprendre bé de memòria aquestes paraules, les quals són, sovint, anti-quades, barroques i extravagants, sinó que les redueix a una mena de reguitzell, útil, únicament, per a recordar el motiu musical».
FERRANDO I EL MODEL DE LLENGUA
Aportacions des de la història de la llengua
Joan-Rafael Ramos
Universitat de València / IIFV
Qualsevol aproximació a la dilatada trajectòria cívica, professional i investigadora de la figura del professor Antoni Ferrando ens deixa veure un interés directe o indirecte pel model de llengua, de la llengua catalana, i de manera més específica pel model de llengua al País Valencià. En bona mesura, aquest interés no naix solament de la seua profunda atenció a la història social de la llengua, sinó també del seu compromís social i del fet de ser ell mateix un dels actors que han incidit recentment en la configuració del model de llengua.
Els seus orígens geogràfics (Benicolet, 1947, la Vall d’Albaida) li permeten tenir accés a una llengua fresca, viva i espontània. La seua formació filològica inicial, en estudis anglesos, l’ajuda a afrontar la llengua pròpia des d’una perspectiva àmplia i superadora del localisme a què ens tenia acostumats la dictadura franquista. I el mestratge i l’amistat amb Manuel Sanchis Guarner afavoreix una dedicació profunda a la llengua catalana, basada en el rigor científic i en un intent de mantenir una actitud dialogant i conciliadora per a resoldre les controvèrsies lingüístiques dins i fora del País Valencià.
En aquest escrit que ara redactem en homenatge a la seua figura, provarem de fer un repàs de l’interés, o de la incidència, que ha tingut Ferrando en la configuració del model de llengua en català, especialment en allò que afecta el territori valencià. Convé advertir que Ferrando s’ha interessat per aquest tema no sols des d’una perspectiva sincrònica, sinó també diacrònica. És per això que dividirem la nostra exposició en dos apartats: un dedicat a les seues reflexions al votant del model de llengua des de l’edat mitjana fins al segle XX; i un altre que incidirà en la seua anàlisi del model de llengua en els segles XX i XXI.
1.EL MODEL DE LLENGUA DES DE L’EDAT MITJANA FINS AL SEGLE XX
Històricament, l’aparició d’un model de llengua, això és, el que avui en dia podríem denominar estàndard, parteix de l’assumpció per part dels usuaris d’unes solucions lingüístiques vistes, des d’un punt de vista de la comunicació, com a efectives, i valorades, dins de l’entorn en què s’apliquen, com a prestigioses. A més, aquest model ha de tenir un suport polític, que es fa palés en l’aplicació en la documentació administrativa oficial. Així mateix, la resta dels usuaris, en un intent d’acostar-se al poder, l’imiten i en faciliten la difusió, i el col·lectiu d’usuaris acaben percebent-lo com a «norma lingüística».
En diversos treballs, Ferrando (2006a, 2011a, 2011b, 2013) s’ha ocupat de mostrar-nos que la configuració d’un model lingüístic no és un tema circumscrit únicament a la llengua contemporània, sinó que és vigent en altres períodes de la nostra llengua. Al llarg de la història de la llengua catalana, hi ha hagut una preocupació per seguir unes pautes lingüístiques, i un cas paradigmàtic és l’edat mitjana:
Si al llarg de l’edat mitjana té algun sentit parlar de «norma», aquest concepte escau precisament als criteris lingüístics que s’imposaven des de la cancelleria de cada reialme. La «norma cancelleresca» ve a coincidir així amb el concepte de «norma oficial», és a dir, amb la scripta i la grammatica que preconitzava el poder i l’administració reials i que, pel seu prestigi, era imitada i seguida pels organismes administratius del mateix reialme i pels lletraferits cortesans (Ferrando 2013: 25).
Ferrando no ha sigut el primer a insistir en l’homogeneïtat de la llengua medieval, gràcies al paper desplegat per la Cancelleria reial (cf. per exemple, també Riquer 1983: 335, Nadal/Prats 1982); però sí que ha sigut un dels investigadors que més atenció ha prestat al tema a l’hora d’explicar l’encaix dels valencians en aquest model i l’evolució posterior. Ferrando (2006a: 192-195) ha fet veure que, si bé, des de l’any 1238 al 1473, els criteris lingüístics que emanen de la Cancelleria reial permeten vehicular una cohesió idiomàtica en tota la Corona d’Aragó (koiné catalana), la major presència de funcionaris valencians en la primera meitat del segle XV (sota el mandat d’Alfons el Magnànim, 1416-1458) permet una modernització del model cancelleresc de referència i un pes més específic del Sermo urbanus de València (Ferrando 2013: 32-34). Per exemple, els plurals acabats -es esdevenen plurals en -os (franceses > francesos); les desinències de la segona persona del plural en -ts se solucionen amb -au (cantats > canteu); la primera persona del present d’indicatiu sense desinència manifesta solucions amb desinència (esper > espere); la desinència de tercera persona en -e del present i de l’imperfet esdevé -a (menjave > menjava); apareixen vacil·lacions dos/dues; sorgeix la preposició per a; hi ha alternances entre mots de filiació gàl·lica i de filiació hispànica (mirall/espill, punir/castigar, etc.), entre altres. Però, en textos valencians, també comencen a haver-hi algunes mostres de preferències geogràfiques, com ara la palatalització de la s del grup sc (merexca o mereixca) i valencianismes lèxics (gemecar, mentirós, entropessar, etc.) (cf. Ferrando 2006a: 195).
Aquests canvis, que coincideixen amb la pèrdua de Barcelona com a centre cultural en benefici de València, també estan relacionats amb la redacció a finals del segle XV de les anomenades Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. Unes regles, que, com han advertit el mateix Ferrando (2011) i Colón/Ferrando (2011), al marge de la polèmica sobre l’autoria d’aquesta obra (cf. Badia 2004; Colón/Ferrando 2011), tenen un component molt elevat de preferència pel Sermo urbanus de València. En aquest sentit, Ferrando (2011: 171) fa veure que les Regles apareixen dins d’un context europeu de voluntat de gramatització, com també va ser el cas de la Gramática castellana de Nebrija. Aquestes Regles mostraven l’oposició en general de dos mots, el rebutjable i el recomanable, i feien valoracions ortogràfiques, ortoèpiques, gramaticals, lèxiques i semàntiques «que afecten tant la seua realització oral com l’escrita i tant la variació diastràtica com la diafàsica i diatòpica».
Però, si bé és cert que aquestes Regles devien reflectir el debat sobre el model lingüístic entre els cortesans i la gent lletraferida, també ho és, com apunta Ferrando (2011), que els canvis polítics produïts al llarg del segle XV, amb uns reis que adopten